• Casimir Arajol reconstrueix la història de les tres generacions de ?transportistes' de la família

Joan Arajol, el segon Cisco de Sans ?i avi de Casimir Arajol? és el segon traginer de la corrua Foto: ARXIU NACIONAL D'ANDORRA (fons Henry Parisel)

Diu que l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, li va dedicar les seves memòries amb una concisa endreça: «A Casimir Arajol, fill i nét de traginers». Doncs el Molt Honorable es va quedar curt: fill i nét, sí, però també besnét de traginers. Aquesta és la nissaga de la qual ve Casimir Arajol –el Casi, per als amics– en una fascinant història familiar que quinze dies enrere va repassar en la primera conferència del curs a la Biblioteca Nacional. Tres generacions de traginers que van donar tipus peculiars com el fundados de la nissaga, Francisco Arajol, el Cisco de Sans, nascut a Andorra la Vella el 1829 i que va donar nom a l'hostal que encara avui existeix al carrer Anna Maria Janer de la capital.

L'hostal va obrir cap al 1880 i és amb. Dos decennis abans, el Cisco de Sans hi havia aixecat la casa amb la dot –300 lliures barcelonines i el terreny– que va aportar al matrimoni Francisca Maestre, la seva esposa. Val a dir que el nom prové de la Casa de Sans on havia nascut, que no és altra que la que fins fa uns mesos ocupava la llibreria la Puça, a l'antic Carrer Major de la capital. Quan va marxar d'allí per casar-se, el Cisco se'n va endur com es veu el nom. Ell és el primer traginer documentat a la nissaga. Ara costa d'imaginar, però fins al segle XX el traginer era el mitjà de transport habitual, tant de persones com de mercaderies, a lloms de cavalls, mules, matxos i rucs. Un ofici, recorda Arajol, que s'exercia per lliure o a sou de les cases més bones, i molt ben considerat: en aquest últim cas, diu, «el traginer tenia el dret de seure al cap de taula i omplir de vi els porrons destinats als mossos i jornalers de la casa».

El Cisco de Sans, però, era dels primers, així que anava per lliure. ¿Què traginava? Arajol n'ha trobat la pista al llibre de comptes de ca l'Apotecari, i la llista de productes, andròmines i potingues és ben exòtica per als ulls contemporanis, ja veuran: hi ha cistells de «drogues de Calaf» i una ampolla d'aigua de nafta, hi abunden les «quarteres» i les «arrobes» de sègol; també hi trobem un cobe de fideus que pesava tres arrobes –¡són molts fideus!–, «polvos de mostassa», una ampolla de xarop d'oli de fetge de bacallà, i –atenció, perquè hi ha sorpresa– «un caixo ab lo diccionario de Farmacia y la historia de la Farmacia», que va portar el 26 de juny del 1868 fins a la Seu. Llàstima que desconeguem el destinatari de tan il·lustrat carregament.

Al primer Cisco de Sans li va seguir un segon: el seu fill, nascut el 1867, que a més del nom va heretar l'ofici doble de traginer i hostaler, així com el nom del pare, perquè tot i dir-se Joan també va ser conegut com a Cisco de Sans. I és d'aquest segon Cisco –«famós per l'honradesa, amabilitat i caràcter servicial», diu Arajol– de qui n'ha quedat més petja a la memòria popular: «Tenia les millors cavalleries, era el més seriós i el menys explotador». N'ha quedat fins i tot el nom de dues de les seves muntures, dos matxos anomenats Xato i Pardo: el primer, diu Arajol, era el preferit del bisbe d'Urgell i també del veguer francès, Carles Romeu, i ha passat fins i tot a la posterita literària gràcies a Travels in the Pyrénées, dietari del viatger nord-americà Scott O'Connor. Del Pardo també n'ha quedat memòria escrita, en aquesta ocasió de la mà del viatger francès Laurent d'Arle, que a L'Andorre vue pendant la guerre –es refeeix a la Primera Guerra Mundial– recorda el pas epl port d'Envalira conduït pel Cisco de Sans (júnior) –que ja s'havia especialitzat en el transport de persones– i a lloms del Pardo. Val a dir que la càrrega més insòlita d'aquest segon Cisco potser siguin els 18 quilos de pernil, més un d'arnica i, com a torna, «aigua sulfurosa i minerals», que per compte de l'escaldenc Josep Calva envia a l'exposició universal de París del 1900.

I arribem tot xino xano al tercer traginer de la nissaga Arajol: Casimir, pare del nostre Casimir, i que va heretar el negoci en traspassar l'hereu, el Sisquet, d'una inopinada peritonitis un dia de festa major. En fi. Es trenca aquí la línia de Ciscos, però continua per tercera i última generació la de transportistes. Això sí: ara ja no a lloms de matxos: «Els cavalls eren al motor», diu. Entre els episodis més memorables de la seva trajectòria d'aquest traginer motoritzat, en destaca l'ocasió que va pujar des de Barcelona fins a Andorra amb... ¡un difunt! al seient del darrere –potser per no pagar peatge, com el conductotr madrileny que circulava dies enrere pel carril bus amb un maniquí de copilot– i l'evacuació fins a Gènova, al principi de la guerra civil espanyola, d'una quinzena de monges del convent de la Sagrada Família de la Seu, a qui molt probablement va salvar la vida. Els dos Ciscos de Sans se n'haurien sentit orgullosos. Segur.

Per a més informació consulti l'edició en paper.