• Diumenge va morir a la Seu el veterà anarquista, passador d'homes a la Segona Guerra Mundial

Català fulleja un exemplar de la seva autobiografía, El eterno descontento, al seu domicili, a la Seu d'Urgell Foto: MÀXIMUS

El gener passat ens deixava Joaquim Baldrich, tros d'home que ara fa un decenni va trencar mig segle de silenci i va airejar l'heroica, fascinant peripècia dels passadors d'homes. Ja saben, antics combatents republicans, contrabandistes o simplement aventurers que es van posar durant la Segona Guerra Mundial al servei dels aliats i van ajudar a fugir de l'Europa ocupada pels nazis centenars, qui saps si milers de pilots abatuts, jueus de totes les nacionalitat, francesos en edat militar i polítics de totes les tendències. Baldrich era probablement el més carismàtic d'entre els nostres passadors, a banda del primer dels passadors de batalla, dels homes d'acció que va parlar obertament del seu passat. Però no va ser l'únic. A banda de la xarxa de Baldrich, que dirigia Aotni Forné des de l'hotel Palanques de la Massana, durant la conflagració van operar des d'aquest racó de món altres moltes cèl·lules. En una d'elles, la que dirigia des de Tolosa l'anarquista aragonès Francisco Ponzán, s'havia enrolat Joan Català (Llavorsí, 1913), un dels últims supervivents d'aquella gesta, que diumenge va morir a la Seu, on residia. Tenia 99 anys i un passat tan ple d'aventures que de vegades costa de creure. Ell mateix el va explicar a El eterno descontento, atribolada autobiografia que mereix la pena de revisar per conèixer des de dintre alguns dels episodis més foscos del segle XX.

El cas és que la vida de Català és una i múltiple, com una matrioxka russa. I l'historiador Josep Calvet –autoritat màxima sobre la matèria– l'ha reconstruït a Les muntanyes de la llibertat. Passarà probablement a la nostra petita història pirinenca pel seu paper com a passador del grup Ponzán, primer, com a correu de la central anarquista CNT i com a agent més o menys lliure al servei del Consolat britànic a barcelona. Però la seva trajectòria bèl·lica arrenca a la guerra civil espanyola –voluntari primer a la cèlebre columna Durruti, espia al final del Servei d'informació especial perifèrica, el SIEP, on va contactar Ponzán– i continua després de la derrota republicana: s'evadeix del camp de Vernet, es refugia a Andorra –amb seu a l'hotel Paulet d'Escaldes– i es recicla com a contrabandista, com tants dels seus col·legues –Baldrich mateix. El fitxa Ponzán com a correu, el 1940 és detingut a Cadis i empresonat, protaonitza la primera fuga de la madrilenya presó del Cisne; torna a Andorra, novament al servei de Ponzán ara ja com a passador, i utilitzant per a les seves evasions rutes que creuaven el Pirineu per Andorra o la Cerdanya, i a peu fins a Manresa, on agafaven el tren fins a Barcelona, amb destinació final al consoloat britànic de la plaça d'Urquinanoa; el 1941el detenen una altra vegada, ara a l'estació de França de la ciutat comtal i quan ajudava a fugir dos pilots nord-americans. Una altra vegada és tancat, i per segona vegada és fuga; la història es repetirà el 1942 i també el 1943. Desarticulada la xarxa Ponzán –al servei al seu torn de la Pat O'Leary, inspirada pels serveis secrets britànics– Català es posa directament sota les ordres del SOE i s'especialitza –diu Calvet– a passar militars polonesos a través de la ruta ceretana o pels molts més fàcils (i per això mateix, vigilats) passos de l'Empordà. Fins que el 25 de juny del 1944 és capturat a Adrall per les forces de seguretat franquistes.

S'acaba aquí la segona vida de Català, la de passador, i comença la de fugitiu: el 1946 és condemnat a 12 anys de presó, però per seguir la tradició l'any següent s'escapa del penal madrileny de Carabanchel; passa a França, és novament detingut per indocumentat, i alliberat gràcies a les gestions dels serveis secrets gals i en reconeixement al seu paper en les xarxes de passadors. No tindrà tanta sort el 1951: la policia l'enxampa després d'atracar un furgó de correus a Lió: el do de l'evasió se li havia esfumat, i passarà els següents 14 anys com a inquilí de les presons franceses. Surt en llibertat el 1965, i s'instal·la una altra vegada a Andorra, penúltima estació abans de recalar definitivament a la Seu. Una vida com es veu intensa com poques, avui difícil de concebre, una barreja d'heroisme, temeritat i inconsciència, de vegades extreta d'un relat d'Hazañas bélicas, d'altres d'un fosc episodi d'El Caso, i que ell amania amb silencis i sobreentesos que la feien encara més sucosa. Els últims anys, especialment amb la publicació d'El eterno descontento, va rebre el reconeixement públic que sempre li havia sigut esquiu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.