• El CAEE reivindica la figura del Miró litògraf amb una seixantena d'obres datades entre el 1953 i el 1981
• Des del 5 de juliol ja hi han desfilat mig miler de visitants

Una de les obres més interessants de la mostra: Centenari Mourlot (litografia a color sobre tela, 1953) Foto: COL·LECCIÓ GUIDO GUASTALLA

A Miró li ha passat com a Picasso, Dalí i altres grans mestres de la pintura universal: els tenim tan vistos, s'han incorporat de forma tan incontestable a la cultura pop del nostre temps, que formen part del paisatge. La seva celebritat universal els ha convertit gairebé en invisibles. Els mirem sense veure'ls. Fins que arriba una mostra com El jardí de les meravelles i ens obre els ulls. La seixantena de gravats datats entre el 1953 i el 1981 –anys per tant de plenitud creativa– procedents dels fons del col·leccionista italià Guido Guastalla –serigrafia, aiguafort, aiguatinta i, sobretot, litografia– que fins al 30 de setembre s'exposen al Centre d'Art d'Escaldes (CAEE) demoleixen dos tòpics pertinaços i ajuden de passada a mirar Miró –i perdonin l'al·literació– amb uns altres ulls.

El primer d'aquests tòpics té a veure amb el paper subordinat, secundari, amb què sovint ens atrevim a despatxar l'obra gràfica. Res més lluny de a realitat. Si més no en el cas de Joan Miró (Barcelona, 1983-Palma de Mallorca, 1983), diu la directora del CAEE, Ruth Casabella. L'artista català va trobar en el gravat el terreny adobat per experimentar i alliberar-se de la cotilla de la pintura-pintura. S'hi va entregar amb convicció des que va aprendre l'ofici al taller Mourlot, els gravadors de Picasso, Léger i Chagall, al París dels anys 30. I sempre més va considerar que l'obra gràfica mereixia figurar amb tots els honors al costat de la pictòrica. Així que no és per casualitat que el més antic –dels gravats d'El jardí de les meravelles –un préstec del Bosch, ho ha endevinat– és precisament Centenari Mourlot, litografia sobre tela –l'única de l'exposició– datada el 1953.

L'altre tòpic que la mostra posa en solfa és el del Miró fàcil, infantil, rudimentari, resumit en aquella infausta sentència segons la qual «això també ho pinta el meu fill». Casabella sosté que rere l'aparent espontaneïtat i primitivisme del traç mironià present també –per no dir sobretot– en l'obra gràfica s'oculta un mestratge absolut de la tècnica: burí, àcids, raspats... En ocasions, fins i tot repintava sobre la litografia acabada: a La vella de 10.000 anys (1976), per exemple. I hi ha també el particularíssim però tan recognoscible univers simbòlic de l'artista: les estrelles, els punts, les formes vagament orgàniques i antropomòrfiques... Totes apareixen ja des dels primers moments de la seva trajectòria i el converteixen en un autor –diu Casabella– «tan fàcil de mirar i de reconèixer com difícil d'entendre».

I són aquestes formes les que protagonitzen, és clar, la mostra del CAEE. Així que convé desfer malentesos: l'estrella que als anys 80 la Caixa va convertir en imatge corporativa. Resulta que no és una estrella, sinó l'esquematització d'una mà en el moment d'introduir una moneda en una guardiola sosté la versió oficial. Potser sí. A Escaldes hi ha una cosina germana de l'estrella de la Caixa: a la sèrie Litògraf II, datada als anys 70 i sense coartada financera, i que –francament– no s'adiu gaire amb la versió oficial. Però no ens posarem n ara n aquí llepafils: si els altíssims executius de la Caixa se la van creure, és que serà així. D'altra banda –recorda Casabella– la dèria estel·lar de Miró té uns remots –i un pèl freudians– orígens infantils: resulta que al petit Joan els pares li van decorar el sostre de l'habitació amb un cel ple d'estrelles. Òbviament, allò el va marcar, diguem que com al ciutadà Kane el trineu Rosebud...

A més d'estrelles, els gravats del CAEE deixen constància de la tirada lírica de l'artista (Pròleg de Jacques Prevert, 1963) i de la complicitat que gastava amb els seus amics, des de l'Homenatge a Josep Lluís Sert (1972) fins al cartell de Quiriquibú, obra teatral de Borssa (1976). També del profund impacte que li van causar les pintures rupestres d'Altamira, que va visitar el 1956 amb el ceramista Artigas i en què va trobar singulars similituds amb el seu universa simbòlic, així com del progressiu enfosquiment de la paleta, amb una creixent importància del negre, diu Casabella que com a reflex del pas del temps i la preocupació per la mort. Assistim també a la irrupció dels taulers d'escacs en què el penúltim Miró divideix el llenç, i obres diguem que exòtiques, com ara La tempesta: lila, sobre fons blau (litografia, 1969), i Sant Llàtzer i els seus amics, temàtica sacra raríssima en l'autor. El jardí de les meravelles constitueix, en fi, una oportunitat única de penetrar en l'obra d'una de les patums artístiques del segle XX i de reconciliar-nos amb el gravat, una tècnica injustament negligida. I tot en un: al CAEE, fins al 30 de setembre.

Per a més informació consulti l'edició en paper.