• «Suspenent el Cor Nacional es trenca la continuïtat de la formació, una inèrcia de feina que ara s'haurà de reprendre»
• «Els Lliures són ara mateix els únics que poden aportar [al Nacional] una estructura consolidada i nens que canten junts de fa anys»

El baríton i la directora artística dels Cantors Lliures, Catherine Metayer, ahir a l'església del Fener, a la capital Foto: TONY LARA

Ara fa un mes, el ministre de Cultura va anunciar la suspensió del Cor Nacional i un nou full de ruta que passa necessàriament –advertia– pel patrocini privat i la complicitat dels Cantors Lliures. No deu tenir gaire pressa perquè, si hem de creure els portaveus de la formació, Albert Esteve encara no els ha donat senyals de vida. Així que la vida continua i els Lliures,a la seva, reprenen aquesta nit la temporada a la catedral de la Seu (21.30 hores), amb el monumental Rèquiem de Fauré i sengles extractes de l'oratori L'enfance du Christ, de Berlioz, al repertori. A l'escenari, un centenar llarg de cantaires –als Petits Cantors els acompanyaran el Cor de Cambra i el Cor de Nenes– amb l'acompanyament orquestral de la Madrid Sinfonietta Orchestra i direcció del mestre Enric Ferrer. Oportunitat també de retrobar Marc Canturri, després d'uns mesos apartat dels escenaris. No li perdin la pista, perquè en quinze dies torna al Liceu amb El gato con botas, l'òpera de Montsalvatge. L'expetit cantor aprofita per dir-hi la seva sobre el trencaclosques aquest del Cor Nacional. Això sí, amb extrema diplomàcia i mirant de no enganxar-s'hi els dits.

–¿Com va encaixar la «suspensió» del Cor Nacional?

–Amb sorpresa: que tot el que s'havia fet hagi quedat en un res, enterrat en un calaix, em genera la mateixa sorpresa que a tothom, m'imagino.

–La intenció és ressuscitar-los, però de moment, ja portem dues temporades amb el Cor inactiu.

–No li fa cap bé. És una mala manera de posar-li fi, ni que sigui temporal, perquè es trenca la continuïtat de la formació. S'ha de tenir en compte que un projecte d'aquesta envergadura costa molt d'arrencar, i que el Cor Nacional portava –fins al 2010, és clar– la inèrcia de vint anys de feina. Tot això ara s'haurà de reprendre.

–Segons el ministeri, el nou Cor Nacional s'haurà de refundar a partir del patrocini privat. ¿És la fórmula?

–Se'm fa difícil opinar perquè entenc que és una decisió que entra dintre de l'àmbit polític: és a ells a qui correspon trobar la fórmula. Evidentment, a mi em semblaria positiu que el Cor Nacional tornés a funcionar.

–L'altra condició, diu el ministre, és la implicació dels Cantors Lliures.

–No dic que no hi hagi alternativa, perquè de nens n'hi ha més, és clar, però és una opció i la realitat és que ara mateix els únics que poden aportar una estructura consolidada i en funcionament, i el que és encara més important, un grup de nens que canten junts des de fa anys, són els Lliures. Però insisteixo, és una decisió política: si es vol crear una nova estructura des de zero –cosa que pel que es veu s'ha descartat– o aprofitar el que ja existeix.

–Una de les crítiques recurrents quan es parla dels Petits Cantors –Lliures o no– és que només interessen els cantaires i les famílies.

–Si ens posem així, és exactament el mateix que podem dir de qualsevol altra activitat cultural o esportiva. ¿Interessen només als que hi participen? Jo crec que no. I en el cas del Cor Nacional es tracta d'una iniciativa de claríssim interès general, al meu entendre, pel prestigi que dóna, per la imatge del país que exporta. És un actiu que s'ha de tenir en compte, i seria una llàstima llençar-lo a les escombraries. A banda que com més música poses a la teva vida, més feliç seràs. No falla.

–Avui toca Rèquiem. ¿Què ens espera, a la catedral de la Seu?

–De Rèquiems n'hi ha molts, però dintre del repertori romàntic francès, aquest de Fauré és d'una monumentalitat com n'hi ha pocs. El de Mozart i el de Verdi són potser més coneguts, però el d'avui té moments realment emocionants.

–El solista s'ha de conformar, però, amb un paper secundari.

–Com en tots els oratoris, el protagonisme es concentra en la massa coral, però Fauré reserva al solista un parell d'intervencions molt vibrants. I ho dic per experiència, perquè aquest és probablement el Rèquiem que més he cantat, fins i tot amb els Petits Cantors.

–¿Quins són els seus pròxims projectes artístics?

–El gato con botas, amb partitura de Xavier Montsalvatge i llibret de Néstor Luján. Hi faig el paper del Molinero, i és una producció en què ja vaig participar ara fa quatre temporades al Teatro Real de Madrid. S'estrena el 19 de maig as Barcelona dintre del programa del Petit Liceu, perquè és una òpera basada en el conte clàssic de Perrault i concebuda per a tota la família.

–Tenia a l'agenda l'enregistrament d'Alba eterna, l'òpera de Guinovart estrenada el 2009.

–És un altre dels projectes que la crisi ha deixat en l'aire. L'esperança és que un dia es pugui recuperar.

–Ja que parlem de la crisi: el Liceu retalla la programació i amenaça amb un expedient de regulació. Perdoni la gràcia, però corren mals temps per a la lírica.

–Evidentment. I ja portem unes quantes temporades que cada any és pitjor que l'anterior. La veritat és que a Espanya les expectatives no són gens optimistes.

–¿Tan dolentes com per pensar a canviar d'ofici?

–Encara no, perquè el món és molt gran i tinc projectes lligats per després de l'estiu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.