• Joan Canal experimenta amb vídeo, llum i so en una sèrie inèdita que mostra a la Bohème

Canal, a la Bohème amb Mirades, primera peça de la sèrie en què incorpora gadgets tecnològics Foto: ÀLEX LARA

Era el que ens faltava per veure: Joan Canal, l'home que havia domesticat pedra i metall i havia convertit els seus dòlmens ferrats en el revers mineral del món preindustrial que Jordi Casamajor ha plasmat en les seves escultures monumentals, aquest Canal –dèiem– que havia aconseguit que els elements, la naturalesa, treballessin per ell sense saber-ho, s'ha passat amb nocturnitat i traïdoria –és un dir, és clar– a les noves tecnologies. Tímidament i en petit format, de moment. Amb una pantalla que projecta la imatge d'un ull i la reflecteix en una placa d'acer inoxidable –reminiscència del ferro– que l'escultor ha incrustat en un còdol de granet. Pelet conceptual, dit així, però quan es veu funciona, de veritat. La peça es titula Mirades i la tenen aquí al costat: s'exposa fins al desembre a la Bohème, a la tercera planta de Pyrénées, en la segona proposta d'aquesta prometedora joint venture artística que al juliol, i amb Eve Ariza com a protagonista, van iniciar els grans magatzems i la galeria Jardin Cosmique.

Però tornem a Canal i aquesta insòlita dèria tecnològica. De moment li ha donat pel plasma. Diu que es tracta d'explorar la condició de testimonis muts de les pedres, que han vist desfilar pacientment el temps i els homes al seu davant. La pregunta que es planteja és: «Si poguessin parlar, ¿què dirien? De moment, parlar no parlen, però del que sí que podem estar segurs és que ens observen». I per si algú no ho acaba de veure clar, hi ha posat un ull. Dos, de fet, perquè la forma del mateix còdol també remet al nostre òrgan visual. Mirades, dèiem, és la primera pedra –i perdonin la gràcia– d'aquesta nova via tecnològica per la qual s'ha aventurat Canal. Li seguirà la sèrie que actualment treballa, amb espai també per a la llum i el so, i –atenció– amenaça de traslladar-ho tot plegat al gran format. Tot arribarà, i n'hi ha que estan (que estem) impacients per comprovar com es concreta aquest gir incipient. ¿Una concessió a l'art-espectacle que aquests dies predica amb entusiasme el comissari del projecte andorrà per a la Biennal, Henry Périer? No ho sembla, si hem de jutjar pel judici categòric –«Una ximpleria», diu– amb què Canal despatxa aquesta obsessió per l'espectacularitat. Més aviat una prometedora (i sorprenent, sí) branca que li ha brotat a la sòlida, potent proposta de l'escultor encampadà. ¿Fins on arribarà? ¿Creixeran, les pantalles i altres gadgets tecnològics? ¿Robaran protagonisme a la pedra i el ferro primigenis? Probablement, ni ell mateix ho sap, ara mateix. Estiguem atents.

Per a més informació consulti l'edició en paper.