El còmic català, ahir a la piscina Riberaygua de Santa Coloma Foto: ÀLEX LARA

MONOLIGUISTA.

La colla de Quelcom va estrenar ahir a la piscina Riberaygua els monòlegs d'estiu –retitulats Gresca a la fresca– amb el mataroní Toni Cruz, un dels últims descobriments de la inesgotable factoria de Paramount Comedy. Es reclama deixeble de Toni Moog i Dani Rovira –un altre que ha desfilat pels saraus de Quelcom– i practica una molt particular i purista versió de l'stand up comedy, a mig camí entre Eugenio, Seinfeld i Jose Corbacho. Nyam, nyam. Si hi van assistir, se'l van perdre.

–Mosso de magatzem, esbirro de subhaster, jugador de pòquer i ara monologuista. ¿De mal en pitjor?

–En absolut. He sigut molt feliç, fent aquests dignes oficis. Fins i tot ho sóc ara fent de monologuista i mirant de fer riure la gent, quan sóc una persona extremadament seriosa i no m'agrada gens que la gent em demani que li expliquis acudits.

–Home, és natural: vostè es dedica en aquest negoci.

–Ja, però si sabessin la poca gràcia que em fa dir el que dic... Entenc que es part del joc, de la comèdia.

–Vaja , que té la mala sort ser ser monologuista.

–No em defineixo com a monologuista sinó com a comediant pluriempleat, perquè també faig de guionista per a d'altres còmics.

–Doncs si no li agrada que li demanin que expliqui acudits, ara l'hem feta bona: ¿un de l'Eugenio, per trencar el gel?

–¿Saben por qué los buzos se tiran al mar de espaldas?

–Farem veure que no.

–Porque si se tirasen de frente caerían en la barca.

–Doncs jo li proposo una endevinalla: s'obre el teló i es veu una corda que puja i puja. ¿De qui és la pel·lícula?

–Ostres, tu... Et veig venir: ¿alguna gràcia relacionada amb Tom Cruise, potser?

–Res d'això. La resposta és: Un film Paramount. En honor a Paramount Comedy, que consti. Però, ¿quin monòleg prefereix: el de Mourinho després de les derrotes o el de la possessió estratosfèrica del Barça?

–El de Mourinho, sense dubte. És un personatge interessantíssim, d'una força dramàtica insuperable. El Barça juga al camp; Mou, a les rodes de premsa. Molt millor que Guardiola, per cert. No el canvio per res, i que consti que sóc culé.

–El monòleg més minimalista i polivalent de la història... ¿és el seu ¿Por qué?

–Així és. Serveix per a quasi tot i ha fet quasi tanta fortuna com aquell “¿Por qué no te callas?” del Borbó. Impossible més eficàcia amb tant poques paraules. És igual que hàgim oblidat ja de què es tractava: continua funcionant.

–¿Un tema intocable dalt de l'escenari?

–La comèdia ha de ser lliure. Ho hauria de ser. És veritat que després hi ha unes línies que convé no traspassar si no vols enemistar-te el públic i acabar treballant només per a d'altres monologuistes...

–¿Quins són, aquests temes intocables?

–Terrorisme, minusvàlids, malalties, homosexualitat... I particularitats regionals o nacionals. Ho aprens amb les taules. Però la comèdia –insisteixo– hauria de ser absolutament lliure; una altra cosa és la realitat, on hi ha d'haver òbviament uns límits. En fi, que subscric allò que va dir no sé qui: l'humor ofèn a qui no en té.

–¿Alguna ficada de pota memorable?

–He hagut de suprimir gags –un sobre jueus que feia al principi de la meva carrera. Sempre hi ha qui té la pell molt fina. Però també és de sentit comú: no vindré a Andorra amb un gag sobre portuguesos. Ni aniré a Ceuta amb un sobre moros. I si actuo a Madrid, recalco que sóc nascut a Extremadura, tot i que visc a Barcelona, per no llançar-me la gent a sobre.

–¿Li ha passat?

–I tant: en certa ocasió a Segorbe, surto a l'escenari i només dir que sóc de Mataró, se sent des del fons de la sala: «Catalán tenía que ser». Es tracta de buscar un equilibri entre el que tu entens per comèdia i el que n'entén el públic. Perquè jo no treballo per a mi, treballo per al públic.

–Un monologuista, ¿s'ho pot permetre tot menys ser suat?

–Un ha d'inventar contínuament fórmules. Sovint comparo el meu ofici, que més que el monòleg és l'stand up comedy, amb la boxa: t'entrenes cada dia, prepares els teus gags, puges al ring i t'hi trobes a cada combat un rival diferent. Has de tenir prou recursos, agilitat i reflexos per enfrontar-te a públics que no tenen res a veure. I això no s'improvisa.

–Fer riure, ¿és un do, o es pot ensenyar, i aprendre?

–Els anys als escenaris m'han deparat una paradoxa: quan tot just començava i tenia per tant menys ofici, menys coneixement sobre els mecanismes de la comèdia i feia gags de tercera, el públic m'ho reia tot a la primera. I com més saps sobre per què la gent riu, més costa que rigui. El risc és convertir-te en un còmic per a còmics, més que per al públic.

–Però, ¿es pot ensenyar?

–Els humans som els únics éssers vius que riem, però sovint no sabem per què riem. I el cert és que existeixen uns patrons que es repeteixen i que per tant es poden aïllar i mirar de reproduir. Això és el que es pot ensenyar. Però és clar, al final també hi ha una qüestió innata –digues-li do, gràcia o talent– que es té o no es té.

–Parlar sol és de lero. El monologuista, ¿és el lero per execl·lència?

–Probablement. Tot i que sovint en un bolo et trobes un espectador que vol parlar per sobre teu. I li dis: ‘Oye, no, tío, a ti te toca la semana que viene'. O d'altres que volen que els expliquis un acudit o que aet demanen sisplau que no els treguis a l'escenari. És que molta gent no sap ben bé què és això de l'stand up comedy, un paio que puja a l'escenari i comença a parlar.

–Permeti'm una gràcia suada per acabar: ¿fotut, senyor Cruz, que l'hagi abandonat Katie Holmes?

–El Tom i jo ho superarem, no ho dubtis.

Per a més informació consulti l'edició en paper.