Barry (a la dreta), el 2007 a Coprínceps Foto: EL PERIÒDIC

VIBRAFONISTA.

Un trosset d'història compareix aquesta tarda a la plaça Coprínceps, en la penúltima sessió de la Setmana de Jazz: el vibrafonista barceloní Geni Barry, mà dreta de Tete Montoliu i un clàssic del Festival –¿se'n recorden? No se'l perdin. Ni ell, ni l'espectacular, exòtic vibràfon que l'acompanya.

–Per als neòfits, ¿quin tipus de concert hem d'esperar?

–Farem una incursió en el hard bop –una mena de bebop, per dir-ho així– en homenatge a Tete Montoliu i a Bobby Hutcherson, els meus dos grans mestres.

–¿De quina rara pedra surt un vibrafonista català?

–Precisament, de l'un i de l'altre: el Tete em considerava el seu germà petit –i jo, a ell ,el meu germà gran; a Hutcherson el conec el 1986 i va ser una influència decisiva en la meva carrera. Ara ja el tenim molt vellet, però és indiscutiblement el més gran vibrafonista viu.

–¿El repertori de la vetllada?

–Variadíssim: dues peces del contrabaixista,Jordi Gaspar; dues més del pianista, Joan Monner; dos temes meus i, per acabar, sengles homenatge: a Hutcherson li dedicarem Like Sonny, l'últim que ha enregistrat, una pura delícia; i al Tete, You don't know what love is, que li encantava.

–Perdoni la ignorància, però, ¿com què sona, un vibràfon?

–Perdonat. Només faltaria. Doncs sona a campanetes: és com un xilòfon de gran format amb uns elements de ressonància que donen voltes i que fan un efecte de vibràtor mecànic. En tinc uns quants, i justament el que portaré a Escaldes l'he fabricat jo mateix.

–Sempre se'l presenta com el millor vibrafonista espanyol. No sé si això és molt dir, perquè, ¿vol dir que n'hi ha gaires, a Espanya?

–Més dels que sembla. De fet, cada orquestra simfònica en té un. El que passa és que per alguna raó el vibràfon no s'ha acabat d'introduir en l'escena jazzística. Val a dir que jo vinc –repeteixo– de l'escola de Hutcherson, així que el que faig és una mica més... avantguardista.

–No sé si ha fet bé de dir-m'ho. M'ho veig venir: un concert d'aquests per a entesos...

–¡No! Al contrari: fem una cosa molt moderna però que sona de forma molt senzilla. Per entendre'ns: quan sentim música de Jobim sovint tenim la impressió que és complicada de tocar però senzilla d'escoltar. I aquest és l'efecte que pretenem aconseguir nosaltres.

–¿Què li aporta un vibràfon a una banda de jazz?

–Als anys 50 va néixer el Modern Jazz Quartet, amb vibràfon (Milt Jackson), piano (John Lewis), contrabaix (Percy Heath) i bateria (Kenny Clarke). Exactament, la mateixa formació amb què venim a Escaldes. Hi han desaparegut les trompetes i el saxo, que semblen els instruments més característics del gènere, però el que toquen no deixa de ser jazz.

–¿Gràcies al vibràfon?

–Exactament. Es tracta d'escollir un repertori en què vibràfon i piano puguin esprémer tota la complicitat que tenen. El resultat és un so molt modern. Però explicar-ho és difícil; el més fàcil és que vinguin a la plaça Coprínceps per experimentar-ho de primera mà. Quedaran parats.

–¿Quin és l'origen d'aquest instrument tan... exòtic?

–Abans del vibràfon hi havia el xilòfon, que podia ser metàl·lic o de fusta: eren les marimbas. El vibràfon modern neix a principis del segle XX gràcies a l'electricitat, que li permet incorporar un motor elèctric que obre i tanca una sèrie de tubs i n'extreu un vibràtor mecànic: un u-ou-u-ou-u-ou que era impossible d'obtenir abans que es descobrís l'electricitat.

–El festival de jazz se'n va anar en orris. ¿Una llàstima?

–I tant, que sí. S'hauria d'haver mantingut, és clar. Però no hem de ser pessimistes: hem de pensar que no s'ha mort, sinó que l'hem deixat en stand by i que sempre quedarà l'opció de revifar-lo quan la conjuntura sigui favorable. Perquè tothom, en el món del jazz, se'n recorda, i aquest patrimoni no s'ha mort.

–El format actual, ¿un mal menor?

–Ho ho veig més com qui es pren uns anys sabàtics, una forma de mantenir la flama i qui sap, potser d'aquí a un temps es torna a fer.

–A Tete Montoliu, ¿li hauria sabut greu, veure com ha acabat el Festival?

–Sens dubte. Ho hauria entès, és clar, però també hauria lluitat per tornar a recuperar-lo.

Per a més informació consulti l'edició en paper.