• L'holandesa clausura el curs de la galeria; al setembre, Antoni Clavé

L'artista holandesa, amb dues de les peces de les sèries Paisatge marítim i Construccions arquitectòniques Foto: ÀLEX LARA

Potser recordin Temps, aquella impactant sèrie amb què Judit Gaset va comparèixer a la tardor a la Riberaygua. La galerista Carme Tinturé diu que no, però la veritat és que aquells tòtems de vagues referències a l'urbanisme de les urbs del desert de Gaset guarden un sorprenent, fascinant parentiu formal, fins i tot conceptual, amb Paisatge marítim i Construccions arquitectònics, les dues sèries amb què Trudy Kunkeler (Dordrecht ,1944) clausura la temporada de la galeria. Mirin aquí al costat per comprovar-ho. D'acord, les torres de Gaset evoquen de forma immediata l'arquitectura tradicional de Malí, posem per cas, amb tot el seu formigueig de vida, mentre que les de Kunkeler remeten als derelictes, a les restes d'una antiga i ciclòpia civilització desapareguda mil·lennis enrere sota les aigües.

Això val, cursiosament, per a Construccions arquitectòniques, de la qual en veuran un tastet a la fotografia d'aquí al costat, just rere l'artista. El barri de gratacels del primer terme forma part en canvi i paradoxalment de Paisatge marítim. I hem dit bé –paradoxalment– perquè res més lluny de la seva intenció, diu Kunkeler, que inspirar-se en Manhattan –per quedar-nos en la referència òbvia. Res d'això: l'artista holandesa parteix de la sanefa amb què en un antic mapa de les costes de Florida del XVII els cartògrafs indicaven les grans superfícies oceàniques. Una sanefa en forma de V que es va repetint a llarg del plànol i que ella ha agafat com a motiu recurrent: la pell de les seves torres està tota tatuada amb aquestes interminables línies de V. Però no s'hi esforcin: això no ho apreciaran a la fotografia d'aquí al costat; per veure-les, s'hauran de personar a la galeria. I comprovar de passada que d'acord, per a Kunkeler allò serà un paisatge més o menys abisal, però per al comú dels mortals es tracta sens dubte del downtown de qualsevol ciutat nord-americana. Amb una deriva inquietant: l'absència de vida, d'humanitat, de tan minúsculs com ens imaginem els pobres diables que tenen la mala fotuna de viure-hi. És una ciutat buida, la negació –en definitiva– de l'urbs clàssica.

Tota una altra cosa són les moles de Construccions arquitectòniques, a mig camí entre les restes urbanes que de tant en tant apareixen en alguna remota zona de la selva birmana i la molt més clàssica i nostrada Atlàntida. Segons com, també aquí ressonen els ecos dels paisatges fantasmagòrics de Francisco Sánchez, que semblen corporeïtzar-se –passats per aigua, això sí– en els derelictes de Kunkeler. La mostra, en fi, es podrà visitar a la Riberaygua fins al 31 de juliol. Passat l'estiu, la galeria reprendrà l'activitat amb una molt prometedora i oportuna retrospectiva d'Antoni Clavé: Tinturé ha rebuscat en els fons propis i ha desenterrat una col·lecció de dibuixos, gravats i escultures amb què la Riberaygua s'afegirà a les celebracions pel primer centenari de l'artista català, traspassat el 2005.

Per a més informació consulti l'edició en paper.