• Erik el Belga va suggerir la setmana passada que l'incendi de Meritxell, el 8 de setembre del1972, podria haver servit per ocultar la sostracció de la talla romànica H Sergi Mas i Pere Canturri discrepen sobre els detalls d'un episodi que encara aixeca polseguera

A l'esquerra, la talla romànica de Meritxell, fotografiada per Guillem de Plandiolit abans del 1933. Val a dir que fins al 1950 la imatge de la patrona que es venerava a lsantuari era una Mare de Déu del Roser gòtica; els bombers treballen en l'extinció de l'incendi, el 9 de setembre del 1972 Foto: fons peig / arxiu nacional d?andorra

«Més que sospitós». Amb tanta contundència com laconisme es pronunciava la setmana passada i en aquest mateix racó de diari René vanden Berghe, àlies Erik el Belga, a l'hora d'evocar l'incendi que la nit del 8 de setembre del 1972 va arrasar el santuari de Meritxell i –sempre segons la versió oficial– la talla romànica de la patrona d'Andorra. Sospitós perquè la coartada de l'incendi –venia a dir– és un antic expedient que ha servit històricament per camuflar el robatori d'incomptables obres d'art. I ho diu un que sap del que parla. Val que Erik el Belga va desmentir immediatament qualsevol implicació en l'afer Meritxell. Per les dificultats logístiques –explica– que comportava a l'època actuar al país. I val que –com ell mateix en farda al subtítol de les seves memòries, Por amor al arte– estem parlant del lladre d'art més famós del món i el seu testimoni mereix per tant que hi apliquem una saludable dosi d'escepeticisme. Però exactament pel mateix motiu, es tracta de l'opinió d'un expert en la matèria. Una opinió que coincideix, a més, amb els rumors que ja a l'època –l'incendi va tenir lloc la nit del 8 de setembre del 1972– van córrer de boca en boca i que insinuaven que la marededéu no havia cremat amb el santuari. Que algú l'havia fet desaparèixer oportunament abans de l'incendi. Una hipòtesi que és, per cert, al cor de la trama de Blau de Prússia, la novel·la amb què Albert Villaró es va endur el premi Carlemany del 2006 (vegeu requadre).

Ho recorda des del seu refugi d'Aixovall el tallista Sergi Mas. Veu doblement autoritzada perquè ell és l'autor de la rèplica de la talla original que el Consell General li va oferir al bisbe Iglesias Navarri quan es va fer efectiva la seva renúncia, el 1969 –una còpia exacta, «la més fidel a l'original que mai s'ha fet», diu, i que com veurem li va proporcionar un coneixement exhaustiu, quasi forense de la talla– i perquè Mas va ser un dels centenars de ciutadans que el matí del 9 de setembre del 1972 es van plantar a Meritxell per contemplar el desastre. Amb la particularitat que va tenir la temerària ocurrència de saltar-se d'estranquis el cordó policial i penetrar al que quedava del temple, pujar al cambril de la Verge i inspeccionar personalment la magnitud de la tragèdia.

¿Què s'hi va trobar, allà dalt? O millor dit, ¿què no s'hi va trobar? D'entrada, va recollir el que en quedava de la Verge del Roser gòtica que fins al 1950 s'havia venerat en lloc de la marededéu de Meritxell, més rústica i pel que es veu menys del gust dels andorranets del XIX i primera meitat del XX. Un tió al qual encara se li reconeixien vagament les formes marianes i que va entregar a un dels bombers que treballava en l'extinció de l'incendi. Fins aquí, tot anava bé. Però al cambril de la patrona les coses es van tòrcer: allà no hi havia ni les restes del tió carbonitzat del que durant els últims vuit segles havia sigut la Verge de Meritxell. Res. Tampoc dels claus de ferro forjat –sis com a mínim, diu– que lligaven la talla al seu humil tron de fusta.

