• La banda de Leonor Watling debuta a Ordino i clausura el cartell amb 'Un día extraordinario'

L'actriu i cantant madrilenya, als compassos inicials del concert d'anit a l'Auditori Nacional amb Alejandro Pelayo al piano i Óscar Ybarra al saxo Foto: ÀLEX LARA

Confessava ahir el pianista càntabre Alejandro Pelayo, en la roda de premsa prèvia al concert, que li sorprèn encara que un desconegut triï com a banda sonora de la seva vida un disc o una cançó de Marlango. «Que aquesta coseta tan íntima i personal nostra se la posi algú a qui no conec de res al cotxe, al matí quan porta el nen al col·legi», diu, constitueix «un misteri, una gran satisfacció i una enorme responsabilitat». Tanta, que si un dia tingués l'oportunitat de conversar amb Tom Waits –recordin que el grup deu el nom a Suzie Marlango, personatge d'un dels monòlegs del californià– «dubto que li digués la importància que la seva música ha tingut en la meva vida: el posaria en un compromís».

Doncs precisament això –convertir la banda de l'actriu i cantant Leonor Watling en banda sonora de la pel·lícula única i irrepetible que és cada vida– és probablement el que han fet molts dels prop de mig miler d'espectadors que ahir van assistir a l'Auditori Nacional al debut andorrà de Marlango, en l'última vetlllada del festival Narciso Yepes. L'excusa per pujar a Ordino era, ja saben, Un día extraordinario, el cinquè disc del grup –atenció als singles, Dame la raxón i Los sueños de Ulma– i el primer cantat en castellà. Enrere queda –de moment– l'anglès que va ser un dels signes d'identitat del tercet –ahir quartet– que completa el saxofonista novaiorquès Óscar Ybarra. No es tracta, diu Watling, ni d'un capritx ni d'una maniobra de màrketing –«En teoria, l'anglès t'obre les portes del gran negoci musical, però a la pràctica és un misteri tan insoluble que no té sentit plantejar-t'ho, quan escrius una cançó»– sinó de la traducció al vinil –o al plàstic del DVD– d'un costum habitual des dels primers temps de Marlango: versionar cançons en castellà. «Ho fem des de sempre, als directes, i cada vegada perceps com la relació amb el públic canvia, es fa més estreta, més íntima i més directa quan cantes en el seu idioma», diu.

L'emoció de la primera cita / Watling parla també d'una qüestió de «ganes», d'una «necessitat» i d'un «repte»: «Em posava a escriure i sentia aquella mena de por escènica, aquell pessigolleig; i després de quatre discos, tornar a experimentar aquesta sensació és estimulant». Com també ho és, d'estimulant, descobrir noves places. Andorra, per exemple, on la banda encara no havia tocat mai en els quasi deu anys de trajectòria. Sosté Watling –i l'haurem de creure, perquè també nosaltres ens estrenàvem ahir amb la madrilenya– que la cita d'anit tenia tota l'emoció de les primeres vegades, «aquella curiositat per descobrir si l'altre és de mena tímid o més aviat llançat, amb la incertesa de no saber com acabarà la cosa». Tot plegat, assegurava, es traduïa en un «insòlit nerviosisme que no sentirem aquesta nit a Girona, on ja hem tocat abans, ni la setmana que ve a Madrid, on ho fem habitualment».

Pel que fa al disc, teníem fins ara dies de festa, dies de fúria i dies particulars, per cenyir-nos en honor de Watling a l'àmbit cinematogràfic. Per no parlar de l'Hoy puede ser un gran día serratià. Doncs Marlango ha anat un pas més enllà i ha posat bona cara a la mala maror ambiental ja des del títol, Un día extraordinario. Idioma de banda, el jazz i el blues que eren fins ara marca de la casa han deixat pas a un estil més eclèctic i potser, potser més llatí, gestat i parit sota la influència directa de Fito Páez i la desapareguda Chavela Vargas. Pelayo ho diu sense embuts: «No tenim manies a incorporar qualsevol element que li vingui bé a una cançó, vingui del soul o del reggae. De fet, acabem de gravar un tema amb Los Amaya. Mai fins ara havíem tastat el flamenc, i tot i ser la cançó més estranya de la nostra discografia, ara mateix és potser de la que més orgullosos ens sentim». I ho diu ell, que prové de la música clàssica i que –assegura– «havia arribat a menystenir qualsevol peça que no fes més de 400 anys que estava escrita: en fi, era un talibà». Afortunadament, això s'ha acabat i avui afronta l'ofici de músic, diu, «amb el mateix esperit que el meu fil de 5 anys, que es moria de ganes de començar el curs per aprendre a llegir». Una altra cosa és que Pelayo –i cal suposar que Marlango, perquè el pianista exerceix com a portaveu de la banda –continuï mantenint un elevat i un pelet esnob llistó qualitatiu: «El que ens agrada és tocar; sé que avui dia és nedar contracorrent, que a la majoria de les ràdios generalistes hi ha molta poca gent que toqui; nosaltres ho intentem».

Per a més informació consulti l'edició en paper.