PIANISTA.

La Setmana del Jazz escaldenca arriba a l'equador. I ho fa amb el pianista August Tharrats ((Barcelona, 1956), un habitual d'aquest racó de món: s'hi ha prodigat amb la vocalista Txell Sust, ara fa un lustre, i també –atenció– com a dibuixant, la seva altra faceta artística, a la Massana Còmic. Avui compareix a la plaça Coprínceps amb el seu trio de blues –que completen Pere Loewe, al contrabaix, i Anton Jarl, a la bateria– i el reglamentari piano de cua.

–El blues, ¿és el germà petit del jazz?

–En absolut: el blues és la mare del jazz. La mare i el pare. I els avis.

–¿Què li ha passat, doncs, perquè sigui tan difícil que es programi una vetllada de blues?

–Tan senzill com que els mercats han anat evolucionant fins que el rock s'ho ha acabat cruspint tot. Però insisteixo: no ens oblidem que el rock neix del blues, precisament.

–I encara és més rar de trobar un piano de cua a l'escenari, en lloc de teclat.

–Per això mateix és d'agrair que ens convidin a Escaldes. Ep, que un teclat està molt bé per fer pop o rock; o si vols tocar Ray Charles, que se'n va més cap al piano elèctric... Però fer al blues, piano de cua.

–¿Quin serà el repertori d'aquesta tarda?

–No toquem estrictament blues, sinó blues-swing, que és el patró bàsic del jazz clàssic: blues de Kansas City, de Chicago i de Nova Orleans.

–¿Quedar-se quiet, sense ballar, és pecat?

–No sé si és pecat, però el blues-swing està parit per ballar. El jazz que no es balla és el contemporani, precisament.

–El blues, ¿és el millor gènere per reconciliar els profans amb el jazz?

–Probablement. El blues neix del poble, dels esclaus negres que treballaven als camps de cotó i necessitaven explicar-se les penes. Com és lògic, el jazz evoluciona després i acaba en coses molt vàlides, sí, però que de vegades costa d'entendre.

–¿No és suïcida, aquest jazz tan, però tan hermètic, que sembla creat i interpretat per a d'altres músics, més que per als espectadors?

–Això passa amb un jazz determinat, sí. Però és que també ha passat amb la música clàssica: escoltes Haynd i Mozart, i bé, però arribes a Stravinsky i Copland i la cosa es complica, ja no s'entén. Passa a tots els gèneres, fins i tot al rock: és molt diferent Elvis Presley que el trash metal.

–Un pianista de blues, ¿té oïdes per a d'altres gèneres?

–I tant, que sí. Escolto de tot: boleros, rock, bossa nova... Això sí: amb preferència pel que tingui arrels negres.

–Diuen que en certa ocasió el va felicitar BB King en persona...

–És només una anècdota, però maca de recordar: jo tocava al hall de l'hotel Havana de Barcelona. Ell s'hi hostatjava. Quan va acabar el seu concert i va tornar a l'hotel, em va venir a veure i em va felicitar.

–Juan Marsé sosté que des del dia que va donar la mà a cert actor que havia tocat Ava Gardner, mai més no se l'ha rentat. ¿No l'haurà imitat?

–Doncs quasi em passa el mateix, amb BB King. Que un monstre com ell es molestés a felicitar un desconegut músic local com era jo, és emocionant.

Per a més informació consulti l'edició en paper.