El crític francès, en una pausa de les deliberacions per seleccionar el projecte del pavelló andorrà a Venècia 2013. Foto: ÀLEX LARA

Ho té clar: els artistes d'aquest tros de món estan a l'altura dels seus col·legues europeus, fora manies i fora complexos; San Samuele tornarà a ser la seu del pavelló andorrà a la Biennal, i els 200.000 euros de l'aventura veneciana constitueixen una estupenda inversió en promoció internacional. És la paraula d'Henry Perier, historiador, crític d'art i comissari designat pel ministeri de Cultura per comandar la nostra segona compareixença a la fira d'art contemporani més important de l'univers (i més enllà). Escortat pels tres sotscomissaris –el crític Ermengol Puig i els s historiadors Francesc Rodríguez i Ruth Casabella– avui acaba d'examinar els sis artistes que aspiren a ser el maig del 2013 a Venècia: Nerea Aixàs, Javioer Balmaceda, Samantha Bosque, Sílvia Guillem, Roger Mas i Fiona Morrison. El veredicte, imminent.

–Ha vist l'obra d'una vintena d'artistes del país. Exerceixi sisplau com a crític: ¿quins són els punts dèbils?

–Els artistes andorrans han de desterrar qualsevol complex d'inferioritat; això, d'entrada. Estan al mateix nivell dels seus col·legues francesos, espanyols, alemanys, anglesos... Cap diferència. Ara bé, sí que tenen –pel que he vist– un gran hàndicap: la inexistència al país d'una gran galeria de nivell internacional.

–¿Una major professionalització, potser?

–El problema no és de nivell. Perquè el nivell el tenen, m'han de creure. Els falta donar-se a conèixer, mostrar-se a l'exterior. Contactes, en una paraula. I per això es va a Venècia, per exemple.

–¿Ha detectat trets estilístics o temàtics comuns, idiosincràtics de fet andorrà? ¿O cultiven un art internacional?

–Potser comparteixen un cert interès per la naturalesa. Però és normal perquè en aquest país la naturalesa és omnipresent tan bon punt surts de casa: muntanyes, rius, valls... Tenen en aquest punt una sensibilitat –diguem-ho així– exacerbada. Però tret d'això, no hi veig cap altra particularitat respecte al que trobem en altres artistes europeus contemporanis.

–Anem a la Biennal: en la seva presentació pública com a comissari, va citar l'«espectacularitat» com un dels criteris que regirien el concurs. ¿És sensat, identificar cultura amb espectacle?

–És veritat: vaig parlar d'espectacularitat i vaig proposar precisament un compromís amb l'ecologia, amb la naturalesa. ¿Per què, l'espectacularitat? Si ens fixem en l'escena artística internacional, i penso en gent com Damien Hirst, el que els ha portat fins a aquest lloc prominent són projectes espectaculars. Si pretenem jugar en aquesta lliga no podem fer-ho en petit format. Quan parlo d'espectacularitat, em refereixo a això: una, potser dues obres de gran format que puguin rivalitzar amb la que de ben segur presentaran a Venècia artistes internacionals.

–S'han presentat al concurs una trentena d'artistes. ¿Hi ha prou base, prou massa crítica per concórrer a Venècia en condicions?

–Absolutament.

–¿Com s'ha d'entendre l'aventura veneciana: com una operació de prestigi nacional, o com una oportunitat de promoció per als artistes seleccionats?

–Els dos aspectes són legítims i complementaris; no excloents.

–S'han criticat els escassos rèdits que ha reportat als participants. No han lligat ni una sola exposició gràcies a Venècia. De moment, és clar.

–En la meva opinió, els rèdits de participar a la Biennal no són necessàriament immediats, a curt termini. No podem parlar de fracàs perquè tres mesos després no hagi aparegut cap marxant decidit a apostar aquests autors. La carrera artística s'assembla més a una marató que no als 100 metres llisos. Els artistes són ultrafondistes. El que distingeix els grans creadors és precisament aquesta voluntat, aquesta energia, aquesta determinació que els manté actius i en primera fila als 50, 60, 80 anys. Penso ara en el cas de Jacques Villeglé, un dels grans artistes francesos vius i que conec bé: té 87 anys, i si veiesssis l'energia que desplega...

