• El CAEE inaugura una espectacular exposició fotogràfica sobre la primera conflagració mundial

Von Richtofen, as de l'aviació alemanya, amb el seu gos Moritz; tropes britàniques dirigint-se cap al front del Somme, la tardor del 1916, i soldats russos caiguts a la Galítzia ucraïnesa, la primavera del 1915 Foto: ARCHIVO GENERAL DE PALACIO

Fa dies que veuen aquest pobre home d'aquí baix pels carrers d'Escaldes. Segur. No se'ls pot haver escapat la mirada desconfiada, perduda i derrotada que gasta. I amb tota la raó del món, perquè aquest tommy –sobrenom genèric del soldat britànic, com poilu ho era del francès, i boche, de l'alemany– va ser fet presoner pels alemanys a l'ofensiva aliada sobre Flandes, el juny del 1917. Els llibres d'història diuen que va ser una victòria britànica, però per a aquest soldat allò devia significar l'inici d'un penós i incert captiveri.

Ell és, en fi, el reclam publicitari de La Gran Guerra en imatges, l'estupenda, monumental exposició que s'inaugura aquest vespre al Centre d'Art d'Escaldes, amb un centenar llarg de fotografies que transporten l'espectador fins al fang de les trinxeres, al pànic cerval que precedia un assalt a la baioneta a les posicions enemigues o, encara pitjor, als tensos moments d'espera davant d'una descàrrega d'obusos del calibre 870 –al CAEE n'hi ha la beina d'un, glups– o de la visita de les tropes d'assalt alemanyes, les temudes Sturmtruppen que liquidaven expeditivament i amb diabòlica eficàcia tot bitxo vivent, de dues o quatre potes. El filòsof Ernst Junger, que hi va servir, en va deixar un relat esgarrifós: Tempestades de acero.

Però tornem al CAEE, que ha recuperat una exposició produïda pel Museu d'Història de Catalunya fa quatre cursos i amb motiu del 90è aniversari de la fi de la Primera Guerra Mundial. La gràcia de tot plegat és que es tracta de material rigorosament inèdit, reunit per l'Oficina Pro Cautivos, una entitat organitzada durant la conflagració per la Casa Reial espanyola i la Creu Roja Internacional per assistir els presoners de guerra –Espanya s'hi havia declarat neutral– i actualment conservades a l'anomenat Archivo General de Palacio. La major part de les imatges –el fons total supera els 4.000 positius– procedeix de la Bild und Film Amt. Així que el punt de vista alemany és per una vegada el que mana.

La Gran Escabetxada

No n'ha d'esperar el visitant la descripció cronològica de la Gran Guerra, una conflagració que va mobilitzar 65 milions de soldats, que es va cobrar més de 9 milions de vides –hi van morir un de cada vuit militars, a un ritme de 6.000 homes... ¡cada dia!– i que de passada va liquidar quatre imperis –l'alemany, l'austrohúngar, el rus i l'otomà– i tres dinasties –els Hohenzollern, els Habsburg i els Romanov. Tot això ja figura als llibres d'història. El que proposa el CAEE no té –afortunadament– res d'acadèmic i ens propulsa immediatament al mig del camp de batalla d'una guerra que barrejava de forma quasi surrealista elements gairebé medievals amb els últims gadgets tecnològics de la Revolució industrial: mirin el cavaller alemany de dalt de tot, armat amb llança i lluint una estupenda màscara de gas. No són les armes químiques –el terrorífic gas mostassa, utilitzat per primera vegada l'abril del 1915– les úniques que s'estrenen a la Gran Guerra: també debuten l'aviació i els carros de combat –els cèlebres Mark britànics– els submarins i la ràdio. I si li haguéssim de buscar un però, seria sens dubte l'escassa, quasi nul·la presència de la guerra naval: ni Jutlàndia ni l'epopeia dels U-Boot hi tenen ni tan sols un raconet.

Però no es pot tenir tot i potser per compensar un dels protagonistes amb nom, cognom i fotografia és Manfred von Richtofen, més conegut com el Baró Roig –sona estrany, ¿oi?– i el major as de la guerra, amb 81 victòries confirmades a bord del seu Fokker. Dr 1 pintat... tot de vermell. Al CAEE el veiem amb Moritz, el seu gos preferit, perquè tenia en el fons bon cor, i –atenció– en la intimitat del quarter general, decorat amb les matrícules dels avions enemics abatuts i el motor d'un aparell anglès convertit en làmpada. Tot plegat una mica kitsch, la veritat: la gresca es va acabar per a Richtofen el 21 d'abril del 1918, quan ell mateix va ser ferit de mort –però no abatut: encara va tenir esma per a un últim, gairebé post mortem aterratge d'emergència– per un pilot canadenc.

El gros de la mostra és, però, la secció consagrada a la guerra de trinxeres: aquí sí que hi ha sang i fetge, fang i bang, i un espera que en qualsevol moment soni el xiulet de Kirk Douglas ordenant-li que avanci a la baioneta cap a la posició d'Anthill, i se sent temptat d'agafar el fusell austríac Manlicher del 1903 exposat en una vitrina per si un cas van mal dades. Que hi aniran, perquè la cosa per als pobres poilus de Douglas a Senderos de gloria va acabar davant de l'escamot d'execució. Hi ha també ferits, molts ferits, i uns quants morts –russos a Galitzia i britànics a Roupy, però en canvi cap d'alemany. Hi ha la cara de comprensible por dels soldats de qualsevol bàndol enviats cap al front –i això que ells no saben encara el que els espera– i hi ha per acabar els rostres de la derrota i el captiveri. Una advertència final: si van al CAEE, hi tornaran. Així que ja es poden anar buscant un casc: un pickhaub prussià, per exemple.

Per a més informació consulti l'edició en paper.