• Mor a l'Havana Liborio Noval H La sala de Govern va acollir el maig la seva última exposició

Noval observa una imatge del Che fotògraf presa per Roberto Salas i que es va exposar el maig a la sala de Govern Foto: ÀLEX LARA

Observin la fotografia d'aquí al costat. Però no l'home que s'oculta rere l'aparatosa càmera. No el Che. L'altre, el que observa i apunta amb l'havà a les mans. Els ha de sonar, perquè no fa res el vam tenir entre nosaltres: és Liborio Noval (l'Havana, 1934), un dels últims fotògrafs en actiu de la revolució cubana. La Revolució, vaja. I un clàssic en aquest racó de món: va exposar aquí el 2002, va repetir el 2004, i el maig passat va tornar amb el seu col·lega, Roberto Salas, per inaugurar Cuba, una mirada històrica, monumental retrospectiva que retratava en rigorós i molt fotogènic blanc i negre els anys daurats de la revolució, des de la presa del Palau presidencial de l'Havana, el gener del 1959, fins a les missions fotogràfiques de principis dels anys 60 per retratar la crua realitat cubana del moment, «el per què de la Revolució», en paraules de Noval.

Doncs aquest tros d'home, fumador compulsiu i testimoni excepcional de fets clau del segle XX va morir dissabte passat a l'Havana als 78 anys d'edat i sense que el portal que en va comunicar el traspàs, Cubadebate, en precisés les causes. No en repassarem aquí la trajectòria, sinó la impressió personal que va deixar en qui subscriu aquest fotògraf que amb la complicitat d'altres col·legues –el mateix Salas i Alberto Díaz Korda, assenyaldament– va convertir Fidel Castro, el Che Guevara i altres mites de la Revolució –Camilo Cienfuegos, Manuel Piñeiro– en icones del segle XX, amb l'ajuda del blanc i negre, el kalàixnikov, l'uniforme militar, el fum del sempitern havà i en fi, què hi farem, l'extraordinària fotogènia dels seus models. Deia Noval que les seves no van ser mai fotografies preparades. Que no hi havia posats. Que tot era fruit de l'atzar, de ser al lloc exacte en el moment precís. Era taxatiu, en aquest punt: «En 50 anys de trajectòria, ningú no ens va dir mai com havíem de fer les fotos, quines havíem de publicar o no. Fèiem el que crèiem i el que sentíem; els que ens donava la gana, exactament».

Així ho sostenia i l'haurem de creure, tot i que el resultat fos molt sovint sospitosament cinematogràfic, més pròxim al reportatge publicitari o a l'estètica del cine negre que no al documentalisme periodístic. Això val per als retrats de personalitats que va cultivar en el seu mig segle de fotoreporter de cambra –de la cambra de Fidel, s'entèn– i que destil·len un alè tan glamurós com propagandístic fins i tot quan enxampa el Comandant tallant la canya de sucre a Camagüey, o el Che fent un traguinyoli en un descans de treball voluntari, o tots dos en rars moment de distensió, llegint la premsa, fumant com carreters o escarxofats al sofà. Deia Noval que Fidel deixava fer, mentre que el Che no suportava ser el centre d'atenció i que al quart clic «et mirava amb cara de ‘Ja n'hi ha prou' i sabies que havies de deixar-ho córrer». El resultat era sempre el mateix: unes imatges de formidable càrrega èpica... al servei de la Revolució en què militaven amb cor i càmera. Noval s'ha fos a negre, i un es demana on hauran anat a parar les fotografies que amb una petita càmera de butxaca anava fent dels mateixos periodistes que l'entrevistàvem el maig a la sala de Govern. Sospitar que podem reposar ni que sigui en efígie al costat Fidel, el Che i companyia, no deixa de ser un rar, estimulant i també inquietant gir del destí.

Per a més informació consulti l'edició en paper.