• Patxi Leiva lliga una minigira a Moscú amb mitja dotzena de bolos, catapultat pel seu gran èxit llatí

Leiva ?al mig, amb la guitarra a l'esquena? l'agost passat pels carrers de Moscou, amb la resta d'expedicionaris Foto: EL PERIÒDIC

Ja fa moltes llunes que la presència de la consabuda tropa de turistes russos pul·lulant més aviat d'esma pel centre comercial de la capital –i Escaldes, ep– ha deixat de ser notícia. I que duri, la invasió eslava, encara que quan entrin en un restaurant s'asseguin sense encomanar-se a déu ni al diable a la primera taula que troben buida. Sorprenent, però no tant, recalca Alexandra Grebennikova a Les bicicletes no es mengen: és ua qüestió cultural com nosaltres quan entrem en un cafè i no esperem que ningú ens digui on hem d'escarxofar-nos. El que sí que és encara notícia, i de les grosses, és que una banda local s'obri pas al otro lado del telón de acero, per dir-ho a la manera del Sabina dels bons temps.

I aquest és exactament el cas de Patxi Leiva, que a finals d'agost va debutar a Moscou en una festa privada –al més pur estil rus, ja es veu– organitzada pels propietaris de Transaero –una de les línies aèries més importants del país, que el van descobrir en un bolo d'estiu en un hotel de Soldeu– i que el mes que ve hi torna per a una minigira per diferents locals de la capital patrocinada pels mateixos mecenes: seran mitja dotzena de concerts entre el 28 de novembre i el 9 de desembre. Una oportunitat d'or, diu Leiva, per posar una segona pica al –ejem– imperi rus. Com en la primera ocasió, el compositor i vocalista es farà acompanyar per la banda al complert: Lluís Cartes a la percussió, Òscar Llauradó al baix, i els saxos del titular, Gerard Sánchez, i de Guillem Cerler, que s'afegeix al quartet per potenciar la secció de vent. Completarà l'expedició el tècnic de so, Pep Bordas, perquè els russos –ja es veu– no s'estan de res.

Diu Leiva que el tema que li ha obert les portes de la indesxifrable ànima eslava és precisament El ritmo, aquella enganxosa melodia que ara fa un any va escriure a benefici de l'Esclerock i el vídeo del qual, amb els blaugranes Valdés i Thiago com a padrins de luxe, va arrasar al Youtube: «L' ‘Eo, eo, oh, eh...' de la tornada els torna bojos. ¿Per què? Perquè toquem amb l'ànima i això ho transmetem. No importa que no entenguin la lletra: els arriba el sentiment». També hi ajuda, és clar, el repertori de la banda, un suculent àpat que té com a ingredients principals els temes de Mi cabeza desordenada, el primer disc de Leiva i un monument a l'eclecticisme, que toca totes les tecles de l'espectre musical, des del rock (También mueren los poetas) fins a la rumba (Aire), el reggae (Las inquietudes de Bubú), els mitjos temps (Sin ti) i la cançó d'autor canyera (Improvisa como puedas), sense oblidar, és clar, el tros de tema amb aires de hit que li dóna títol al cedè –si no el coneixen, es facin un favor i busquin-lo al Youtube: fliparan.

Ningú es pensi que la flauta ha sonat per casualitat: el cantautor ja venia avisant des de fa anys, i aquests últims mesos sembla que el temps s'ha accelerat: a la imminent gira russa cal afegir-hi el primer premi al concurs per escollir la cançó de l'estiu de la localitat portuguesa d'Estoril. Després de picar molta i molta pedra, Leiva comença per fi a recollir els fruits. Això no acabarà ni a Estoril, ni a Moscú. Ens hi juguem un peix.

Per a més informació consulti l'edició en paper.