• Jordi Piferrer reconstrueix a ?El pas dels Pirineus' una quinzena d'expedicions que fugien de la zona republicana durant la guerra civil

Piferrer, amb un exemplar d'El pas dels Pirineus Foto: TONY LARA

El dels passadors d'homes que van actuar durant la guerra civil espanyola i la posterior guerra mundial és un filó historiogràfic inesgotable. Ho saben bé Josep Calvet (Les muntanyes de la llibertat) i Claude Benet (Guies, fugitius i espies), els primers a interessar-s'hi de forma acadèmica i des d'una perspectiva andorrana (i catalana). Doncs en aquesta nòmina hi hem d'afegir des d'ara mateix el barceloní Jordi Piferrer (Vilassar de Dalt, 1942), que va descobrir l'epopeia dels passadors reconstruint a quatre mans amb el periodista Alfred Llahí el periple de Sant Josepmaria a Terra d'acollida –el fundador de l'Opus Dei, la història és ben sabuda, va fugir de l'Espanya republicana a través d'Andorra, on va fer estada entre el 2 i l'11 de setembre del 1937– i ara torna a la càrrega amb El pas dels Pirineus (Pagès), on passa revista a les rutes d'evasió que convergien al Principat i relata a partir de testimonis directes quinze expedicions que van acabar amb fortuna diversa.

Val a dir que la meitat del volum ressegueix l'itinerari de Sant Josepmaria des que el 8 d'octubre del 1937 abandona l'ambaixada d'Hondures a Madrid, on s'havia refugiat en començar la guerra civil espanyola, fins que el 2 de desembre entra a Andorra pel Mas d'Alins. És a dir, el trajecte que havia quedat fora de Terra d'acollida. Sent aquesta part una mina d'anècdotes –el relat de la troballa de la rosa de Rialb o la primera aproximació biogràfica a la figura heroica de Josep Cirera, el guia principal de l'expedició de Sant Josepmaria– la contribució més interessant d'El pas dels Pirineus és precisament aquesta quinze llarga d'expedicions que hi recull. Fins ara, el gros de la historiografia s'havia centrat en els fugitius de nord a sud, en els aviadors, jueus o ciutadans de les nacions ocupades que durant la Segona Guerra Mundial fugien del nazisme; Piferrer recupera el periple invers que durant la guerra civil espanyola van emprendre milers d'espanyols que fugien de la zona republicana. L'autor calcula que per Andorra ho van intentar unes 10.000 persones, que pagaven als guies petites fortunes d'entre 500 i 3.000 pessetes per barba.

Un deure moral

Dues són les expedicions que Piferrer considera paradigmàtiques: la primera té com a protagonista Josep Rossinyol i Barcons: havia sortit de Manresa el 4 de febrer del 1938. Dels 72 omes que la van començar, 24 van morir congelats i 17 van ser fets presoners abans d'arribar a Andorra. Només 31 es van salvar, entre els quals hi havia Rossinyol, que recorda com es va hostatjar a l'hotel les Termes d'Escaldes i com va ser atès de congelacions als peus a l'«hospital dels gendarmes» –com ell en diu. ¿Seria el nostre home el protagonista d'aquella impactant imatge del fons Sirés de l'Arxiu nacional en què un metge cus, cigarreta als llavis, els peus destrossats d'un refugiat? La segona expedició és la del valencià Eduardo García Cordellat, que pel mal estat de salut no va poder seguir els seus guies i es va haver de refugiar a la casa Coll de Creus, prop d'Adraén, amb el compromís que el recolliria una futura corrua. Contra tot pronòstic, i desmentint la mala fama d'alguns passadors, els guies van complir la paraula donada i el 10 de desembre del 1937 entrava a Andorra per la Rabassa. Just el mateix dia que el grup de Sant Josepmaria marxava cap a França. Dues històries que van acabar (mig) bé. Perquè dels 10.000 que ho van intentar, Piferrer especula que la cinquena part mai no va arribar al destí. Conèixer-ne les penúries és un deure moral.

Per a més informació consulti l'edició en paper.