Foto: EL PERIÒDIC

Vivim en una època gens favorable per a les dones. Evidentment, si la comparem amb dècades, segles o mil·lennis anteriors, els guanys i les conquestes han estat nombrosos, almenys a Europa. Tanmateix, la situació no s'ha modificat gaire en altres zones del planeta, on la dona continua estant una mena d'objecte de certa vàlua, quelcom que pot comprar-se o vendre's, i sobre el qual el baró té un domini absolut. Afortunadament, la visió europea, potser influïda per l'amor cortès i el tracte «divinitzat» cap a la dona, no caigué mai en vexacions intolerables com les encara practicades arreu del planeta. Però malgrat els canvis positius, encara s'observa per part de la societat, i de l'androcentrisme que tot ho impregna, un tarannà perdonavides envers la meitat de les persones que poblem el globus.

Des dels anys seixanta del segle XX, però amb precedents que es remunten a la Il·lustració, la presa de consciència de les dones ha anat creixent, obrint fronts des de diverses concepcions de com havia de ser el combat, i variant també en tàctiques depenent d'èpoques i de països. El feminisme no deixa de ser una lluita d'alliberament, on no només compten les teòriques, sinó les activistes més o menys reconegudes, i totes les dones anònimes que s'han manifestat, han cridat i han desitjat un món més just i on haurà desaparegut la discriminació per qüestions de gènere.

El feminisme fou un moviment iniciat a Occident, i l'extensió de la consciència feminista a altres territoris va ser progressiva i no ha finit encara, tot desenvolupant-se al Tercer Món corrents que malden per canvis a partir de les condicions i les tradicions pròpies de cadascun dels pobles on ha arrelat. Així, indígenes d'Amèrica, Àsia, Àfrica i Oceania han anat aportant llur visió a la tasca comuna de la millora en les condicions de vida de les dones. Normalment, el feminisme creat per intel•lectuals indígenes es caracteritza per acostar-se als problemes de gènere sabent que només recuperant l'àmbit local es podran revertir situacions de desconsideració i menyspreu. Així, l'ecofeminisme seria aqueix nou concepte que emfasitza el vincle entre recuperació de l'orgull de ser dona i la consciència ecològica a hores d'ara imprescindible. La seva principal característica és el pressupòsit que l'opressió de les dones i la destrucció de la natura són fenòmens interconnectats. L'ecofeminisme tractarà de recuperar els valors matriarcals –amagats o destruïts per l'androcentrisme– i mirar de bastir una cultura que assumeixi com a pròpies característiques com la cooperació, la pau, la criança dels fills (que no només haurà de ser cosa de les mares), el rebuig a la guerra, l'amor per la vida… Aquestes particularitats s'han adscrit tradicionalment a les dones, i els barons hauríem de fer també per recuperar-les, en pro d'un vincle més estret amb allò que, justament, hom denomina Vida.

Tot i que les primeres reflexions ecofeministes es varen realitzar a Europa, és sens dubte fora d'ella on les aportacions han tingut més transcendència. Cal esmentar la teòloga ecofeminista brasilera Ivone Gebara o la física índia Vandana Shiva, sens dubte molt més popular, i de la qual es va publicar en català l'assaig Terra. Superar l'era del petroli, per una nova justícia ambiental (València, 3 i 4, 2010); no cal dir que són abundosos els seus llibres en anglès, la pràctica totalitat dels quals ha conegut també versions en llengua espanyola i francesa. Shiva ha visitat en més d'una ocasió la ciutat de Barcelona, una d'elles per al primer Encontre Internacional d'Amics dels Arbres. Aprofitant l'avinentesa, i en una entrevista que divulgà l'agència feminista Ameco Press, feia afirmacions d'aquest tipus: «[les dones] poden ensenyar a l'home que el món no és un mercat financer» o «per a ser verament humans els homes haurien de ser feministes». És aquesta obertura de l'ecofeminisme al baró, el fet de cridar-lo a participar en un canvi de paradigma, el que sens dubte més atrau de Vandana Shiva i el seu ecofeminisme (a diferència del feminisme de la igualtat, i algunes de les seves teòriques a la veïna Espanya). Perquè l'ecofeminisme no busca la igualtat de la dona dins de la societat creada pels barons i, per tant, patriarcal i corrupta, sinó una nova societat igualitària que té en el respecte dels éssers i la natura la seva base principal.

Aquesta conjunció de lluita política, ecoactivisme, ecofeminisme i espiritualitat té conseqüències la implementació de les quals invertiria els valors que sustenten l'economia i els vincles entre les persones. Per això, Shiva parla de localització (que no confon amb autarquia), de democràcia de la terra (enfront de les grans empreses de conreus), de sistemes econòmics centrats en les persones (i no en els beneficis monetaris), de les cultures pròpies (enfront de la globalització i l'imperialisme)… Es tracta, doncs, d'una aposta formosa, on podríem reconèixer-nos germans i germanes, i no dones reclamant drets com si algú en tingués el privilegi de concedir-los o no al seu criteri. El perill, tanmateix, és que la identificació de la dona amb la natura, que enarbora l'ecofeminisme, torni a ser l'excusa per a la postergació de les dones de la polis, l'espai que consideren propi els barons masclistes i els qui tracten la dona com si fos una eterna menor d'edat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.