• La valenciana debuta al Principat amb una mostra a benefici de la targeta humanitària de MoraBanc

La pintora Josita Boluda, amb una quadrilla de toreros (esquerra), i ?atenció? una al·legoria dels consellers generals amb bisbe Foto: ÀLEX LARA

rares vegades tenim l'ocasió d'assistir a una proposta tan exòtica en una de les sales comercials del país. I l'exposició de Josita Boluda que s'inaugura aquest vespre a Art al Set constitueix sens dubte una d'aquestes ocasions extraordinàries. La pintora valenciana debuta a més al Principat amb una ben legítima coartada humanitària: part dels beneficis de l'exposició a la galeria escaldenca es destinaran a la targeta solidària de MoraBanc, que l'any passat ja va repartir 11.000 euros entre les entitats que hi participen i que ho prova ara i per primera vegada en el difícil, capritxós mercat de l'art domèstic. A veure.

Dit això, insistim que és difícil que hagin vist mai res de semblant. Mirin el tastet d'aquí al costat: la pintora valenciana posa en primer lloc amb una quadrilla de toreros. No és que sigui la tauromàquia (i rodalies) un tema gaire original, però sí que ho és el tractament que ella en fa, amb una conscient deriva naïf allunyada de qualsevol escola: un explosió de color, figures reduïdes a volums de vagues reminiscències boteres, i una desimbolta dèria per la cosa folklòrica que travessa tota la seva obra. I tot plegat tocat d'un dinamisme, d'una llibertat i d'una vitalitat desbordant, perquè ha desterrat els colors freds de la seva paleta.

Josita viu i riu; i els seus quadres, també. No hi busquin traces acadèmiques, en la seva pintura, perquè no n'hi trobaran. Com a molt, un certa tirada expressionista. Malgré elle, probablement. Com n'ha dit una crítica amb raríssima exactitud, «Josita pinta amb la mateixa naturalitat amb què els ocells canten o els peixos neden». El seu és –ja saben– la joie de vivre i tota la pesca, que ella busca i troba en els temes folklòrics: el vestuari tradicional de les falleres valencianes, sobretot, però també de sidrines asturianes, de majas sevillanes. de geishes japoneses i –ja que hi som– de ballarines andorranes, generalment vistes d'esquenes i amb profusió de topos, monyos, peinetes i farbalans.

És aquesta última i un pèl oportunista incursió en l'imaginari local el que probablement xoqui més al visitant: Josita ha reinterpretat el tema del contrapàs, cosa que l'emparenta amb tants altres artistes que s'hi han acostat, començant pel gran Sergi Mas; però on es deixa anar sense manies és en l'al·legoria institucional que tenen aquí al costat: una tropa de consellers vestits de gala, de negre rigorós, tricorni calat i un inquietant aire de bandolers del Set Cents. L'única nota de color l'aporta la figura central. Ho han d'haver endevinat: ¡el copríncep episcopal! Hi falta, sí, el francès. Un detall potser no té importància en aquests moments d'impasse institucional per allà dalt. Tot plegat fa, en fi, una ben inusual i desengreixant sensació d'espontània creativitat, als antípodes del carregós discurs amb què tants artistes intenten explicar el que sobretot s'ha de sentir. Per una vegada, s'agraeix la desprejudiciada falta de pretensions.

Per a més informació consulti l'edició en paper.