Foto: TONY LARA

És l'home del dia. I probablement de l'any, literàriament parlant. O del decenni. Perquè no hi ha precedents d'un autor del país que hagi vist la seva obra a la pantalla gran. Morell i Villaró hi van estar a punt: l'un amb Boris i l'altre amb Obaga. Però es van quedar a mig camí. Ara sembla que va la de debò. Salvadó (1951) aparca temporalment la seva carrera literària per conagrar-se en aquesta nova aventura cinematogràfica. El centre d'operacions, al carrer Ciutat de Consuegra de la capital. Força i honor.

–¿Som davant del gran pelotazo –i entengui'm l'expressió– de la seva trajectòria literària?

–No sé si ho serà, un pelotazo. El que sí que és cert és que és un repte fascinant i que veure el meu Jaume de paper a la pantalla gran em fa una il·lusió terrible. Perquè és un personatge molt proper, que em toca amb tota la pell, i perquè les seves gestes mereixen ser conegudes i reconegudes arreu.

–En la seva obra hi ha personatges potencialment tan cinematogràfics com el rei Jaume. Que ell hagi sigut el primer, ¿té a veure amb aquesta dèria de reinterpretar la història de Catalunya en clau nacionalista?

–La figura de Jaume I té dimensió universal, no es pot limitar a les fronteres de la corona d'Aragó. És un personatge d'una potència tremenda.

–El que li demanava: ¿li sortirà un Jaume protosobiranista?

–En absolut. Jaume I és una figura històrica que aconsegueix en primer lloc unir sota el seu lideratge la noblesa de Catalunya i d'Aragó i, en segon, expandir el regne amb les conquestes de Mallorca i de València. Va tenir en vida un prestigi d'escala planetària, els ecos del qual arribaven fins i tot a Mongòlia. No necessita exhibir carnet de cap partit per merèixer la nostra atenció. I em coneixeu prou bé per saber que faré un Jaume, Jaume.

–¿I si li dic que en el fons no deixava de ser imperialista? Català, sí, però imperialista.

–De fet, el papa li va arribar a oferir la corona d'emperador. I ell la va rebutjar, amb molt de seny.

–Ho deia per la política expansionista.

–És que ho hem deposar en context: som en plena Reconquesta dels regnes de la península encara en mans dels sarraïns, i un rei amb visió geoestratègica com ho era ell no podia deixar de conquerir nous territoris.

–¿Per què no existeix cap biopic com déu mana de Jaume I?

–La cultura anglosaxona ho ha fet molt bé: han agafat els seus herois i els han donat una dimensió universal. Els llatins, en canvi, no hem sigut capaços de vendre els nostres grans personatges històrics més enllà del mercat local. Aquesta és l'oportunitat de fer-ho.

–Perdoni l'atreviment però, ¿no li sembla que una trilogia té més aspecte de telesèrie que de pel·lícula?

–Com a sèrie de televisió podria haver funcionat, això és veritat. Però com a trilogia per al cine és perfecta, tal com jo ho veig: grans escenaris, escenes de masses, batalles multitudinàries... A la televisió, tot això quedaria molt comprimit. El seu lloc natural és la pantalla gran.

–El Salvadó guionista, ¿serà fidel al novel·lista? ¿Seguirà linealment la trama de les novel·les?

–Com és lògic, m'he assegurat de conservar tota la llibertat per tocar i retocar el que em sembli oportú. Normalment, una novel·la no la pots traslladar literalment a la pantalla: hi ha escenes que al llibre són purament narratives però molt visuals, i que demanen per tant de ser explotats; de vegades has de condensar capítols sencers en una sola escena... I de fet, les lectures prèvies del guió serveixen modificar o retocar diàlegs, personatges i també escenes.

–¿Amb la cara de quin actor se l'imagina, el rei Jaume?

–El meu mestre, Albert du Mortier, deia que, a l'hora d'escriure un guió, als personatges mai no els has de posar cara ni gestos. Precisament per no hipotecar la llibertat del productor i del director, que són els que tidnran l'última paraula pel que fa al càsting.

–Telesèries com Serrallonga, Ermessenda o El comte Arnay, ¿són referències vàlides per a Jaume I?

–Jo diria que no. El que pretenem fer no hi té res a veure. No perquè no m'agradin aquests models, sinó perquè el nostre concepte és completament diferent.

–Per fer-nos una idea, ¿en qui model s'han fixat? ¿L'intimista de Jo, Claudi? ¿L'espectacular de Juego de tronos?

–Més aviat citaria la trilogia d'El Senyor dels Anells, salvant totes les distàncies que calgui: escenes molt domèstiques, quasi íntimes, alternaran amb batalles èpiques.

–Jaume de banda, ¿quins seran els altres protagonistes de la sèrie?

–Violant d'Hongria, la segona esposa i el gran amor del rei, és l'altre gran personatge històric; també hi tindran un pes específic inportant Guillem de Mont-rodon, tutor de Jaume; Lluís d'Estamariu, que l'educa, i que és l'únic personatge no històric de la onvel·la, i també la tercera esposa, Teresa de Vidaure.

–Els castellans, ¿seran els dolents de la pel·lícula?

–Al contrari: va ser un gran amic de Ferran III, i el fill d'aquest, el cèlebre Alfons X el Savi, era gendre de Jaume. Fins a tal punt eren amics, que quan va conquerir Múrcia no va dubtar a cedir el regne als castellans en virtut de la paraula que els havia donat. I això el va enemistar amb una part de la noblesa catalana. Un fet que em permet reivindicar els valors que guiaven la vida de Jaume.

–¿Que eren...?

–Honor, honestedat i paraula.

–¿És correcte dir-li a Jaume rei de Cataunya?

–No. Les coses s'han de dir com són, i Jaume era rei d'Aragó, rei de Mallorca i rei de València; comte de Barcelona i comte d'Urgell, i Senyor de Montpeller. Però no era «rei» de Catalunya.

–¿El podem considerar amb justícia el rei més poderós de la corona catalano-aragonesa?

–Indubtablement. El seu fill Pere, que és el que va protagonitzar l'expansió mediterrània –almogàvers inclosos– va ser el que diu el seu sobenom: gran. Però Jaume va crear el regne a partir de zero.

–¿I com s'explica que un home com ell cometés el gran error estratègic de dividir en tres la corona?

–Perquè el cap li deia una cosa i el cor, una altra, i es va trobar que havia de satisfer les ambicions de la seva segona esposa, Violant, de col·locar els seus fills.

–Per cert i per acabar ¿quantes dones va tenir?

–Esposes legítimes, tres; fills, un amb Elionor de Castella; vuit més amb Violant, i per acabar, dos amb Teresa de Vidaure. Però les amants, les concubines i els fills il·legítims són incomptables. De fet, la figura de Jaume és en aquest sentit molt més prolífica que la d'Enric VIII. Amb la diferència –al seu favor– que ell no en va matar cap.

Per a més informació consulti l'edició en paper.