Álvarez sosté un exemplar de 1968, publicat el juliol i que dissabte es presenta a les Fontetes Foto: LUIS URBINA

HISTORIETISTA.

Aquest vespre firma exemplars de 1968 a l'FNAC Triangle de Barcelona, i demà inaugura a les Fontetes una exposició amb les planxes originals de l'àlbum. Un luxe oportuníssim, en la línia del Museu del Còmic, amb el valor afeit que Jua Álavrez (Mazarrón, Múrcia, 1960) és un dels valors en alça de la historieta espanyola. A 1968 hi retrata en una quarantena d'episodis autoconclusius, el despertar de Juanito, 8 anyets, des d'aquell racó de món que devia ser a l'època la localitat murciana de Mula. I augura Joan Pieras, l'ànima del Museu, que ens torbem davant del fenomen editorial de l'any. Però no acaba d'arribar. Ni molt menys. Si van seguir Los Mendrugos, Lucía, gabinete de sexología o La capitana Diana, ara tenen l'oportunitat de conèixer el seu creador. Per no parlar d'aquell Quijote plistocènic: «Sancho el escudero bonachón y gordinflón/ pipsa el mismo suelo que dirige su señor/ Quijote es totalmente fantasía caballero del honor...» ¿Se'n recorden?

–Així que vostè va participar en aquell Quijote inciàtic, a la Televisió Espanyola del 1980...

–Així és: va ser una de les meves primeres feines professionals, després de passar per la filial madrilenya d'Hanna-Barbera –Los Picapiedra, Globetrotters...

–Ja no es fan sèries com aquell Quijote, o com Ruy, el pequeño Cid...

–Sí, que se'n fan. Millors i tot. El que passa és que tu t'has fet gran. Sento contradir-te però aquell Qujote no era res de l'altre món.

–¡Tampoc no estava tan malament! ¡Que està triturant la meva memòria sentimental!

–Que sí, que avui hi ha sèries estupendes: Pocoyo, sense anar més lluny. Un personatge meravellós.

–Anem a 1968: ¿no ens estarà col·locant una versió en còmic de Cuéntame?

–¡Glups! Espero que no.

–Si defineixo 1968 com un híbrid a mig camí entre Tom Sawyer i Paracuellos... ¿l'encerto?

–Absolutament.

–¿Com és la seva mirada sobre l'Espanya de finals dels 60: nostàlgica, almivarada, irònica, crítica?

–De nostàlgica, res. Si no n'hi posa el mateix lector, de nostàlgia. El que intento, ni més ni menys, és retratar el despertar a la vida d'un nen de 8 anys: l'amistat, l'amor, el pas del temps i la mort... Aquella vida al carrer que es feia als pobles espanyols a l'època, i el descobriment del món a través de la incipient televisió.

–El Juanito de 1968, ¿és vostè?

–Hi ha experiències meves, és clar, i d'altres que he manllevat d'amics i coneguts per construir un relat dramàtic –o còmic, segons el cas.

–¿Per què ha triat precisament el 1968? ¿Perquè és l'any de la revolució, o per atzar autobiogràfic?

–El que m'interessava era aquest moment clau que el nen comença a prendre consciència, que la innocència infantil deixa pas a una mirada encuriosida, estupefacta i perplexa davant de la realitat. I per mi, aquest moment va arribar als 8 anys. Recordo perfectament el dia que el meu pare em va ensenyar a llegir l'hora al seu rellotge. Allò va ser fascinant, és clar, fins que comprens el que significa el pas del temps i que la mort ho arrasa tot. 1968 és per mi i per això el punt d'inflexió.

–¿Quina és la banda sonora televisiva de la seva infància?

–Aquelles inoblidables sèries americanes: Bonanza, Viaje al fondo del mar, El fugitivo, Los invasores... Algunes d'elles, amb els dos rombes que les convertien en fruita prohibida. ¡I la censura, que era tan rampant que fins i tot un nen de 8 anys, amb tota la seva santa innocència, intuïa que allí passava alguna cosa estranya! 1968 es nodreix d'aquests dos aliments espirituals: la realitat que Juanito viu als carrers de Mula i les ficcions que es cruspeix a la televisió, incloses les ficcions del franquisme.

