Fins aleshores, diu, havia sigut un escriptor de cap de setmana. Un novel·lista de costellada. De fet, només havia publicat un títol, Libertad para Satanás, i faltava encara més d'un lustre perquè donés la campanada amb L'enigma de Constantí el Gran. Però alguna cosa se li va despertar a dintre quan, el febrer del 1990, va morir el pare. No era el primer ni l'últim, i pensem només en Kafka i Jorge Manrique. El cas és que per a Albert Salvadó allò va ser una epifania: «Vaig veure claríssim que el meu camí era ser escriptor, es va convertir en una obsessió i a això vaig dedicar en endavant totes les meves energies». Trigaria encara uns anys –set, exactament– a fer realitat aquella designi, però el punt d'inflexió es troba en Un entre un milió, volum publicat inicialment el 1991 i avui introbable que acaba de rescatar el segell barceloní Aire, en la convicció –adverteix– «que el vaig escriure fa vint anys continua vigent; això em fa pensar que vaig tocar certes fibres essencials, i per això m'ha semblat interessant recuperar-ho».

Atenció, perquè tenim al davant el volum menys Salvadó que ens podíem esperar: un llibre d'assaig, un reflexió a cor obert sobre el sentit de la vida i de la mort, la religió i l'eternitat. Un volum que sembla d'autoajuda però que el mateix autor prefereix posar a la lleixa –posella, vinga, així estaran contents els guardians de l'ortodòxia– d'autoneteja, gènere que estrena precisament Un entre un milió. «Una conversa amb mi mateix», diu l'autor, «que em va servir per posar en ordre tot un seguit de temes que portava a dintre, que cremaven però que per la raó que fos mai no havia arribat a verbalitzar». Per dir-ho ras i curt: el destil·lat ideològic, filosòfic i –si se'ns permet– existencial que traspassa l'obra de ficció de Salvadó, des de L'enigma de Constantí el Gran i El mestre Kheops fins a Una vida en joc i Obre els ulls i desperta. Un exemple: en la disquisició sobre el que és important i el que és accessori, acaba identificant el superflu amb el material. I a risc cert de generar controvèrsia, poa la llufa de constructe material –i per tant, prescindible– a les religions organitzades, «una pura coartada per a la dominació dels homes». Salvant això sí de la crema el legítim sentiment religiós, que exigeix –diu– una llibertat absoluta i contradiu, per tant, la submissió que reclamen les religions. ¿Espès? Tot el contrari, promet Salvadó.

Per a més informació consulti l'edició en paper.