Bartrina, en primer pla, amb els seus cinc companys de The Last 3 Lines: demà toquen al Cau d'Arinsal Foto: EL PERIÒDIC

Cantant i lletrista de The Last 3 Lines.

El nom prové del vers final de Bright Light: The last three lines speak of true. Vaja, que les últimes tres línies són les que diuen la veritat. Tota una declaració de principis per a la banda de Xavi Bartrina (Sant Julià de Lòria, 1976), lletrista, vocalista i guitarrista d'aquest sextet català que ha telonejat Placebo –en dues ocasions: l'última, el juliol a Razzmatazz–, que el 2009 va donar la campanada a Youtube amb l'espectacular i molt kubrickià clip de Fish Tank, i que dissabte debuta al Rockòdrom amb el segon disc al sarró: es titula Visions of Oniria, i han afegit un pessic folk a l'olla postpunk dels inicis. Si els agradaven The Cure i Suede, provin amb The Last 3 Lines. I llegeixin l'entrevista fins al final.

–Diuen les males llengües que a Oniria flirtegen amb el folk. ¿És veritat?

–Sempre he tocat la guitarra: bé l'acústica, bé l'elèctrica. Però al primer disc, Deep Forest només ho feia en un parell de temes. A Oniria, en canvi, hi hem posat l'acústica a quasi tots l, i això li confereix, és cert, un aire més folkie.

–¿Per pujar a l'onada dels Manel i companyia?

–Les meves influències venen d'una altra banda, són més aviat anglosaxones: cantautors com ara Jeff Buckley, Ryan Adams i Joseph Arthur, per dir tres noms. Pel que fa al boom d'aquesta nova cançó folk a la catalana, hem de reconèixer que són bandes d'un altíssim nivell. Ha passat afortunadament a la història allò que passava amb els grups del roc català, que tenien un plus, un públic, només pel fet de cantar en català.

–Però vostè, i no és cap crítica, canta en anglès.

–Perquè és la llengua que he mamat, musicalment parlant. Però he començat a escriure cosetes en català, i més endavant m'ho plantejaré. Segur.

–Anem al gra: posi-li una etiqueta a Oniria.

–Ja ha passat un lustre des del primer disc. Ja no ens estem acoblant, sinó que ens compenetrem perfectament. I hem integrat un nou membre, Marc Mateu, als sintetitzadors, que hi aporta un so vintage, molt anys 70, que és un dels segells de la banda.

–Però venien el grunge, del so garatger, vostès. Si més no, això diuen les cròniques.

–Quan ens vam ajuntar, cap al 2007, cada músic del grup va aportar les seves influències, des del metal fins al folk, que és la meva dèria. I Deep forest reflectia aquest molt saludable eclecticisme. ¿Una etiqueta? Diguem-li postpunk, si tu vols.

–Perquè els neòfits ens en fem una idea: ¿com qui sonen, The Last 3 Lines?

–El millor és pujar dissabte al Cau, i fora dubtes. A més de banda postpunk, també ens han dit psicodèlics, i està clar que tenim arrels en el rock progressiu, molt setanter també. que no respecta l'estructura clàssica d'estrofa i tornada sinó que accelera a mig tema, després es ralentitza i torna a accelerar. Però així és com ens surt: no perquè ens ho proposem.

–Entre l'oníric i la psicodèlia, les lletres, ¿constitueixen una mena de tripi musical?

–És veritat que són lletres més sentides que no pensades. Són fruit d'un procés quasi inconscient.

–¿I com es fa, això d'escriure des de l'inconscient?

–El mètode consisteix a imaginar-me un paisatge o una situació, i vomitar el que allò em suggereix. És després, una vegada les has digerit, que revelen el seu sentit. Un sentit que de vegades em sorprèn a mi mateix. I això m'agrada: que un tema et continuï dient coses noves. Que et sorprengui cada vegada que l'escoltes. Que no t'ho digui tot a la primera, que és el pitjor que li pot passar. Les cançons massa òbvies, massa clares, massa fàcils, són tedioses.

–Tornem a Oniria: ¿per on hi entrem?

–El bo del disc és que no hi ha un single claríssim, un d'aquests temes que agraden tothom i que eclipsen la resta. Pel que hem comprovat, les preferències són molt variades. Personalment, m'agraden especialment Trail of Breaderumbs, Sleepwalker i sobretot Insomnia, el bonus track del disc: una coseta molt senzilla, només amb acústica i veu, però molt efectiva.

–Per acabar, ¿quin consell els van donar, Placebo?

–Més que consell, ànims: ja ens van trucar fa dos anys per telonejar-los a la gira d'aleshores –vam tocar a Barcelona, Mallorca, Gijón i Valadolid– i al juliol a Razzmatazz, ens van tornar a cridar. Diuen, en fi, que som la banda espanyola que més els agrada...

Per a més informació consulti l'edició en paper.