–¿Per exemple?

–Per nosaltres, el pantà del poble constituïa un camp de jocs, la mina d'on extrèiem quantitats industrials de fòssils. I quan arribàvem a casa vèiem a la televisió aquell senyor inaugurant pantans dia sí i dia també amb l'excusa de la pertinaz sequía. En la ment d'un xaval de 8 anys, aquella coincidència adquiria unes dimensions fabuloses.

–¿Arriba fins a Mula algun eco, del Maig francès?

–Sí, és clar. ¿Qui no ha participat en batalles campals a pedrades contra la colla del barri veí, o del poble del costat? Juanito també. I una altra vegada, quan arriba a casa es troba a la televisió imatges de les manifestacions de Paris, les barricades, les llambordes volant, les càrregues de la policia... El locutor ventila l'expedient titllant els revolucionaris de comunistes, i Juanito es queda rumiant si ell, que també ve de llançar unes quantes pedrades, no serà també un comunista...

–El blanc i negre de l'àlbum, ¿va amb segones?

–És que els 60 a Espanya els veig així, en blanc i negre. Són uns anys grisos per a tothom. Cosa que té la seva gràcia perquè són també els anys del ye-ye, i el yé-yé és una explosió de color. I que la infància, amb tots els xocs que vulguis, és una època essencialment feliç. Si més no, la meva.

–Ejem: ¿algun polític actual a qui encara vegi en blanc i negre?

–Fabra, el president de la diputació de Castelló.

–Reparteixi rombes, com en aquella televisió prehistòrica: ¿a quins programes n'hi posaria, de rombes?

–Un a tots els Sálvame i derivats; i dos, a El gato al agua, d'Intereconomía.

–A la portada hi ha fet posar un senyor bisbe, el generalíssim, la reglamentària parella de la guàrdia civil i un paio amb bigoti que no sé qui és.

–El falangista de torn. El falangista.

–¿És 1968 la seva obra més personal?

–Amb Los mendrugos ens vam divertir molt, igual que La capitana Diana i Lucía, gabinete de sexología. 1968 és diferent, sí: potser perquè arribes a la cinquantena i et qüestiones com han anat les coses, veus que el que ets ara ja ho apuntaves amb tan sols 8 anys, i això no deixa de ser una sorpresa.

–Ja que en parlem: el còmic eròtic, ¿ha sigut qüestió de pura supervivència, o s'hi ha dedicat amb cos i ànima?

–L'erotisme m'agrada, i a Los mendrugos n'hi havia un bon tast, per no parlar de Diana. Sempre m'ha interessat, la dona; no ha sigut cap imposició.

–¿Alguna topada amb les feministes més recalcitrants?

–Cap. És que les meves històries no han sigut mai masclistes. Les noies hi tenen veu i vot; és un erotisme molt actual, on homes i dones són protagonistes en peu d'igualtat.

–I per anar acabant: ¿què li sembla aquesta renovada dèria pel còmic d'època, amb el revival –per exemple– d'Hazañas bélicas?

–No ho he seguit, però les portades d'Acuña són estupendes. De la sèrie original sí que en vaig ser un bon lector. I m'agradava més Longarón que no Boixcar.

–¡Sacrilegi! Hazañas Bélicas de banda, ¿amb quins còmics va créixer, vostè?

–Els meus herois eren Sir Tim O'Theo, de Raf; el sheriff King, de Francisco Díaz i Víctor Mora, i Blueberry. Tintin de banda: perquè va ser el descobriment de Los cigarros del faraón el que va despertar en mi la dèria de ser dibuixant. Aquella portada va ser un xoc. I el mateix li passa al Juanito de 1968.

Per a més informació consulti l'edició en paper.