El misteri dels claus de forja

La talla s'havia fos, literalment. I precisament la de la patrona. Un fenomen que quatre decennis després encara el fa rumiar: «Per tallar la còpia per al bisbe Iglesias havia pujat moltes vegades al santuari a prendre'n les mides i mostres de color, calcar la silueta de front i de costat, tant de la Mare de Déu com del Nen. Fins i tot li vaig fer una mascareta; en fi, que vaig fer-ne una còpia exacta», diu Mas. Tanta intimitat li va permetre conèixer-ne els secrets més amagats, començant pels claus de forja i acabant per la policromia: a la capa de pintura original –que només s'havia conservat a la part posterior de la talla– se n'hi havia afegit com a mínim una altra en una restauració anònima que data de finals del segle XIX, sosté. Si a les reglamentàries tres capes de cola que els artesans medievals aplicaven a una talla hi sumem la del lífting vuitcentista, el resultat era un gruix d'entre 2 i 5 mil·límetres que funcionava com una mena d'armadura de guix, que no crema. A més, insisteix, «estem parlant d'una fusta que tenia prop d'un miler d'anys i que, per tant, havia perdut tota la resina, que és l'element que la fa combustible: «N'hauria d'haver quedat com a mínim un tió carbonitzat, com en el cas de la Verge del Roser». Però no, recorda: ni els claus de forja.

En aquesta opinió autoritzada s'hi ha d'afegir també un altre element que, recorda Mas, va circular a l'època amb insistència i que va alimentar la imaginació dels més malpensats –o dels més escèptics. Segons ells, els primers veïns que van arribar a Meritxell un cop declarat l'incendi no van arribar a entrar-hi perquè les flames ho feien ja impossible però sí que van poder treure el nas per la finestra posterior que donava al cambril de la patrona. I la talla ja no hi era. A tot el que precedeix, cal afegir-hi –i així ho fa Mas– que la instal·lació elèctrica del santuari –la causa última de l'incendi, segons la versió oficial– estava en unes condicions deplorables, i que era a més perfectament plausible que un dels ciris de la processó nocturna i que es deixaven encesor a l'interior del temple hagués caigut accidentalment al terra fins que la flama va prendre l'empostissat de fusta. De tot plegat, ¿quina conclusió n'extreu? ¿Que algú va calar foc al santuari per endur-se'n la talla romànica? ¿O que va aprofitar l'incendi per substreure-la? Si és així, ¿qui? «Uns, potser els més crèduls, van creure la versió oficial; d'altres, potser els més desconfiats, van pensar que allò no va ser un accident. ¿Què en penso jo? Explico el que vaig veure, i només sé que eren els temps que corrien pel Pirineu bandes de lladres d'art». Com la d'Erik el Belga, val a dir, que es va autodescartar la setmana passada d'entre la llista de –diguem-ne– sospitosos amb l'impecable argument que, prescrit el delicte, res no li impediria avui confessar el treball de Meritxell. Si hagués sigut ell, és clar. I diu que no.

Així que només ens queda la versió oficial. La va redactar Pere Canturri, aleshores el director del Servei d'Arqueologia que el Consell General havia creat a principis dels anys 60. I ni les insinuacions d'Erik el Belga ni el testimoni de Mas el desvien un mil·límetre del que va escriure quatre decennis enrere: «Tant de bo m'equivoqui i algun dia aparegui la talla, però per mi, desgraciadament, la marededéu es va cremar a l'incendi». Canturri rebat un a un els arguments que la –diguem-ne– teoria de la conspiració ha anat acumulant per demostrar el contrari. D'entrada, apunta com és reglamentari al mal estat de la instal·lació elèctrica: «És perfectament possible que una sobrecàrrega provoqués una guspira». Pel que fa a la talla, refuta el testimoni de Mas i sosté que la talla romànica no estava clavada al setial per sis claus, sinó tan sols per un i que ni tan sols era de forja, sinó «senzill, normal i corrent, impossible de distingir entre les restes dels milers de claus que hi havia al temple».

Insisteix també en l'alta combustibilitat d'una talla quasi buida per la part posterior –que ocultava un reconditori per a les relíquies– i sota les cames, per on anava clavada a la cadira, diu, i treu valor al testimoni dels primers veïns que van enfilar-se fins a la finestra del darrere del santuari: «Per l'angle de visió, des d'allí era impossible veure el cambril de la marededéu». Ho despatxa finalment amb la mateixa contundència amb què Erik el Belga obria aquestes pàgines: «Es va tractar, desgraciadament, d'un incendi catastròfic; que la talla cremés no és gens estrany. Però ho torno a dir: tant de bo m'equivoqui».

Per a més informació consulti l'edició en paper.