• La família Cierco completa el museu a l'aire lliure de l'edifici adjacent a Prada Casadet amb un inquietant bronze del mallorquí, ?Mobili', i amb ?Doble imagen', contundent peça de Manolo Valdés
• A finals de mes s'hi afegirà un Gaset

La plaça interior de Prada Casadet, dilluns: d'esquerra a dreta: Doble imagen, Naveta circumscrita, Mobili, Meteorito I, Green Selfportrait i Overflox IX. Fora d'imatge, To Breath Foto: ÀLEX LARA

Vivim encara que no ho sembli una edat daurada de l'escultura pública. I no ho sembla pel tracte degradant, per no dir infame, que tant el Comú com el Govern li reserven a Noblesse du temps, la monumental escultura daliniana que senyoreja la Rotonda i que sembla que a algú li faci nosa. I ho diu, que consti, Enrique Sabater, el col·leccionista que la va cedir generosament a l'estat. Hi ha moltes formes de vandalisme, i envoltar una obra d'art de mobiliari urbà de gust dubtosíssim n'és sens dubte una. Però no veníem aquí a parlar de Noblesse du temps sinó del parc d'escultura de l'edifici Cierco, a la capital, que des de fa quinze dies té dos nous inquilins. I ja veuran quins: Miquel Barceló i Manolo Valdés. Totes dues, peces de la col·lecció particular de la família Cierco que completen el que és probablement el museu a l'aire lliure més formidable d'aquest tros de món, amb el permís de la Ruta del Ferro. O sense el seu permís, no ens posarem ara finolis.

De fet, perquè el parc estigui complert hi falta una última peça: un tòtem –en realitat, tres– de Judith Gaset, que hi posarà la nota autòctona i que s'hi instal·larà a finals de mes. Aleshores sí que estarà dat i beneït. Com diu Ramon Cierco, «l'espai és el que és i les peces han de respirar; si n'hi poséssim més, s'ofegarien, així que de moment no tenim previst res més». Pels que n'hagin perdut el compte, als Barceló, Valdés i (en quinze dies) Gaset hi hem d'afegir els noms del barceloní Samuel Salcedo –seu és el globus-rostre sorneguer del fons, la bola que respon al nom de Meteorito I–; d'Agustí Roqué, l'altre referència local, amb To Breath; del mallorquí Miquel Àngel Planas, autor de la Naveta circumscrita, i del també barceloní Jaume Plensa, que a Prada Casadet hi és per partida doble: amb Overflox IX, la peça monumental que dóna la benvinguda a la placeta, i Green Selfportrait. Un autèntic qui és qui de l'escultura espanyola (i andorrana, ep, no ens en descuidéssim) rigorosament contemporània.

Els últims a sumar-se en aquest festival escultòric són –ja ho dèiem– Barceló i Valdés. L'artista mallorquí hi compareix amb Mobili, inquietant bronze que fa 105 centimetres d'alt, per 188 d'ample i 240 de llarg. Ja ho veuen: un crani amb rodes, literalment, un artefacte impossible i amb una mica de mala bava que ha derrapat fins a la plaça Cierco, que ens recorda a la manera dels memento mori medievals la nostra condició d'animals motoritzats i també mortals, i que no desentonaria en una campanya de la Direcció de Seguretat del Trànsit espanyola. Ben pensat, seria una deriva pop (i pub) molt apropiada per un artista radicalment contemporani com ho és Barceló. L'altre inquilí que estrena tros de plaça és Valdés, amb Doble imagen: fundador del grup Equipo Crónica, fita de l'art espanyol de la segona meitat del segle XX, i resident a Nova York des de finals dels 90, el valencià sembla il·lustrar amb aquests dos bustos erissats en què consisteix exactament la tan nostrada condició d'orc: a punxar sense voler.

Un espai metafísic

Dues obres per arrodonir un espai privat i a la vegada públic; una plaça que va néixer dura, quasi hostil, però a la qual les escultures han acabat dotant d'una intenció gairebé metafísica, introspectiva, existencial. Una aura reforçada per l'habitual silenci de l'espai, i és una llàstima perquè es tracta d'escultura vocacionalment pública; és a dir, per a tots. No és cosa de dir-li que no a un Barceló, per exemple, i no cada dia es té l'oportunitat d'esmorzar –posem per cas– al costat d'un Plensa. I si no en tenen prou, elevin la vista fins al Robot en suspensió de l'escultor belga Paul van Hoeydonck que penja del mur nord –¿o és el de llevant?– de Prada Casadet i que constitueix el contrapunt ideal de la plaça.

La pròxima cita, ja ho saben, a fi de mes amb El joc del temps, tres tòtems de ferro i gres de Gaset i que convertiran l'escultora en una de les artistes amb més obra pública a la capital –seu és també el monòlit de la Rotonda, una de les víctimes col·laterals d'aquest disbarat urbanístic en què s'ha convertit el centre neuràlgic d'Andorra la Vella. I perdonin la insistència. En fi, que si van ser llestos i es van passar per l'última individual de Gaset a la galeria Riberaygua, es faran una idea del tipus de peça que en breu compartirà plaça amb Barceló, Valdés, Plensa i companyia. Perdre-s'ho és tonteria.

Per a més informació consulti l'edició en paper.