Lluís Cartes, Roger Casamajor, Oriol Vilella i Òscar Llauradó, en l'assaig previ al concert de dissabte al Cau d'Arinsal Foto: TONY LARA

XASA. Lluís Cartes, Roger Casamajor, Oriol Vilella i Òscar Llauradó.

La cita va ser dissabte al Rockòdrom, aquesta idea de bomber amb què Santi Casas ha salvat els directes d'aquest racó de món. En fi, que una rara confluència astral va reunir Oriol Vilella, Lluís Cartes, Roger Casamajor i Òscar LLauradó –ja saben: Hysteriofunk– quatre anys després de l'última timba. Diuen que tornen per quedar-se, i que tenen disc nou en perspectiva. La pròxima criatura d'aquest ménage à quatre serà fruit d'un amor de maduresa, amb tendència –asseguren– al minimalisme. Però això serà com a molt aviat al 2013. De moment, avui i aquí repassen tres lustres de matrimoni i es permeten algun dart contra les bandes de l'ukelele. Ja veuran, ja.

–¿Per què tornen? ¿Es trobaven a faltar, o és que l'escena musical andorrana (i mundial) no podia viure sense vostès?

–Oriol Vilella: Sospito que és més cosa nostra que no pas de l'escena musical andorrana, si és que existeix. Ens feia falta tornar a tocar junts. Tan senzill com això.

–Lluís Cartes: I la crisi, no ens n'oblidem. A veure si lliguem uns bolos i sortim de la misèria.

–La pregunta sol·licitada: ¿és un retorn esporàdic? ¿O tornen per quedar-se?

–Roger Casamajor: La idea és que això continuï. Per això tenim per primera vegada en la història del grup un mànager que s'ocuparà de buscar-nos concerts, feina que nosaltres no podem fer. I funciona: al novembre toquem a Girona.

–Vaja, que el de dissabte al Cau no és l'aventura d'una nit, sinó l'inici d'una cosa seriosa.

–Òscar Llauradó: Això nostre va començar fa quinze anys. Així ques ens tenim molt vistos. Però encara ens agradem: devem ser uns sentimentals o és que l'edat ens estova.

–Ens amenacen amb un nou disc «de maduresa». Pel que no sabem en què consisteix, això de la maduresa, ¿a què es refereixen?

–Ll. C.: Fàcil: pel que fa per exemple als arranjaments no ens compliquem tant la vida com abans. Bàsicament, perquè tots tenim altres històries paral·leles i no disposem de les hores d'abans per passar-nos al local. Així que de la necessitat hem fet virtut: simplifiquem les coses i no intentem demostrar a cada tema tot el que portem a dintre.

–O. V.: Mantindrem les essències d'Hysteriofunk, temes molt melòdics i molt rítmics, però sense aquells arranjaments que ens portaven tardes i més tardes d'assaig.

–Ll. C.. Quan tots vivíem aquí podíem assajar quatre dies a la setmana. Això ara és impossible. Ens conformem a trobar-nos cada quinze dies. Som realistes.

–¿Com sonaran els nous Hysteriofunk?

–Ò. Ll.: Més tranquils, el tempo més baix, perquè l'edat també hi té alguna cosa a veure...

–O. V.: És que ja estem més a la vora dels 40 que no dels 20.

–¿I si els passa com a dos antics amants, que es retroben amb tota la il·lusió i descobreixen, estupefactes, que ja no hi ha feeling?

–Ll. C.: Segur que no, perquè després de quatre anys d'abstinència tenim unes ganes boges de marro. I n'hi haurà, perquè tots hi estem molt compromesos. Hysteriofunk té molt de projecte personal, i volem que surti bé.

–El secret d'aquests 14 anys de matrimoni: ¿no hauran aguantat precisament per aquesta saludable abstinència i perquè es veuen poc i així és difícil caure en la rutina i el tedi?

–Ll. C.: El secret és cuidar el sexe. Sens dubte. Potser ho fem poc, però amb moltes ganes.

–R. C.: Conyes a part, ens passa una cosa molt curiosa i és que a Hysteriofunk no li pots canviar cap dels elements; deixaria de ser Hysteriofunk. En som conscients i per això mirem de cuidar-ho.

–Ll. C.: Ens tenim molt de respecte: encara que sembli mentida, en quinze anys no ens hem emprenyat ni una sola vegada.

–El disc nou: ¿em regalen alguna exclusiva mundial? ¿El títol, potser? ¿La data de llançament universal?

–Ò. Ll.: No tenim ni títol, encara. Sis dels temes estan acabats. Ara falta trobar la pasta per entrar a l'estudi. Per això estem mirant de lligar uns quants bolos. I quan tinguem els calerons, ens hi llençarem de pet.

–O. V.: Si pot ser el primer trimestre del 2013, collonut. Idealment ens agradaria gravar-lo a l'estudi de Marc Parrot, on ja vam fer Juanjo.

–I on tenen enxufe.

–Ll. C.: Sí, la veritat Estem familiaritzats amb ell, amb els tècnics, el material, i ens hi trobem com a casa, les coses com són.

–Per culpa del concert al Cau es van perdre el de La Iaia al BAM de la Mercè. Quina mala sort, ¿no?

–Ò. Ll.: Perdona, però, ¿la què?

–O. V.: Ni idea, tu.

–Sí, home: La Iaia, la banda d'Ernest Crusats, La platja i tota la pesca...

–O. V.: ¿Saps què passa? Que últimament ens arriben des de Catalunya coses que fan una mica de por. Aquestes bandes...

–Ò. Ll.: Les bandes de l'ukelele.

–¡¿Perdoni!?

–O. V.: Els Amics de les Arts, per exemple. Aquestes bandes que surten ara com bolets, sense cap qualitat musical i que estan enganyant la gent. És la meva opinió, ep.

–Ò. Ll.: I la meva.

–O. V.: Diuen que escriuen lletres costumistes. Però realment, ¿què aporten? En fi: tot aquest boom fa que les bandes catalanes te les miris ara d'una altra manera. Sap greu, però és així.

–R. C.: Però és que ens dirigim a dos públics diferents, Oriol.

–O. V.: No ens hi estic comparant. Dic que les bandes catalanes sempre havien sigut molt dignes, mentre que ara...

–R. C.: I encara ho són. Mishima, per exemple.

–Ll. C.: El rock català, molta qualitat no sé si en tenia, la veritat.

–O. V.: El rock català era... necessari. En fi, que els Amics els tinc entrevessats. És una qüestió personal. En canvi, els Manel m'encanten.

–Queda dit. Però si ja eren rarets fa 15 anys, ara, amb la colla de l'ukelele, encara més.

–Ò. Ll.: A mi em sembla precisament el contrari. Que el nostre discurs podia sonar més marcià als 90 que no ara, que estem preparats per... ¡conquerir el mercat!

–Ll. C.: ¡El mercat internacional! ¡Oju, eh! ¡I sense cantant!.

–O. V.: Doncs potser per això, perquè no tenim cantant, hem arribat fins aquí.

–Per acabar, i ja que el tenim aquí: l'altre dia sortia una notícia que buscaven figurants per a la segona temporada de Gran Nord. I el requisit era gent amb cara de ser muntanya. ¿Quina fila fan, els de muntanya?

–R. C.: No ho sé, la veritat. Això els de càsting, que són de ciutat, ho deuen tenir molt clar.

–¿La seva, potser?

–R. C.: No sé si en faig cara o no. El que sí que és segur és que sóc de muntanya.

Per a més informació consulti l'edició en paper.