Balmaseda, la setmana passada en una terrassa de la capital Foto: TONY LARA

Acabem la sèrie d'entrevistes als nostres venecians amb Javier Balmaseda (1970), que es plantarà a la Bienna amb una instal·lació que augurem monumental titulada Aparcats en la contemporaneïtat. El comissari Périer el va vendre com el projecte de tota una vida, i se'n faran una idea si recorden aquella inquietant, sorprenent bastida d'ossos que va plantar a la sala de Govern en la segona edició dels Tallers d'art. Llàstima que allò fos el 2001. ¡Ha plogut tant, des d'aleshores!

–No li vèiem el pèl artístic des de fa mitja vida ¿On s'havia amagat?

–Entenc que fer art no és fer qualsevol cosa, i a veure si m'explico. No s'ha de confondre el dret d'expressar-te, la llibertat d'expressió, amb la creació artística. No és el mateix. Entenc que són idees que cauen malament. Però és el que penso. I per això quan em diuen de participar a la Mostra d'Art o a la Fira d'artistes, gràcies, però no.

–Gloria Fuertes ja ho va deixar dit: «Todo el mundo puede escribir versos y no ser poeta. Sólo el poeta puede no escribirlos, y serlo».

–Exactament. I la concepció de l'art que hi ha en aquest país és precisament aquesta: es confon el dret a expressar-te amb una obra d'art. És clar que qualsevol pot dir-hi la seva, només faltaria, però perquè ho facis a través d'un dibuix o d'una escultura, això no significa que allò que has fet sigui art.

–Llavors, ¿quin són els requisits perquè puguem considerar que un creador és en veritat un artista, i no un que simplement escriu versos?

–No n'hi ha prou a expressar el que sents o intueixes i apa, ja està. Cal un concepte, una idea al darrere que ho sustenti tot: ¿per què fas el que fas? ¿D'on surt? ¿Com s'insereix en la tradició i en la història de l'art? Això és tenir una proposta: saber per què estàs fent allò. Vet aquí la diferència. Perquè jo no crec que qualsevol cosa és art.

–El comissari Pèrier reclamava obres “espectaculars”. Li va com un guant a instal·lacions com les que vostè practica.

–Cada artista té la seva manera d'expressar-se. La meva té unes característiques. Si cal fer una carretera de vuit metres, la faig. Respecto la meva idea fins al final. No per donar la nota sinó perquè necessito exactament aquella carretera: no una maqueta ni un caminet.

–¿Què hio entèn, vostè, per espectacular?

–M'imagino que es pot entendre per allò que se surt del normal, amanit per un toc de frivolitat. Crec que en el meu cas no és així.

–Potser té també a veure amb les proporcions: el gran format és espectacular; un oli de 20 per 30 centímetres, no.

–Sí, és clar, les dimensions hi compten. Però sincerament, crec que aquesta crida a l'espectacularitat s'ha malinterpretat. No penso que el comissari ho digués amb aquesta intenció.

–Anem al gra: la seva instal·lació, ¿ho serà o no, d'espectacular?

–Si parlem de proporcions, sí: és d'una dimensió considerable.

–¿Guarda algun parentiu amb Avui tot no m'és ja indiferent?

–Totes les meves obres tenen una relació, formen part d'un procés evolutiu.

–¿Ha treballat amb matèria orgànica?

–Sí.

–¿Ossos, potser?

–No. Però ja ho veureu, ja.

–Han definit la seva obra com el fruit de tota una vida. ¿Exageren?

–Es referia al fet que fa anys que hi rumiava, és veritat, perquè hi vaig començar a pensar just després de deixar l'exèrcit [cubà], el 1992. No l'havia pogut executar fins ara perquè no tenia els mitjans, ni l'ocasió, ni les condicions. I durant tot aquest temps, el projecte ha evolucionat.

–¿Què té de dolent, la contemporaneïtat?

–Tal com jo ho veig, la contemporaneïtat ens treu moltes coses.

– Ja sap el que deia Woody Allen, que la realitat és una merda, sí, però també l'únic lloc on et pots cruspir un bon bistec.

–La vaig començar a gestar al règim castrista i l'he acabat vint anys després a Andorra. I continua plenament vigent. Per tant, no té a veure amb ideologies sinó amb la condició humana.

–Si la contemporaneïtat ens limita, ¿a quina època emigraria, si pogués?

