Quatre decennis després, i versió oficial de banda, l'incendi del santuari de Meritxell i la desaparició de la talla romànica de la patrona constitueixen encara un enigma. I entre les hipòtesis alternatives i més o menys fabuloses que s'han proposat, una de les més conspícues apunta René vanden Berghe, àlies Erik el Belga ( Henripont, 1940). Sí, home, aquell paio que als 70 i primers 80 va buidar d'art medieval les esglésies de mitja Espanya. La policia el va detenit a Barcelona el 1981 –ell sosté que es va deixar caçar–, va col·laborar en la recuperació d'un miler d'obres i el 1985 va sortir de la Model sense ser jutjat. Avui resideix a Màlaga, i la publicació de la seva intrigant autobiografia, Por amor al arte, Memorias del ladrón más famoso del mundo (Planeta), és una ocasió que ni pintada per demanar-li-ho obertament: ¿va ser vostè?

–La versió oficial diu que la talla es va cremar la nit funesta del 8 de setembre del 1972. ¿Se la creu?

–No. El que crec és que la van vendre, ¿m'entens? No és que ho sàpiga, però sí que hi ha hagut molts casos similars de peces que primer es venien i després es deia que havien estat robades, o que s'havien cremat.

–A diferència de la talla gòtica del Roser, de la de Meritxell no en va quedar ni el tió. Ni tan sols els claus de ferro forjat que la clavaven a la cadira. Sospitós, ¿no?

–Per descomptat: més que sospitós.

–Però, ¿no li sembla molt aparatós, a banda d'arriscat, cremar una església per endur-se'n una talla?

–Depèn del preu.

–Hipotèticament, ¿a qui podia interessar, la de Meritxell?

–A un col·leccionista a qui faltés un peça d'un moment o d'una qualitat determinada. El problema amb què em trobava sovint era que si un col·leccionista que ja tenia cinc talles me n'encarregava una altra, havia de ser una peça superior. No en volien una de similar.

–¿L'havia visitat mai, la de Meritxell?

–La coneixia, sí.

–¿I era en la seva opinió una peça de caça major?

–Era extraordinària; una talla excepcional.

–¿Per quan creu vostè que s'hauria pogut col·locar al mercat?

–Per 35 o 40 milions de pessetes. Una petita fortuna, a l'època.

–Ja que en parlem: ¿va ser vostè?

–No; no vaig ser jo.

–Si hagués sigut, tampoc no m'ho diria.

–Sí que li explicaria perquè es tracta d'un delicte. Per tant, ja no importa parlar-ne.

–Així que va venir en alguna ocasió a Andorra abans de l'incendi de Meritxell...

–Sí.

–¿I va veure altres peces susceptibles d'interessar a col·leccionistes i lladres d'art? Hipotèticament, és clar.

–Sé que hi havia obres molt interessants, de molta qualitat, sobretot d'estil francès. I encara n'hi ha.

–Però no va treballar mai, per aquí.

–No. Mai.

–¿I no va estar-hi mai temptat?

–La temptació sí que la vaig tenir, però era molt difícil sortir del país, després del cop: no tenia transportistes que poguessin passar-les a l'altre costat. Les obres d'art robades no poden volar per sobre d'una frontera; calien còmplices, i no va ser possible.

–¿No va rebre mai un encàrrec per treballar a Andorra, encara que no fos possible?

–Mai.

–Un treball com el de Meritxell, ¿com l'hauria planificat i executat, vostè?

–D'una altra manera. Mai a la vida he destrossat una obra d'art. Això és cosa sabuda. Com que no recorríem mai a mètodes violents com ara maltractar un capellà. El col·leccionista perdia automàticament l'interès en l'encàrrec.

–Un altre treball: el retaule de Sant Esteve d'Abella de la Conca, avui al Museu Diocesà d'Urgell... ¿En sap res?

–No. N'he sentit parlar però no el conec bé, aquest cas.

–¿No hi va tenir res a veure, vostè, tal com s'ha insinuat en ocasions?

–Res de res.

–Fem un balanç: la seva trajectòria professional la podem resumir en...

–...Vaig robar unes 6.000 obres d'art en prop de 600 cops. Més o menys.

–¿I se'n recorda de totes les seves víctimes?

–De quasi totes.

–Ja ho veurem. ¿Art espanyol, majoritàriament?

