• Un centenar d'artistes participen a la 23a edició de la Mostra d'art, fins al 3 de novembre a la sala de Govern

4 peces Barcelona, de Fiona Morrison. Foto:

Un festival. Això és el que promet la 23a edició de la Mostra d'art. Ho promet i, el que és encara més sorprenent, ho dóna. D'acord: a la Mostra de Govern hi cap de tot, des de l'alumne de l'escola d'art de la cantonada amb el reglamentari bodegó fins al flamant venecià que d'aquí a quatre dies la farà petar a la Biennal amb les patums de l'art contemporani. Des del debutant fins al reconsagrat; des del paisatgisme més acadèmic fins a la instal·lació hipertecnològica. Però és precisament la transversalitat la que converteix aquesta cita en una de les més estimulants del calendari. Ens hi juguem un peix –és que la Rodoreda ho deia així– que el visitant sortirà de Bombers amb un grapat d'obres ballant-li pel cap. I ho diem nosaltres, que no fa gaire, i en aquest mateix racó, l'havíem qüestionat per resclosida i –ejem– plistocènica. La transversalitat i també la varietat, que garanteixen cada any un grapat de sorpreses. Aquest, també.

És per aquestes gratíssimes sorpreses per on començarem el periple. Vagi per endavant que es tracta d'una selecció personal, capritxosa i, és clar, qüestionable. El lector jutjarà. Però passin, passin i reparin primer de tot en Mira qui mira, la instal·lació d'Ian Sharp que obre la Mostra. Sense tocar-la, que es trenca. Un muntatge que evoca el clàssic videjoc de franctiradors o –ejem– una revisió postmoderna de 13, rue del Percebe. Al costat de Sharp, un Calvente pensatiu i canònic (El que vaig esperant) i Vaca d'Arans, un plensa que firma Toni Cruz.Més sorpreses: Bridge to Nowhere, escultura del (fins ara) desconegut Ahmed Keshat: un paisatge fantàstic –el tenen aquí al costat– que podria passar perfectament per la plasmació tridimensional de la iconografia postapocalíptica de Franciso Sánchez, que –ja que en parlem– tampoc ha faltat a la cita: hi compareix amb una vista de les seves clàssiques ruïnes ciclòpies. Continuem endavant en la singladura de descoberta. Un altre nom fins ara inèdit en aquestes pàgines és el d'Antoni Moliné: l'aquarel·la Contemplant el Casamanya pot ser la cosa més acadèmica del món, no direm que no, però destil·la una rara, inquietant serenitat que l'emparenta (modestament) al gran Hopper; tampoc Ardiente verano en la casa Daghiar, l'oli de Lila Fiorini, revolucionarà la història de la pintura. Ni ho pretén. Però n'emana un no-sé-què que convida a somiar en els portentosos fets –¿un fugaç amor d'estiu, potser?–, les probables lectures, les nits amb amics a la terrassa que hi devien tenir lloc.

Per acabar aquest ràpid cop d'ull, aturem-nos ni que sigui breument davant de Bessons, els dos miralls amb marc de talla que firma Joao Gonçalves –veure's mirant, prendre fugaç consciència que l'home que tens al davant ets tu mateix i veure-hi segons què, pot deparar sonores sorpreses– i de Ciència versus Natura, amb què Kim Boldt s'apunta al club de neuròtics recargolats que per trajectòria i veterania encapçala l'il·lustrador Martín Blanco. Que tampoc no hi falta, és clar, amb El naixement de les idees, celebració de la potència expansiva i creadora de la bellesa (femenina).

Ja ho dèiem al començament: la cosa promet. I això que encara no hem entrat a la secció dels habituals i consagrats, que obrim ara mateix amb la fotògrafa Susanna Ferran: Mavi (ma vie)-001 és molt més que un quadríptic dels terrats de l'Eixample barceloní. Hi ha memòria, hi ha desolació, hi ha pèrdues irreparables i promeses trencades. I també terror. És a dir: la vida de qualsevol –la meva, sí, i també la teva, lector– resumida en quatre imatges. Temàtica (Barcelona) i format (quadríptic) que reprèn la veneciana Fiona Morrison a 4 peces: quatre instanstànies de la sortida del sol, amb l'hotel Arts a l'horitzó. Res a veure amb el projecte videogràfic que prepara per a la Biennal, però que donen una idea del vessant fotogràfic de l'artista. A San Samuele l'acompanyarà Samantha Bosque, que compareix a la sala de Govern amb Identitats I, d'aquella sèrie L'Andorra (in)vivible que va presentar anys enrere a Torrallardona i que tampoc té relació amb l'obra amb què viatjarà a Venècia, però que ara és especialment oportú de recuperar –i de (re)descobrir, per als qui l'elecció de Bosque va ser la sorpresa del concurs per a la Biennal. S'acaba el periple i no hauríem de passar per alt Secret a veus, acrílic amb què Joana Baygual juga a Duchamp –¿recorden la Gioconda tunejada amb mostatxo pel dadaista francès?– i li entafora uns ulls de vellut i un nas trencat a una noble dama del Set-Cents francès –¿la marquesa de Merteuil?–, en un plausible al·legat gràfic contra la violència diguem-ne de gènere.

Hi ha més noms, és clar que sí. Molts més: des de veterans il·lustríssims de la vella guàrdia com ara Francesc Galobardes, Josep Freixas i William Danjon fins a la flor i nata de l'art contemporani, amb Eve Ariza, Helena Guàrdia, Mònica Armengol, Roger Mas, Rosa Mujal, Gemma Piera, Alfons Valdés, Rafa Contreras, Lluïsa Casas, Jordi Pantebre, Xavi Casals, Miquel Mercé, Ester Pedescoll i Alvaro de Araujo. Ufff. Un complet Qui és Qui, ja ho veuen, del panorama nacional... amb la sonada absència del tercer venecià, Javier Balmaseda. O, ja que passem llista, d'Àurea Bellerea, Nerea Aixàs, Sílvia Guillem, Arnau Pérez Orobitg, Faust Campamà i deixem-ho aquí, per no fer-nos pesats. No hi busquin l'espectacularitat que reclamava Henry Perier, perquè no l'hi trobaran; però com que no es tracta d'impressionar el comissari, tampoc no importa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.