• La sala de Govern acull una retrospectiva de Liborio Noval i Osvaldo i Roberto Salas, els autors que van plasmar les icones gràfiques del primer castrisme
• La mostra oscil·la entre l'hagiografia i la propaganda revolucionària

Salas davant de l'única fotografia coneguda amb Hemingway i Fidel compartint escena, obra del pare del fotògraf; Noval amb una imatge seva del Che amb càmera, del 2 de gener del 196 Foto: àlex lara

Eren joves, eren forts i sentien l'eternitat al seu davant, per dir-ho a la manera dels Manel. Parlem del Che, de Fidel i de la resta de camarades de primera hora de la revolució cubana. A les dues estrelles de la pel·lícula les tenen aquí dalt i al costat, lluint l'uniforme militar que tant els afavoria, i aspirant interminables glopades de fum del reglamentari i sempitern havà. És la imatge èpica i gloriosa, d'òbvies ressonàncies cinematogràfiques, que s'ha acabat convertint en icona de la revolució castrista. En icona revolucionària i, és clar, també en el marxandatge més grotescament capitalista: pensi el lector en la boina estrellada del Che, estampeta laica de la tropa progre occidental.

Però aquesta és una altra història perquè som encara a finals dels anys 50 i primers 60, just quan els barbuts de Fidel, arribats de Sierra Maestra, acaben d'expulsar Batista i s'han convertit en l'esperança blanca de l'esquerra universal. Tot està per fer i tot sembla encara possible, i un batalló de camarades és allí per aixecar-ne acta fotogràfica: entre ells, els Salas –Osvaldo, el pare, i Roberto, el fill– i Liborio Noval. Tots tres protagonitzen l'estupenda retrospectiva que els consagra fins al 13 de juny la sala d'exposicions del Govern: mig centenar llarg d'imatges en rigorós blanc i negre –que sempre lluu més– i que abracen des del minut 1 de la presa del poder –la primera fotografia de Fidel i el Che al Palau Presidencial de l'Havana, el gener del 1959– fins a les missions que els fotògrafs van emprendre els primers anys 60 pels racons més amagats de l'illa per retratar la realitat cubana del moment i explicar als cubans «el per què de la revolució», diu Noval. Hi ha en aquesta segona part –menys glamurosa, menys propagandística i molt menys coneguda– una intenció de denúncia documental que la fa especialment ineteressant: vegin, si no, les penoses condicions de vida dels peons de la United Fruit Company –aleshores, som al 1960, ja feliçment nacionalitzada– a la localitat d'Holguín, província d'Oriente. O els carboners de Guanahacalibres, a Pinar del Río; o els aiguadors de Trinidad, a Las Villas.

Retòrica revolucionària

Però fins i tot a la Cuba més recòndita hi acaben ensenyant la poteta els líders revolucionaris, i hem de pagar al peatge de contemplar el comandant –Fidel, és clar– tallant la canya de sucre a Camagüey, o al Che fent un traguinyoli en un descans del treball voluntari en un suburbi de l'Havana. Ells dos són, al final, el rostre de la Revolució, i només en un segon o millor encara, tercer pla, apareixen estrelles molt menys refulgents com ara Raúl Castro i Camilo Cienfuegos. El més sorprenent de tot és que tant el Che com Fidel resulten models extremadament fotogènics, ja els retratin en moments de rara distensió –llegint la premsa, fumant com carreters o espaterrats al sofà– ja sigui predicant a les masses o suant la cansalada a la safra.

¿És possible, tanta fotogènia? ¿O és –sospitem les ànimes mal pensades– el resultat d'una calculada operació de propaganda? Doncs sí. No només és possible, sinó també natural i espontània: «En 50 anys de trajectòria, ningú no ens va dir mai com havíem de fer les fotos, ni quines havíem de publicar o no. Fèiem el que crèiem i el que sentíem: els que ens donava la gana, exactament», diu Noval. Hi havia, és clar, el natural procés de selecció, però cap de les escenes –assegura– està preparada, no hi ha cap posat: totes les fotos són robades.

Fins i tot les precàries condicions tècniques del moment jugaven al seu favor: com que fins als 1967 no van arribar a Cuba els primers teleobjectius de fabricació soviètica, els fotògrafs havien de disparar des de molt a prop. I el resultat són espectaculars primers plans que denoten, a més, un privilegiat accés a la intimitat dels líders. Val a dir que el Che era un model especialment rebec: diu Noval que suportava malament ser el centre d'atenció i que, al quart clic, «et mirava amb una cara de Ja n'hi ha prou»; tot el contrari de Fidel, que –insisteix— anava a la seva i actuava com si els fotògrafs no hi fossin. Però més enllà del tuf ideològic, hagiogràfic i propagandístic, de l'aire de déjà vu que gasten algunes de les imatges, Cuba: una mirada històrica constitueix una fascinant llambregada per l'edat d'or del peculiar fotoperiodisme que es va practicar a l'illa caribenya als primers anys del castrisme i des dels diaris oficials, Revolución i Granma. No s'ho perdin: és tonteria. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.