• El guanyador del premi per al Foment de la lectura, Salvador Macip, departeix amb els alumnes de Seconde del Lycée que van participar al jurat del guardó
• L'escriptor català ha convertit ?Hipnofòbia' en guió cinematogràfic, i la novel·la saltarà a la pantalla gran

L'autor d'Hipnofòbia ?al centre, amb perilla? amb els alumnes de Seconde del Lycée Foto: ÀLEX LARA

Arribava Salvador Macip (Blanes, 1970) precedit d'una certa aurèola d'escriptor a la contra. Potser per la seva triple faceta d'investigador oncològic amb una formidable trajectòria internacional al sarró (Nova York, Leicester), divulgador científic (Les grans epidèmies científiques) i novel·lista emergent, potser pel seu aire de savi ascètic de look postmodern, calba guardiolana i perilla inclosa. El cas és que els alumnes de Seconde del Lycée el van rebre ahir al matí amb una ovació digna d'una estrella del rock, i que el mateix Macip es va encarregar de donar la raó als que veuen en l'autor d'Hipnofòbia i guanyador de la primera edició del nou Carlemany per al Foment de la lectura un novel·lista diferent.

Com a mínim, iconoclasta, com no va tenir manies a reconèixer quan es va confessar fan de la cultura popular, començant pel còmic i acabat per les telesèries, i va repassar el seu personal panteó literari. D'entrada, res de tronades referències acadèmiques a l'hora de buscar-li parentiu literari a la seva criatura: segons el blanenc, la principal influència d'Hipnofòbia –aquesta especulació en clau científica sobre els superpoders mentals que la privació de la son podria induir en certs individus– és segons ell X-Men, la Patrulla X per als nascuts abans de la neoinvasió Marvel dels 90. Encara va anar més enllà: «No feu cas als que us diguin que el còmic i el cine de crispetes no és cultura, que és perdre el temps. No és veritat. Als 40 tacos, encara flipo amb Superman, i sense remordiments».

En aquest punt, és clar, Macip –gat vell–ja s'havia posat l'auditori a la butxaca. Per a ell, el futur de la literatura –de l'escrita, s'entèn– passa per captar lectors entre les noves generacions –els alumnes de Seconde, per exemple– i l'única manera d'aconseguir-ho consisteix a jugar amb les mateixes armes dels mitjans audiovisuals: llenguatge directe, ritme àgil i un doble nivell de lectura que satisfaci tant els que busquen el plaer de la pura aventura –la dominació de la Humanitat, a Hipnofòbia– com els que n'esperin alguna coseta més. ¿Per exemple? Una reflexió sobre qui pren realment les decisions en les societats contemporànies: els polítics elegits democràticament (¿?) pels ciutadans, o els poders ocults estil Bilderberg. Interessant dilema que forma part del moll de l'ós de la novel·la, i que el lector haurà de cruspir-se si vol saber-ne l'opinió de Macip. Sí que es va mullar, a preguntes dels estudiants, a l'hora de resoldre un altre dilema que deriva de l'argument d'Hipnofòbia: ¿concep, una societat en què uns pocs individus superdotats dominessin les ments de la resta dels homínids del planeta? L'autor va reformular la pregunta: ¿és desitjable, una societat així, fins i tot si els objectius de la raça superior fossin tan honorables com acabar amb les guerres, la gana i les malalties? «Personalment, prefereixo ser amo del meu destí i no que em controlin l'existència, encara que sigui al preu que ens acabem destruint en una guerra nuclear». Glups.

La llei de Macip

Macip es va mostrar també i per variar –entre el gremi, volem dir– ben poc fetitxista. A l'hora de repassar els autors de capçalera va dir uns quants noms, és clar que sí: des de García Márquez fins a Asimov, Agatha Christie, Kerouac i Paul Auster. Però a tots ells els va retreure un però: «Quan un escriptor troba la veta, acaba escrivint sempre la mateixa novel·la. I què voleu que us digui: quan has llegit quatre vegades la història d'un paio que creua els EUA de banda a banda i aprofita per posar-se fins a dalt de whiski, em venen ganes de provar altres coses». Això és precisament el que recomana als seus lectors, que tastin aquí i allà, que no s'escarxofin en la comoditat de l'autor conegut, que s'arrisquin i que es llencin a la piscina. I així és com va arribar a Chuck Palahniuk, l'autor d'El club de la lluita i un dels màxims exponents de la Generació X –al costat d'Easton Ellis i Douglas Coupland– i l'únic déu del panteó. Una mica salvatge, reconeix, «però que sorprèn a cada novel·la, mai no es repeteix».

És precisament aquest de no repetir-se l'únic manament literari que predica. La llei de Macip. El predica i també el practica, perquè a més de la ciència ficció i la divulgació també ha tocat la literatura eròtica (Mugrons de titani), està enllestint –atenció– el guió cinematogràfic d'Hipnofòbia, i té en cartera una nova novel·la de tall absolutament realista. Ja es veurà. La pregunta del dia, però, va arribar a compte de dormir o no dormir: aquesta era la qüestió, especialment davant d'un auditori adolescent com era el cas ahir. I Macip va ser una altra vegada clar: la bona notícia és que no s'ha sabut mai més res de l'experiment en què es basa Hipnofòbia –uns ratolins superintel·ligents a força de no dormir; la dolenta, que, adverteix, «no passa res si un dissabte et quedes al llit fent el ronso; però la veritat és que si vols fer coses a la vida, has de moure el cul i robar-li hores a la son». El més curiós de tot és que els últims experiments científics demostren no que dormir poc augmenti la intel·ligència, sinó que clapar massa incrementa el risc d'obesitat. Així que millor no ronsejar gaire. Ni tan sols als 15 anys.

Per a més informació consulti l'edició en paper.