• La gravadora Berta Oromí exposa a la Llacuna la sèrie Habitacions amb vistes a la Llacuna

Tot passa molt ràpid, un dels gravats de la sèrie Habitacions amb vistes Foto: EL PERIÒDIC

¿Se'n recorda el lector de la Bonham Carter pul·lulant pels carrers de Florència com una gata en zel, amb l'estupenda Maggie Smith en el paper de tieta restreta i eduardiana que reprimeix els impulsos de la neboda amb excès d'hormones? Sí, home, aquella Habitación con vistas amb què James Ivory es va reconsagrar com el mestre del cine d'època a l'anglesa... Doncs aquesta és la referència ni que sigui nominal de l'aventura gràfica que Berta Oromí (l'Hospitalet de Llobregat, 1947) exposa des d'ahir i fins al 20 de novembre a la Llacuna. També a ella la recordarà probablement el lector, especialment els que la van tenir com a professora d'arts plàstiques a l'Institut espanyol de la Margineda o al Joan Brudieu de la Seu. L'aula es va acabar fa un parell d'anys. ¡Ah, la prejubilació! Una oportunitat d'or, diu, per recuperar la vocació artística que va deixar aparcada quan la realitat es va imposar i calia guanyar-se les garrofes. «No m'en penedeixo i ho he disfrutat molt», matisa. Ara és l'hora, però, de rebuscar allà dintre. I hi ha trobat aquesta vintena de gravats amb què ha donat via lliure a la passió pel dibuix i que ha batejat –ho dèiem al principi– Habitacions amb vistes.

Perquè aquest espai físic i també anímic poblat per dones que observen, rumien, ploren, saluden i baden és el leit motiv de la sèrie. Oromí es fixa en els detalls –la frontissa, el vidre entelat, el cancell de la finestra, les inicials del ferro forjat d'un balcó– per anar deixant pistes de la seva geografia més íntima. Aquí tenen Adéu, on rescata la figura materna que invariablement li feia així, adéu, quan de petita, mitjana i també de gran sortia de casa. Ara no hi ha mare, i és ella, la filla, qui se sorprèn repetint el gest matern, sortint al balcó i dient adéu a la mare que només hi és en el record. Més enllà tenen Febrer, la nena feliç que aprofita el baf d'un vidre entelat per deixar-hi un missatge efímer; o Ventureta, per la veïna del carrer de Sant Josep de Calassanç, a la Seu, que li havia servit tantes vegades de model: «Un dia em vaig decidir a fer-li un dibuix; amb la mala sort que la senyora Ventureta va morir just quan l'acabava; mai no el va veure, el quadre».

Hi ha més moments memorables: Tot passa molt ràpid, per exemple. El tempus fugit dels clàssics. El tenen aquí dalt: aquestes dues nois que miren el mar del vagó estant, per dir-ho a la manera de la iaia Carme. Una traslació pictòrica del que Lennon va clavar a Beautiful Boy: «La vida és el que passa mentre estàs ocupat fent altres coses». Mirant per la finestra, sense anar més lluny. O donant classe durant quatre decennis a xavals de Batxillerat. Sempre hi ha una finestra que permet mirar cap enfora però també cap a dintre; i sempre hi ha una habitació, als gravats d'Oromí. I una mirada eminentment femenina. Precisament per això, més que amb la novel·la de Forster potser entronca amb més naturalitat en l'habitació pròpia de Virginia Woolf. Qui ho sap.

Pels que tinguin memòria, si és que en queden, que consti que l'Oromí gravadora de la Llacuna és filla artística de Viusà, de qui va ser deixeble al taller d'Encamp –¿se'n recorden? Però no s'equivoquin: que el virtuosisme tècnic –que hi és– no els oculti la rara, discreta, íntima poesia quotidiana que destil·len els interiors d'Oromí. Aquesta superior disposició de qui ha arribat a un estat pròxim a l'ataràxia, quina enveja.

Per a més informació consulti l'edició en paper.