• Imbernón torna als aparadors amb ?El cisne que no sabía cantar' H L'exfutbolista presenta diumenge a la Fada aquest recull de relats, axiomes i proses poètiques

La segona incursió literària d'Imbernón, a partir de dilluns a la Puça Foto: EL PERIÒDIC

Que aquest serà un curs literàriament prolífic ho venim pronosticant (i constatant) des de mesos enrere Ho recordàvem per Cap d'Any i en aquets mateix racó de diari a compte de la vintena de títols amb regust local (i pirinenc, vinga) publicats el segon semestre del 2012, i el nou any no pot començar abm millors auguris. El culpable és Richard Imbernón (1974), que torna a l'arena literària quasi un decenni després de Muertos i que ho fa a més amb un volum miscel·lani –prosa poètica, relats i aforismes– absolutament marcià en les nostres lletres. Es titula El cisne que no sabía cantar, es presenta diumenge a la Fada Ignorant (20.30 hores) i el lector haurà detectat ja des del títol la particular deriva introspectiva, metafòrica i vagament oriental –sigui dit sense segones, ep– que regalima el volum.

L'autor no ensenyava la poteta per la República de les Lletres des d'Els miracles no existeixen, amb què es va endur el concurs de contes de Nadal del 2010. Diu que el material se li havia acumulat al calaix i que tocava airejar-lo. I el resultat és aquest cisne tan poc melòman que en realitat són tres llibres en un. En el primer, La verdadera historia del hombre que pedia silencio a gritos, ha reunit un centenar de peces en la línia de Muertos: prosa poètica que a una persona de natural alegre com és ell –diu– li serveix per reflexionar sobre el costat fosc de la vida: el desamor, la soledat, la mort... El segon, 10 historias reales sobre personas normales que pienan unas cosas y dicen otras –i no miro ningú– són exactament el que en resa el títol, una col·lecció de relats amb especial predilecció pel gènere fantàstic, incursions en el terror psicològic i gust per l'(auto)anàlisi existencial: des de l'home que viu una existència absolutament anodina a qui una mala nit i ves a saber per què treu del llit un escamot de soldats (Tu sonrisa no se lleva bien con mi ceguera) fins al conductor que rep al volant la notícia del traspàs d'un conegut –no d'una persona especialment estimada, no: d'un simple conegut– i aquest fet li serveix de detonant per reflexionar sobre la nostra condició de mortals (Volviendo a beber). No és difícil trobar-hi els ecos de Kafka ni els de Borges. Tampoc els de –ejem– Murakami, en títols que sovint valen per tot el relat: A mi noche no le gusta tu sol, per exemple.

El tercer apartat és el més prometedor pel que té de rara avis –ja ho dèiem– Runer amunt. Sota el lema Axiomas (dícese de aquellas proposiciones tan claras y evidentes que se admiten sin necesidad de demostración) Imbernón ens col·loca un centenar llarg de personalíssimes reflexions en forma de pastilles supercontrades, amb un to que oscil·la entre la greguería de Gómez de la Serna i l'aforisme de Gloria Fuertes. Dues relíquies, ja ho veuen, que semblaven tristament desterrats als llimbs literaris però que ves per on ressusciten al teclat d'Imbernón. Aquí en tenen un tastet per a escèptics: «Un cubo es una esfera muy tímida»; i un altre: «Lo que me gusta del mar es que tiene muchas olas y ningún adiós»; i aquest tercer, encara: «El pasado no es como fue sino como lo recordamos». Val a dir que entre els títols de capçalera de l'exentrenador de l'FC Andorra hi ha El secreto, la cosa aquesta de Rhonda Byrne. En fi, que Imbernón ha tirat pel dret i s'ha autoeditat aquest Cisne que no sabía cantar, que el presenta diumengte a la Fada i que dimecres hi repeteix. També el trobarà el lector a la Puça, és clar. I els que busquin Imbernón a la gespa, a l'escola de futbol d'Escaldes. De moment, es queda amb els petits. Un entrenador literat, o un Valdano del Pirineu: ¿què més volen?

Per a més informació consulti l'edició en paper.