• Els historiadors celebren la localització a can Hearst d'un element sense paral·lel entre els cors medievals
• El Ciutadà Kane de Welles va ubicar en estances principals de la seva mansió tant l'arc com els setials del cor urgellenc

A l'esquerra, reconstrucció ideal ?però probablement errònia? de la ubicació original de l'arc al cor de la catedral de la Seu, proposada per Folch i Torrres i refutada per Beseran i Merino de Cáceres; a dalt, l'arc avui, a l'entrada de l'anomenada Morning Room del castell Hearst a San Simeón, Calif`òrnia, on probablement va arribar entre 1921 i 1924 Foto: JOSÉ MIGUEL MERINO DE CÁCERES

Com un regal de Reis. Així és com encaixa l'historiador barceloní Pere Beseran, coautor de la monografia La catedral de la Seu, l'aparició per sorpresa al castell Hearst, la mansió del magnat nord-americà dels mitjans de la comunicació William Randolph Hearst, de l'arc de marbre del segle XIV que fins al 1918 havia format part del monumental cor del temple i que a la monografia constava en parador desconegut. La pista californiana l'han donat els historiadors castellans José Miguel Merino de Cáceres i María José Martínez Ruiz a La destrucción del patrimonio artístico español, patracol que reconstrueix l'espoli més o menys legal perpetrat als segles XIX i primera meitat del XX per col·leccionistes amb molts diners i poques manies com ara el nostre Hearst –el ciutadà Kane de Welles, per entrendre'ns.

En opinió de Merino, l'arc en qüestió devia anar a raure a mans del depredador Hearst al mateix temps que els 32 setials del cor de la catedral de la Seu que ja se sabia que formaven part de la col·lecció de San Simeón: un primer lot el va adquirir el 1921, i el segon, tres anys més tard. En un moment o altre algú hi devia afegir l'arc de marbre. És en aquella segona transacció on apareix el nom d'Arthur Byne, arquitecte nord-americà reconvertit en marxant d'art, i controvertidíssim personatge que va començar com a corresponsal a Espanya de la Hispanic Society i va acabar erigint-se en un dels principals proveïdors de Hearst –ja saben: el Ciutadà Kane de Welles– i un dels dolents oficials d'aquesta història de rampinya artística. Com a funesta nota de –ejem– justícia poètica, diguem que Byne i la seva senyora, una garsa anomenada Mildred Stapley, van morir el 1935, decapitats –glups– en un accident de trànsit en el transcurs d'una de les seves campanyes. Riute'n tu de la maledicció de Tutankhamon.

Una peça singular / Però tornem a l'arc: Beseran el data als decennis centrals del segle XIV i el defineix com una peça «estilísticament singular, sense paral·lel en els cors medievals que s'han conservat». Ho és tant, de rar, que se'n desconeix fins i tot la ubicació original. L'historiador i museòleg català Joaquim Folch i Torres, autor de l'únic estudi acadèmic sobre la peça (1920), firma la reconstrucció ideal que tenen aquí dalt. Però ni Beseran ni tampoc Merino consideren plausible que l'arc coronés el cor per la banda de la porta de la catedral, i no per la de l'altar, com és l'habitual –diuen– en aquests casos. Així que almenys en aquest punt mantindrà encara un dels enigmes: ¿on el van col·locar, els seus constructors? El que sí està clar és on ha acabat: a l'entrada de la Morning Room, la sala del castell on Hearst i els seus amics prenien el breakfast amb el solet dels matins californians. Perquè això sí, eren uns senyors.

Com s'ha vist, i potser perquè no s'enyoressin ni se sentissin sols, tan lluny de casa, a l'arc l'acompanyen a San Simeón 32 dels 60 setials del cor original. Estan disposats en grups de vuit –diu Merino– als quatre exrems del menjador de can Hearst, una sala allargada –la tenen aquí sota, amb l'amfitrió en acció, perquè la imatge és dels anys 40– i dominada per una gran xemeneia d'origen francès i, atenció, les banderes del Pali de Siena. El resultat pot semblar apoarent, però el conjunt no deixa de ser un pèl kitsch. En fi: li'n deia Refectory. Un lloc de privilegi, sosté l'historiador castellà, perquè el sopar era per al magnat una cerimònia social i el menjador, el cor, l'estança central de la mansió, i en la decoració del qual va posar especial atenció. Així que no deixa de ser un rar honor que els nostres setials mereixessin tan alt destí.

Es tracta, ja que hi som i segons La catedral de la Seu, d'un conjunt datat a principi del segle XV. No queda clar si la patenritat l'hem d'atribuir al mestre Pere de Sant Joan o a Antoni Canet. Junt amb els setials –les cadires altes del fons, a la dreta: fan 4,40 metres d'alçada– es conserven a San Simeón quatre panells urgellencs, els –diguem--ne– mobles cantoners que tancaven els angles del cor. Una última coseta: si el cor original constava de 60 setials i a Califòrnia n'hi ha 32, ¿on són els altres? Quatre es conserven al museu Lázaro Galdiano de Madrid –inclosa l'anomenada cadira del comte d'Urgell (però no s'ho creguin gaire: és una llegenda rústica). A la resta se'ls ha perdut la pista. Però si ha aparegut l'arc, no és avui el dia indicat per perdre l'esperança.

Per a més informació consulti l'edició en paper.