• La revista Àgora ret homenatge al polígraf i humanista gironí, autor d'?Arrels d'Andorra', en el 14è aniversari del seu traspàs

L'humanista Manuel Anglada, que el mateix any de morir va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat Foto: EL PERIÒDIC

Hi va haver no fa tant en aquest país una raça de gegants. Una estirp que integraven homes com ara Esteve Albert, Joan Riera, el mestre Fontbernat, els poetes Joan Puig i Àngel Blanch i, naturalment, Manuel Anglada. Entre d'altres, és clar, dels quals l'últim supervivent és Sergi Mas, el minairó d'Aixovall. El cas és que quasi tots aquests noms –i el quasi és una pura gentilesa– són avui un record remot, que a les noves generacions —i a les no tan joves– els sonaran a cosa plistocènica, a batalletes de l'avi. Una llàstima, però ja se sap que aquest és un país sense memòria. Abans que tots aquests records es perdin en el temps com les llàgrimes del replicant Roy a la pluja de Blade Runner, la revista Àgora evoca en el seu últim número la figura enorme, proteica d'Anglada (Maçanet de la Selva, 1918-Andorra la Vella 1998), fundador del Cercle de les Arts i de les Lletres, del Club Pirinenc i del Centre de la Cultura Catalana, professor de català –quan ser-ho era una condició realment excepcional– traductor i autor de mitja dotzenes de llibres i d'un bon grapat de poemes. ¿Es pot fer una afirmació semblant sense caure en la hipèrbole, sense haver-lo conegut més que per referències?

Anem només a un dels documents que la revosta reprodueix amb lletra de formiga sota el lema Cites de Manuel Anglada. Hi recorda l'estira-i-arronsa filològic amb Joan Corominas a compte de l'etimologia d'andorra que ell havia proposat a Arrels d'Andorra, l'obra de la seva vida. Sostenia el nostre home que el nom significava gran font o gran aigua, i que provenia de la conjunció de dos termes bascons: andi (gran) i ur (aigua) o encara iturri (font), d'on resultava andiur (o anditur) i, amb el temps, andorra. Es veu que l'etimologia no li va semblar gaire catòlica al gran Corominas, que la va refusar al seu Onomasticon Cataloniae.

Lluny d'iniciar polèmica amb el mestre, Anglada va renunciar explícitament a la seva etimologia com a mostra de «veneració» –diu ell– per Corominas. I això que, com Galileu, es guardava un as a la màniga –el Diccionario vasco-español-francés de Resurrección María de Azkue–i es confessa convençut que l'eminent etimòleg català «hauria coincidit en un moment o altre de la seva colossal tasca amb les conclusions que aquí exposo». El cert és que tampoc no queden figures de la mida de Corominas en la cultura catalana contemporània, però ¡¿quina Andorra avui absolutament inimaginable devia ser aquella en què un Anglada era capaç de polemitzar amb tot un Corominas?! La pregunta és: ¿on són, els Anglada d'avui? ¿Ens podem permetre el luxe d'ignorar aquesta generació única? Sort que des d'Àgora creuen que no. Però semblen els únics.

Per a més informació consulti l'edició en paper.