Bosque mira al futur, i el futur (artístic) passa per Venècia Foto: TONY LARA

Artista plàstica.

Dat i beneït: Samantha Bosque, Javier Balmaseda i Fiona Morrison entreguen dimarts les criatures que han estat gestant des que al setembre van resultar escollits en el concurs per a la segona aventura andorrana a la Biennal de Venècia. A partir d'ara, superar el tràmit de l'examen dels comissaris, esperar que caiguin els dies i que arribi per fi l'1 de juny, data de la inauguració oficial. Iniciem avui una sèrie d'entrevistes amb els tres protagonistes. I comencem amb Samantha Bosque (1973), que es va pujar in extremis al carro venecià i gràcies a l'entuasiasme del comissari Henry Perier. Publicista de professió i artista per vocació i elecció, Bosque s'ha prodigat poc en el circuit –l'última individual es remunta al 2008– i ha cultivat especialment la pintura. Poc a veure, per no dir res, amb el gir copernicà que suposa Memòria oblidada, el projecte amb què es va guanyar un lloc a la Biennal. No s'en facin il·lusions, però: ni la seva obra ni la dels altres dos venecians la veurem abans de l'1 de juny. I a Venècia, és clar, per decisió expressa dels comissaris: sí, aquests senyors que insisteixen a ensopegar dues vegades en la mateixa pedra.

–El comissari va vendre el seu projecte com a «impressionant», «genial» i «molt contemporani». Quina responsabiltat, la seva, ¿no?

–Per descomptat. Però ho és sempre que et seleccionen un projecte i crees unes expectatives. Amb l'obra acabada, n'estic contenta. Molt. I també perquè embarcar-me en Memòria oblidada m'ha servit per evolucionar, fer un salt clar en la meva trajectòria.

–Expliqui'ns-ho, sisplau.

–El projecte –ara ja realitat–inclou escultura i una relació amb les noves tecnologies. Dos aspectes nous per mi, que fins ara havia sigut bàsicament pintora. Feia temps que em voltava pel cap: les dues dimensions del quadre m'havien arribat a encotillar. I aquesta ha sigut l'ocasió per anar més enllà.

–¿Pintura escultòrica?

–No m'he limitat a dotar la tela de volum; pintura i escultura depenen l'una de l'altra de l'altra.

–¿Més quadre que instal·lació?

–Una mica de tot: Memòria oblidada són en conjunt tres obres, cadascuna de les quals integrada per una pintura i una escultura.

–¿Quin és el concepte, l'espurna de Memòria oblidada?

–La idea sorgeix d'una col·lecció de diapositives antigues, plaques de vicdre de gelatino bromur, que vaig topar-me als encants: algú s'havia desfet d'uns records familiars. Si la fotografia es va crear per retenir l'instant, evitar que caigués en l'oblit, ¿com és que algú llançava part de la seva memòria a les escombraries?

–Woody Allen ja s'ho demanava: un record, ¿és una cosa que es té, o una cosa que s'ha perdut? En fi, Memòria oblidada és –ens ha qurdat clar– pintura i escultura. Però, ¿què més?

–Necessitarem wifi perquè la gent pugui interactuar, que l'espectador no tingui una actitud passiva davat de l'obra. No li demanarem cap cosa estranya, ep, però sí li donarem l'oportunitat de participar.

–Tecnològicament, ¿què caldrà, per interactuar amb Memòria oblidada?

–Mòbil o tableta digital. Res més.

–Anem amb Perier: el comissari va deixar clar des del primer moment que l'«espectacularitat» seria decisiva. ¿Li sembla un criteri artístic acceptable?

–El problema és: ¿que vol dir, espectacular?

–Està clar el que no vol dir: un paisatge a l'oli de petit format.

–Tal com jo ho vaig entendre, Perier el que buscava eren obres que impactessin, que cridessin l'atenció de la gent. Que t'hi paris al davant per dir: «A veure, ¿què em vol dir, aquest paio?» Que et sorprengui. I això es pot aconseguir per moltes vies.

–¿Es tracta d'això, a Venècia? ¿De cridar l'atenció i dir ‘Ep, els andorrans som aquí'?

–Una Biennal no és una exposició ordinària; entre tanta oferta, tants artistes, perquè la gent es quedi amb el teu pavelló has de presentar alguna cosa diferent. Sorprenent. Espectacular... en aquest sentit: aconseguir que la gent s'aturi davant de la teva obra.

–¿Amb quines expectatives es plantarà el maig a Venècia?

–Com a artista, només el fet d'anar a Venècia és un èxit... abans fins i tot d'haver-hi anat. Independentment del ressó que pugui tenir, del que suposa en termes de currículum, com et deia i dintre de la meva evolució, no aniré a Venècia amb una mostra del que he fet fins ara. No presentaré els quadres, els retrats que la gent pot conèixer de mi. He incorporat elements fins ara inèdits enla meva obra, com l'escultura i les noves tecnologies.

–¿Gràcies a la Biennal?

–Probablement ho hauria acabat fent de totes maneres, perquè les dues dimensions se m'havien quedat petites. Però Venècia ha servit d'estímul, és clar, perquè et fa rumiar què pots presentar per estar a l'alçada de les expectatives.

–¿Com és que s'ha prodigat tan poc en públic? De fet, l'última individual es remunta al 2008.

–És que jo no em dedico només a pintar. Em guanyo la vida amb la publicitat, i també pinto. Quan vaig començar, fa vint anys, tenia clar que no volia que la pintura es convertís en un ofici que m'obligués a vendre i que em condicionés des del punt d vista creatiu. Així que pinto només quan tinc coses a dir; Per això la meva trajectòria és llarga, però la meva presència pública és escassa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.