–Una altra crítica: el poc, per no dir nul interès que la Biennal ha despertat entre els ciutadans. ¿Què cal fer perquè la gent vibri amb el que s'ha venut com un projecte «de país»?

–Cal fer-ne la promoció oportuna, això està clar. És una ocasió formidable que no es pot deixar perdre. Jo m'hi implicaré en tot el que pugui. I ja he començat. I el ministeri estic segur que també ho farà.

–Les obres, ¿les veurem aquesta vegada abans, i no després de la fira?

–Això encara no ho sé. Però s'ha de tenir en compte l'efecte sorpresa. No desaprofitar-lo. Crec que el millor és esperar a la inauguració per desvelar el projecte andorrà. És la meva opinió. Però una vegada inaugurada la Biennal, s'ha de fer un esforç comunicatiu. Aquesta és feina del ministeri.

–Però és que ens passem mesos, per no dir anys, parlant en abstracte de la Biennal, amb el perill cert que la gent se'n desentengui. Ja va passar una vegada.

–Vostè hi està interessat.

–És que és la meva feina, interessar-m'hi. La pregunta és: ¿quina és la prioritat: sorprendre els visitants de Venècia, o que els andorrans se sentin partícips del projecte?

–Una cosa no treu l'altra. I a banda del ministeri i del comissariat, incumbeix també els periodistes parlar-ne, fer-ne difusió. I tinguem clara una cosa: no hi ha cap país que mostri el contingut del seu pavelló abans de la inauguració.

–L'església de San Samuele sembla l'opció preferida pel ministeri i per vostè mateix. ¿Cal gastar-se 100.000 euros, la meitat del pressupost, en el lloguer de la sala?

–Un dels punts forts del pavelló andorrà –a banda dels seus artistes, és clar– és precisament San Samuele. Un lloc extraordinari, per la bellesa del temple, per la cèntirc aubicació, i sobretot perquè es troba exactament al costat del palau Grassi, seu de la concorregudíssima fundació Pinaud.

–Més crítiques: que als artistes se'ls demani treballar sense una remuneració econòmica, que s'hagin de considerar pagats pel fet d'exposar a Venècia... ¿És normal?

–Quan un es llança a la carrera d'artista ha de ser conscient que ha triat un camí dificilíssim. No suporto els artistes que es pensen que aquesta és una feina com qualsevol altra. ¡No! Si el meu fill em digués «Papa, vull ser artista», li respondria: «Endavant, però sàpigues que les passaràs magres». Però deixi'm dir-li una altra cosa: no conec cap artista de cap país, de cap regió ni de cap poble que estigui content del seu ajuntament o del seu govern. Però és que cap. I mira que he participat en projectes en què els artistes rebien ajudes més que generoses. Però es queixen sempre. L'artista ha d'assumir que no ho tindrà planer.

–Però és que no parlem d'una mostreta local, sinó de la Champions de l'art contemporani. ¿És lògic demanar a un artista que deixi la seva feina durant tres o quatre mesos per un projecte que no li reportarà cap ingrés directe?

–Entre els projectes que hem vist fins ara, n'hi ha d'increïblement domèstics: concretament, un d'ells es podria aixecar amb menys de 1.000 euros.

–Per acabar: ¿per què invertir 200.000 euros en la Biennal en aquests moments tan crítics?

–Com tots els països, Andorra necessita publicitat. La realitat, insisteixo, és que no és un país aire conegut a l'exterior. La Biennal garanteix una publicitat enorme a canvi d'una inversió proporcionalment molt petita. Per això estic sincerament convençut que és una operació molt beneficiosa per al Principat. L'art és un fantàstic vector de comunicació, i per la Biennal hi desfila tot el món. ¡Tot! I s'hi trobaran Andorra: a Venècia i al catàleg.

Per a més informació consulti l'edició en paper.