• Gòtics, emos, punkis, lolites i transvestits nostrats protagonitzen els retrats de ?Sessions Piaf', des d'avui a la Riberaygua H Els autors: Aguareles, Butrón, Casahuga i Verdaguer

Foto: ÀLEX LARA

Hi va haver una vegada a la capital un local que es deia Piaf. Per la Môme, és clar. Una cosa tan exòtica –per als nostres paràmetres de societat rústica i de muntanya– que ja és història. I molts no hauran tingut ni temps de trepitjar-lo. Doncs ja fan tard. Així que descansi en pau. Si en parlem avui i aquí és perquè Pep Aguareles, Toni Butrón, Luis Casahuga i Robert Verdaguer el van convertir en plató d'un experiment de sociologia recreativa sense parangó als annals de la fotografia nacional: una sèrie de retrats de les tribus urbanes que habiten el territori lliure i sobirà de l'Oest del Valira. Val que no es tracta d'un projecte revolucionari. Val que des d'Alberto García Álix i la Movida –per no anar-nos-en més enllà– els noctàmbuls d'aspecte més o menys patibulari, com sortits d'un còmic de Victora Francés, són objectiu habitual de fotògrafs amb vocació d'entomòleg urbà. Però això passava Runer avall o baladrà amunt. A casa nostra ens havíem quedat en el retrat de pioners i de –diguem-ne– celebritats locas, o en el retrat purament costumista, d'ocasió, sense cap ambició –glups– sociològica. Fins ara, és clar: així que seu és el mèrit del pioner.

Davant de la càmera d'Aguareles i companyia han desfilat els últims dos anys un grapat de valents andosins habitualment invisibles, com aquelles tribus amazòniques que en ple segle XXI no han contactat amb l'home blanc i que quan veuen una avioneta l'acribillen a cop de llança. Els nostres no contactats (fotogràficament parlant) eren fins ara gòtics, emos, punkies, romàntics,vamps, transvestits, alguna lolita despistada i fins i tot –ejem– un exemplar de quillo nostrat. I el terme és d'Aguareles, que consti. De tot això en tenim per aquest racó de món, encara que no ho sembli. I Sessions Piaf n'és la prova documental.Si ho prefereixen, allò que als anys 30 i 40 va fer Valentí Claverol, però amb coartada artística i clau postmoderna, per entendre'ns. Com que costen de veure a la llum del dia –i, la veritat, no tots tenim a mà un col·lega transvestit– els van haver de pescar al vol: «Quan ens en topàvem un pel carrer, li explicàvem el projecte i li demanàvem de posar per a nosaltres, encara que no el coneguéssim de res», diu Casahuga. Pur gonzo, pura porta freda fotogràfica. I el més sorprenent de tot, diu, és que funcionava: «Rarament ens van dir que no». Doncs té mèrit, perquè sovint costa déu i ajuda trobar testimonis de l'incident més intranscendent disposats a parlar en públic, i menys encara a donar la cara. I ho diu un que ha fet molt de carrer

Una vegada havien picat, continua, s'enduien la víctima al Piaf i el sotmetien a la sessió homònima. El resultat són la vintena de retrats que des d'avui s'exposen a la galeria Riberaygua de la capital. Posats a buscar-los referències, Aguareles cita patums com ara Avedon i –atenció– Newton, el de les senyores estupendes disfressades de dominatrix. Ni l'un ni l'altre no són mala companyia, la veritat. La diferència és que Sessions Piaf és un treball en equip, encara que l'equip no tingui ni nom ni vocació de continuïtat. Quatre amics que van coincidir a l'escola d'art, sota la tutela d'Aguareles, que es van fer col·leges de piaf en piaf i que un bon dia van decidir provar sort junts. Avui farà exactament dos anys que van disparar la primera foto. I és clar, no tot han sigut flors i violes: l'artista és per definicio individualista, i l'experiència ha constituït –diu el profe Aguareles– una autèntica teràpia de grup en què el més difícil no era la divisió del treball sinó aprendre a cedir, a posar les dèries personals per sota o al servei del projecte comú.

Sessions Piaf, en fi, té com es veu un doble interès. D'una banda, toca un gènere –el retrat urbà– absolutament inèdit en aquest racó de món. De l'altra, introdueix per la porta gran i de la mà d'Aguareles tres noms fins ara al marge del circuit artístic. I que Carme Tinturé i la Riberaygua hagin apostat per ells tal com estan les coses és un acte heroic, per no dir revolucionari.

Per a més informació consulti l'edició en paper.