–En absolut. A Espanya vaig donar una quarantena de cops, com a màxim. La resta, a d'altres països europeus.

–¿Quin va ser el seu principal camp d'acció?

–França, Alemanya, Itàlia... Fins i tot Hongria i Txecoslovàquia. Quan encara eren satèl·lits soviètics, ep.

–¿Sempre art medieval?

–Sempre: romànic i gòtic. Res més; ni tan sols barroc.

–¿Per algun motiu en especial?

–Perquè era el que els meus clientem demanaven.

–¿És que sempre treballava per encàrrec?

–Quasi sempre. Si no tens comprador no val la pena arriscar-te: no et passejaràs per mitja Europa amb una talla robada amagada al maleter.

–¿Quin va ser el seu cop més difícil?

–L'octubre del 1979. El retaule romànic de Sant Miquel d'Aralar, a Navarra. Una preciosa peça d'esmalt de Llemotges del segle XII. El santuari és dalt de tot de la muntanya, al final d'una carretereta de 13 quilòmetres. Si hi ha un problema, és molt difícil d'escapar. He d'afegir que 20 anys després el retaule va tornar a casa.

–¿I el més perillós?

–En certa ocasió, vam robar una marededéu gòtica d'un església perduda al sud d'Alemanya. Ens va aturar una patrulla de policia, un dels meus companys es va posar nerviós i va disparar, la policia s'hi va tornar i una bala se' va incrustar al coll. Quasi m'hi quedo.

–Insisteix que molts robatoris d'art sacre van ser en realitat vendes encobertes que després s'encobrien amb aquesta coartada...

–Així era. I així va quedar provat als sumaris. Mossens i bisbes es venien les obres d'art com si fossin patates.

–Però al final l'enxampen i col·labora amb la policia espanyola.

–Així és: gràcies a la meva intervenció es van recuperar més d'un miler de peces. I malgrat els tres anys de presó mai no vaig ser condemnat.

–Diu també que gràcies a vostè es va n salvar moltes peces. Pelet cínic, ¿no li sembla?

–És la pura veritat. La majoria d'aqquelles peces estaven deixades de la mà de Déu, mig podrides, es desintegraven. Feia autèntica pena.

–Permetí'm una qüestió personal: ¿què hi va robar a l'església parroquial de Castrojeriz, Burgos, la terra dels meus avis castellans?

–Mitja dotzena de tapissos flamencs. Van acabar desperdigats per mitja Europa, però deixi'm dir-li –perquè es quedi tranquil– que ja fa anys que van ser recuperats i avui són tots a Castrojeriz.

–¿El cop més rendible dels que va donar?

–Aquest de Castrojeriz... si els tapissos haguessin sigut de Rubens. Imagina¡t: un valor incalculable. Però va resultar que no i el client ja no els va voler. El d'Aralar també va ser important: el retaule, que sempre s'ha dit que era del segle XII, resulta que és molt anterior. Del VIII, probablement.

–¿Per quant el va col·locar?

–Cap a 75 milions de pessetes, crec.

–¿Es va fer un raconet per a un museu particular, retirant algunes de les obres robades?

–No. Com a molt he arribat a canviar peces robades per peces legals, i eren aquestes les que em quedava.

–¿És el càrrec de consciència el que l'ha impulsat a escriure les memòries?

–No. En absolut.

–Que no se'n penedeix, vaja.

–No. He aprofitat el temps, he disfrutat de la vida, he robat obres que m'agradaven molt i que per tant em permetien combinar la passió per la bellesa i la satisfacció pels meus clients, amb la majoria dels quals –per cert– he mantingut fins avui una excel·let relació.

–Imagini's un pacte amb el diable, que li proposa: «Érik, pots endur-te al cel –o a l'infern– la que tu vulguis de les 6.000 obres que has robat». ¿Quina escolliria?

–[Riu] En tindria prou d'anar-me'n al cel. Però sospito que el cel és aquí, a la Terra.

–I l'última xafarderia: l'abril del 1981 es va treballar el monestir de Yuste, Càceres, on va morir l'emperador Carles V. I diu que es va permetre el capritx de jeure al llit de l'emperador amb la xicota d'aleshores. ¿Què tal, l'experiència imperial?

–Ràpida. Com comprendràs no ens hi vam entretenir.

Per a més informació consulti l'edició en paper.