• Els artistes tenen quatre mesos, fins al 15 de gener, per enllestir les obres amb què concorreran a la Biennal

Els tres inquilins del pavelló andorrà a la Biennal del 2013: Javier Balmaseda i, assegudes, Fiona Morrison i Samantha Bosque, ahir Foto: TONY LARA

El ministre de Cultura, Albert Esteve, ho confirmava ahir sense embuts, per si en quedava algun dubte: la «prémière» de la segona aventura a la Biennal de Venècia serà el juny del 2013, amb la inauguració de la 55a edició de la fira. Només aleshores se'ns revelaran a la resta dels mortals les obres amb què Javier Balmaseda, Samantha Bosque i Fiona Morrison s'han guanyat el bitllet per a San Samuele. Fins llavors ens haurem de conformar amb els «tràilers» –la metàfora i el lèxic cinematogràfics són del ministre– que se'ns aniran subministrant en dosis més o menys homeopàtiques. La veritat és que, com el mateix Esteve sospita, es farà difícil omplir els nou mesos que falten per a la «prémière» només amb «tràilers». I a sobre, conceptuals. Parlats, vaja. Sense una sola imatge, cosa ben exòtica quan es tracta d'obres d'art i, per tant, eminentment visuals. En fi.

Un esquema similar, molt similar, es va aplicar dos anys enrere en la primera escapada a la Biennal, i la cosa –segur que ho recorden– va generar més indiferència que expectació. Molta més. Convé recordar-ho. El ministeri, però, ha apostat novament pel secret, diu que per mantenir el factor sorpresa i seguint l'exemple de les altres potències artístiques. Així que ahir va posar fil a l'agulla i va facilitar el primer dels tràilers promesos, amb la compareixença pública dels tres artistes seleccionats –però sense el comissari, Henry Périer. Hi va haver una mica de tall, és clar. Per començar, el títol. El nom, és clar, que com tothom sap és el primer que se li posa a un nasciturus, abans fins i tot de saber si serà nen o nena, carn o peix. Els pares són així. Balmaseda prepara una instal·lació que es dirà Aparcats en la contemporaneïtat; la pintura escultòrica de Bosque, Memòria oblidada, i la pel·lícula de Morrison, Dos passejades.

La instal·lació

Tots tres projectes, com ja va advertir Périer la setmana passada quan es van fer públics els guanyadors del concurs, comparteixen aquesta saludable dèria pel pas del temps, per explorar el passat i intuir com el tic tac del rellotge fa i desfà projectes, cossos i promeses. Balmaseda ho fa amb el que sense cap mena de dubte es pot definir com el projecte de la seva vida: «Fa més de vint anys que hi estic treballant, i hi tenen cabuda els records, els sentiments i les experiències de tots aquests anys, tant els de la meva altra vida [la que va deixar enrere quan va marxar de Cuba a finals dels anys 90, s'entèn] com els de la meva vida andorrana». Una instal·lació de gran format –avisa– que només hereta d'aquella espectacular bastida construïda amb ossos i amb què va sorprendre als Tallers d'art del 2001 el recurs a la matèria orgànica. L'explicació conceptual del projecte tampoc no ofereix, la veritat, gaires pistes sobre com es concretarà l'obra: «Es tracta de qüestionar la contemporaneïtat, donar-ne la meva visió, a partir de la metàfora de l'aparcament i de la reparació de l'individu, i utilitzant la memòria com a recurs». La contemporaneïtat: ja saben, aquest lloc tan antipàtic, tan poc acollidor però que és l'únic en què et pots cruspir un bon filet. Segons Woody Allen, és clar.

Mòbil i videoart

No gaire més explícita va ser Bosque, que –ho han de recordar– es va apuntar a última hora al tren venecià: els comissaris l'havien descartat, i només una visita d'ultimíssima hora la va posar al sac dels escollits, gràcies a un projecte que un entusiasta Périe va definir com a «impressionant», «molt visual», «molt contemporani» i «genial». Quasi res. Aquest projecte és Memòria oblidada, fruit també d'una llarga gestació: unes velles plaques de diapositiva que va trobar-se de casualitat fa quinze anys són l'excusa per reflexionar sobre els records –i la forma de conservar-los– i de fer-ho a través de la història de la fotografia, amb parada final a les noves tecnologies i –atenció, perquè aquest és segons Périer el fet diferencial d'aquesta història– al telèfon mòbil.

També per a Bosque té el gran Woody una cita estupenda: «Un record, ¿què és? ¿Una cosa que es té, o una cosa que s'ha perdut?» Però aquesta és una altra història. Bosque, no ho oblidem, és essencialment pintora. I la seva obra, diu, tindrà més de quadre que no pas d'instal·lació, però incorporant-hi l'escultura i el mòbil. Si és que l'escultura no és el mòbil, és clar. Un projecte que –recordem-ho– requerirà la instal·lació de connexió wifi a l'església de San Samuele i que serà –insinua– interactiu. Com ella mateixa adverteix, «la Biennal és una oportunitat única que m'ha permès anar un pas més enllà del que havia fet fins ara». I arriba finalment el torn de Morrison, l'única que –diu– presenta un projecte que «forma part de la meva evolució natural com a artista», però que –reconeix– «he concebut específicament per a Venècia». L'encampadana proposa a Dos passejades exactament el que promet al títol: dos periples que serveixen per reflexionar sobre la vida, el pas del temps i –ejem– la mort. El primer té la naturalesa –aquesta altra dèria del comissari Périer– com a protagonista; el segon, el cos humà, en un tirabuixó que té molt de viatge interior perquè hi implica la seva filla Martina, 2 anyets, i la seva mare Montserrat, que en té 70. «Crec que el resultat pot ser impactant». El resultat serà un vídeo d'entre 8 i 15 minuts de durada –si és més llarg, l'espectador se'n cansa, diu.

I fins aquí, tot el que es pot saber de moment sobre la Venècia 2.0. Balmaseda, Bosque i Morrison disposen de quatre mesos, fins al 15 de gener, per convertir els respectius projectes en realitat. Hi haurà més tràilers, això segur. Sense imatges, però n'hi haurà. Això segur. I se'ls projectarem puntualment.

Per a més informació consulti l'edició en paper.