• La Temporada obre el teló a la capital amb el Barcelona Ballet Flamenco

Foto: ÀLEX LARA

Conserva intacte el ganxo, el poder de convocatòria d'un dels grans del flamenc contemporani. Així ho va tornar a demostrar ahir Antonio Canales amb el magnífic aspecte que oferia el Centre de Congressos: prop de tres quarts d'entrada, i això és molt si tenim en compte que l'aforament del recinte frega el miler e localitats. Facin comptes. Una altra cosa és la presència de turistes russos, que era el target al qual havia apuntat explícitament l'organització a l'hora de presentar el bailaor sevillà, un repetidor a la Temporada. Com sempre, cortesia de MoraBanc. En qualsevol cas, Canales va tornar a enlluernar amb un espectacle insòlit pel que tenia d'eclèctic i heterodox: Miróterraneo és flamenc, indubtablement; però flamenc amanit amb generoses dosis de dansa contemporània, rumba catalana, música clàssica i –atenció al tirabuixó final– Joan Manuel Serrat. Així que la tropa del Barcelona Ballet Flamenco –una quinzena de ballarins, amb el mestre i la cordovesa Carmen la Talegona com a mestres de cerimònia– el mateix es van marcar un Mediterráneo del Noi del Poble Sec que Les quatre estacions de Vivaldi. Uf.

Un còctel no apte per a puristes –que n'hi ha: totes les religions en tenen, i el flamenc n'és una– però que resumeix el signe de la nostra època: l'ortodòxia fa nosa, molesta, sobra; el públic vol propostes híbrides, digeribles, aptes per a tots els paladars. I si cal injertar una sardana a l'espectacle per demostrar que el flamenc és un gènere català, propi, doncs es fa i tan tranquils. Això és exactament el que proposa la bailaora i coreògrafa Paca García a Miróterraneo, l'obra de tota una vida –feia vint anysque la gestava– que veu precisament ara la llum perquè és ara que ha pogut comptar amb Canales, «el mestre consagrat, l'únic que ho podia fer, tant pel flamenc com per la interpretació». Olé. Miróterraneo és també la targeta de presentació del Barcelona Ballet Flamenco, companyia nascuda fa dos anys per posar una pica flamenca a la pàtria de Carmen Amaya. Una pàtria orca i desagraïda, que li ha girat l'esquena al gènere –per poc propi, segurament– i que fins ara condemnava a l'emigració als fills que li sortien amb la funesta mania de ballar flamenc. Ara ja no, diu el director del BBB, Jorge Jiménez. Ja es veurà el que dura. En fi, per a la pròxima cita de la Temporada, canvi radical de terç: la Simfònica de Berlín dirigida pel mestre Lior Shambadal i l'Heroica de Beethoven. Monumental.

Per a més informació consulti l'edició en paper.