El dibuixant fulleja un exemplar de Zigeuner al parc infantil del Prat del Roure Foto: MÀXIMUS

DIBUIXANT.

Vet aquí la història: un púgil gitano –zigeuner, en alemany– que en ple ascens del nazisme es proclama vencedor del campionat alemany dels pesos semi-pesants i és immediatament desposseït del cinturó, que es venja deixant-se guanyar en un memorable combat al qual es presenta tenyit de ros i untat de farina, que quan esclata la Segona Guerra Mundial és reclutat per la Wehrmacht i enviat al temible front oriental, i que el 1942 és detingut per la Gestapo i enviat al camp de concentració, on morirà a mans d'un sàdic kapo. Doncs és la història real de Johann Trollmann (Wilsche, 1907-Neuengamme, 1943), i no se'n facin il·lusions perquè el dibuixant escaldenc Jordi Planelles –el recordaran per Bienvenue aux Jeux Olympiques– hi va arribar primer. A més, l'ha convertit en Zigenuer, un estupend còmic en dues entregues, la primera de les quals ja és a les llibreries –a la Francesa, exactament– i que ha rebut el premi dels lectors de la revista VSD. Amb guió de Natahaniel Legendre, les planxes de Zigeuner protagonitzaran al desembre l'última exposició de l'any al Museu del Còmic. Serà en el lloc de l'anunciada Història d'Andorra, que es retarda fins a la Massana Còmic. Per cert, Planelles és l'autor escollit per crear el cartell del saló de l'any que ve. Però no ho diguin a ningú.

–¿Per què es fixa en Trollmann?

–És una història de pel·lícula, extraordinària, d'un home que es va enfrontar al règim nazi –¿qui de nosaltres tindria el valor de fer-ho?– i ho va pagar caríssim. Quan la vaig des cobrir, en un bloc anomenat La Aldea Irreductible, de seguida vaig veure que en podia convertir en còmic. I el guionista també ho va veure claríssim: als 10 minuts d'enviar-li la proposta ja m'estava reclamant els primers esbossos del personatge. D'això no fa ni un any.

–¿No la coneixia de res, la peripècia del seu heroi?

–De res. No tenia cap vincle especial amb la boxa –tot i que sabia distingir un ganxo d'un crochet i d'un directe, ep– ni tampoc amb l'odissea dels gitanos als camps d'extermini. Com a lector sí que m'interessa la Segona Guerra Mundial, però en cap cas en sóc un especialista.

–Doncs ens n'avançarà les peripècies de la primera entrega.

–Hi expliquem els orígens familiars i les primeres passes de la carrera, que és probablement l'etapa més desconeguda de la seva vida. L'àlbum conclou amb el combat en què es proclama campió dels pesos semi-pesants davant d'Adolf Witt. Va ser el 9 de juny del 1933. El seu moment de glòria esportiva.

–Una glòria que li va durar poc.

–Una setmana. Just el temps que l'Associació Alemanya de Boxa, dominada ja pels nazis, el desposseeix del títol en una maniobra brutíssima: van al·legar un comportament poc esportiu. Li retreien l'estil –¡deien que el seu joc de peus s'assemblava mes al ballet que a la boxa!– i haver plorat al ring quan va guanyar el cinturó. Excuses.

–¿Hi haurà venjança?

–N'hi ha, però agredolça. L'Associació organitza un altre combat per resoldre el marrón; aquesta vegada, davant de Gustav Eder. L'havien advertit que el desqualificarien si no prescindia del seu peculiar estil de ballarí. Va, i el dia del combat es presenta al ring tenyit de ros i amb el cos untat de farina. Una caricatura del mite ari.

–Ja havia begut oli. ¿M'equivoco?

–En absolut. Es va plantar al mig del ring i es va negar a combatre. Al cinquè round, va caure rodó al terra. Una lliçó de dignitat. A partir d'aquí comença el descens als inferns: l'ostracisme esportiu, la guerra i el front oriental, fins que el 1942 la Gestapo el deté i l'interna al camp de Neuengamme.

–Trollmann era gitano i el seu entrenador, jueu. Tenia totes les paperetes per acabar malament.

–I tan malament: va ser assassinat a garrotades al mateix camp de Neuengamme, el febrer del 1943, a mans d'un kao a qui pel que es veu havia deixat KO en un combat organitzat al camp. Com a venjança, el va colpejar fins a la mort.

–¿És un personatge conegut?

–Sense ser una celebritat, a Alemanya té una certa presència pública: a Berlín hi ha un monument que el recorda, i el 2003 la Federació de Boxa va entregar als seus descendents el cinturó de campió dels semi-pesants. Si l'edició francesa es ven bé, probablement se'n faci una integral en alemany que inclogui els dos àlbums.

–La part històrica, ¿és rigorosa?

–Va a Missa. Fins i tot vam contactar amb un nét de Trollmann perquè no se'ns colés cap nyap. L'únic que hem inventat és el rostre del seu entrenador, Erich Seelig, perquè no n'hem trobat cap retrat. Fins i tot la història d'amor és real: es va casar amb Olga Hoffmann, i després se'n va divorciar, per no perjudicar-la.

–Canviem de terç: la Història d'Andorra, ¿per on passa?

–S'està acabant de coure. A finals d'any, si es compleix el calendari.

–¿Què hem d'esperar? ¿Una successió d'episodis ordenats cronològicament?

–Ho hem plantejat com un dispositiu intercatiu, amb una presentadora, la Txell, que ens va explicant la història a través d'una tableta gràfica que figura que és el còmic.

–¿Quins capítols i personatges hi veurem desfilar?

–Els essencials des del paleolític –amb els pobladors de la Balma de la Margineda–fins al segle XX, inclòs el regnat de Borís i l'epopeia dels passadors durant la Segona Guerra Mundial, passant pels Pareatges, és clar, i l'erecció –i destrucció– del castell de la Margineda.

–A diferència dels àlbums anteriors, a Història d'Andorra vostè s'hi encarrega també del guió. ¿Repetirà?

–No ho crec. Em costa moltíssim. I més encara quan toques el gènere històric, que requereix molta documentació. I això que he comptat amb l'assessorament d'Albert Villaró.

–¿Quan veurà la llum?

–Serà un còmic llarg: 64 pàgines. La previsió és que Aloma el publiqui abans del saló del còmic. Primer en català, i després en castellà i en francès.

Per a més informació consulti l'edició en paper.