–El que proposo és una reflexió, però ja sé que mai podrem ser del tot feliços. Tot el que depèn de la condició humana, desgraciadament no funciona. Això està clar. Mira com va acabar el comunisme

–¿Amb quines expectatives es planta a Venècia? ¿En fa prou de participar-hi, com un bon atleta olímpic?

–No. Crec que si encara sóc a Andorra és perquè estava esperant aquesta oportunitat, justament la d'anat a Venècia. Sé que en un altre lloc hauria sigut infinitament més difícil, per no dir impossible. I penso aprofitar-la.

–¿Com?

–A la Biennal no hi pots anar amb la ingenuïtat per davant. Sé on vaig, sé amb què hi vaig i sé el que cal fer-hi.

–Doncs expliqui-m'ho.

–Primer de tot, donar un cop a la porta. Si ens prenem la molèstia d'anar-hi, que sigui amb una obra amb cara i ulls, actual, que t'impliqui totalment, que n'estiguis convençut. I és el cas del meu projecte. A veure si surt la possibilitat d'ensenyar la poteta al món de l'art contemporani.

–¿Una catapulta?

–És que és exactament això, Venècia: una rampa de llançament. Per mi, la Biennal no és un fi d'etapa, sinó el començament de tot. Atenció, però, perquè hi ha qui es pensa que he sortit de sota d'un bolet. I no: quan vaig arribar a Andorra ja era un artista consagrat. Jo m'hi considerava, vaja. El que passa és que no vaig acabar d'encaixar en l'ambient artístic cubà. I Venècia és l'oportunitat de tornar a connectar amb el circuit.

–Si surt bé, ¿ja li hem vist prou el pèl?

–El lloc no importa; el que importa és el que fas. Sí és veritat que Andorra li planteja a un artista que pretengui moure la seva obra un problema de duanes que té difícil solució, com no sigiu crear in situ, com he fet fins ara. Però fora d'això, és igual treballar des d'aquí que des de qualsevol altre lloc.

.–¿Alguna intencio de tornar a Cuba?

–De vacances, sí. Però a viure-hi... Moltes coses de Cuba avui em crispen, i un no pot oblidar un cert resentiment.

–La temptació de provar sort a Miami, ¿l'ha tingut?

–Mai a la vida. Al contrari. És clar que mai no hi he estat i vés a saber. Però no em crida l'atenció, no.

–L'art contemporani, ¡que difícil! ¡I quanta impostura!

–El problema és que avui quaslevol objecte es considera una obra d'art. Només l'has de posar al lloc adequat. Aagafa el sofà aquest en què seiem; si aconsegueix que te l'exposin a una galeria o a un museu, i ja l'has convertit en una obra d'art.

–No és el mateix que sigui un particular, qui posa el sofà a la galeria, que ho faci un artista. I penso en la Merda d'artista de Manzoni.

–Només que l'objecte estigui en un lloc que sigui un paradigma artístic, ja és art. D'una forma mecànica, ritual. I aquest és al meu entendre l'error de l'art contemporani: que l'art no depèn del creador sinó del lloc on l'obra s'exposa.

–Un paisatge, ¿és art?

–L'obligació de l'artista és anar un pas endavant que la realitat. Quan la realitat t'agafa, et converteixes en acadèmia. I acabes penjat al menjador de casa.

–¿No m'estarà dient que el pitjor que li pot passar a un artista és acabar al museu, academitzat?

–No, perquè això és inevitable. ¡Si li ha passat a Picasso! Òbviament, ell no era acadèmic, sempre va anar avançat al seu temps; els que sí que ho són, d'acadèmics, són els que avui fan el mateix que ell fa un segle. I hi ha gent que ho fa, com si les avantguardes no s'haguessin acabat fa temps.

–¿Cap on anem?

–La bidimensionalitat està en crisi. Desapareixerà.

–¡Si vivim a l'imperi de les pantalles!

–El futur és de l'holograma tridimensional, que canviarà l'art de dalt a baix. Per mostrar la meva obra, sigui de la mida que sigui, no necessitaré ni mecenes, ni taller, ni transport, ni espai expositiu. Podré exposar on vulgui i quan vulgui. Però tot això trigarà encara un temps: és car i forma part encara dels secrets industrials.

Per a més informació consulti l'edició en paper.