• La conservadora de la pinacoteca veu factible que el romànic andorrà que s'hi custodia torni temporalment a casa

Dues de les peces conservades a l'MNAC que Mestre considera suscpetibles de viatjar a Andorra: el conjunt mural de Sant Romà de les Bons, datat al 1164, i l'altar de Sant Romà de Vila, del segle XIII Foto: EL PERIÒDIC

La primera de les estupendes jornades de Patrimoni que ha el ministeri ha lligat aquest curs no podia ser més productiva: la cap de conservació de del Museu Nacional d'Art de Cataunya (MNAC), que impartia ahir a Crèdit Centre una conferència sobre el (considerable) patrimoni andorrà que es conserva a la pinacoteca barcelonina, es va mostrar sorprenentment oberta a un hipotètic préstec temporal de part de la col·lecció andorrana. Sorpresa total perquè –com recordarà probablement el lector– una de les operacions estrella en matèria cultural de l'últim executiu liberal va consistir precisament a posar un peu al patronat de l'MNAC per mirar de treure'n algun rèdit en forma d'exposició. Bones intencions però nuls resultats, fins al punt que el Govern socialdemòcrata no va dubtar ni cinc minuts a retirar-se del patronat, on pel que es veu el ministre de Cultura era una figura purament decorativa.

En fi: tot això és ja història. La notícia bona, boníssima, són les paraules d'ahir de Mestre, segons la qual la direcció de l'MNAC «és molt partidària d'arribar a convenis amb els llocs de procedència de les obres que s'hi conserven perquè hi puguin viatjar si les condicions tècniques ho permeten». El ministre de Cultura, Albert Esteve, va fer una exhibició de reflexos i ho va dir clar i català: «Em posaré immediatament en contacte amb la direcció de l'MNAC perquè sóc conscient que una oportunitat com aquesta no la podem deixar escapar. Em comprometo a fer tot el possible per portar el màxim nombre de peces que ens puguem permetre». D'acord: són (de moment) només paraules, una (altra) declaració de bones intencions. Però per primera vegada tenim una cosa molt semblant a un compromís públic –informal, però públic– per part del museu català. Ara només falta que la direcció de l'MNAC ho vegi tan, però tan clar com la seva cap de conservació. I el que toca és tocar fusta i alimentar legítimament l'esperança.

Una altra qüestió és quines peces serien susceptibles de pujar a Andorra i fer el viatge invers al que van emprendre els anys 20 del segle passat. A Montjuïch s'hi conserven una quinzena d'obres, principalment pintures murals romàniques, procedents de Sant Miquel d'Engolasters, Sant Esteve d'Andorra la Vella, Sant Romà de Vila i Sant Romà de les Bons. Mestre només va posar-hi objeccions tècniques, a una hipotètica cessió: que l'estat de conservació de les peces ho permeti. I en aquest sentit, les que ho tenen d'entrada més fàcil són l'altar de Sant Romà de Vila –datat el primer terç del segle XIII, un exemple excepcional de pintura sobre fusta que s'ha conservat sencer, tant el frontal com els laterals: una rèplica contemporània es pot conteplar in situ al temple encampadà– així com el conjunt mural de Sant Romà de les Bons, atrbuït al Mestre de santa Coloma i datat al segle XII. L'altar va ser adquirit el 1922 per la Junta de Museus i –diu Mestre– forma des del primer dia part del discurs museogràfic del museu, precisament pel seu caràcter excepcional; els frescos de les Bons van ser arrencades entre el 1928 i el 1930 per un col·leccionista particular, per ingressar posteriorment als fons de l'MNAC.

Crèdit estrena taula / La tercera peça amb moltes butlletes per acabar tornant és un Crist policromat datat el 1147 i de procedència desconeguda. Es quedarien per tant a Barcelona i per motius tècnics –per l'elevat risc que comporta, adverteix Mestre, moure'ls del seu emplaçament actual–tant l'absis de Sant Miquel d'Engolasters com l'absidiola de Sant Esteve. Una llàstima, perquè es tracta de dues obres també excepcionals, la primera coetània de les Bons i atribuïda novament al Mestre de Santa Coloma –adquirit el 1921 per la Junta de Museus, antecedent de l'MNAC, i una de les estrelles de l'exposició permanent– i la segona, l'obra mestra del –perdonin la insistència– Mestre de Sant Esteve, datada al començament del segle XIII i arrencada de la seva ubicació original entre el 1924 i el 1928.

No s'acaben aquí les bones notícies d'aquestes insòlites Jornades de Patrimoni: el paper estel·lar del programa recau amb tot el mèrit en L'aparició al mont Gàrgan, taula del retaule de Sant Miquel de Prats adquirida el 2011 per Crèdit Andorrà, que fa parella amb La caiguda dels àngels rebels –adquirida el 1992 pel Govern– i que dissabte es podrà visitar en rigorosa primícia a la jornada de portes obertes al fons d'art de Crèdit Andorrà, al costat de la predel·la del retaule, propietat des de l2006 de la mateixa entitat financera . Un caramelet, ja es veu. Precisament ahir, Jordi Alcobé va canviar l'uniforme de ministre per la granota d'investigador i desvelar el periple del retaule canillenc –una altra peça excepcional, atribuïda a Miquel Ramells i datada el segle XVI– des que el 1926 va ser venut a l'antiquari català Josep Bardolet. El retaule va ser desmuntat en set parts –la predel·la i sis taules– a les quals es perd el rastre als anys 50. Dues de la taules i la predel·la –la tenen aquí al costat– són definitivament a casa. Separades, però a casa. I Alcobé no perd l'esperança que abans o després surtin a la llum les quatre que falten. Nosaltres, creients de primera, tampoc.

Per a més informació consulti l'edició en paper.