• L'obra mestra d'Herèdia, que Patrimoni acaba de restaurar, canvia Ransol per Sant Serni de Canillo

La tela, ja restaurada, llueix des d'ahir a la paret nord de la parroquial de Canillo Foto: MÀXIMUS

És probablement una de les peces de caça major més desconegudes del patrimoni artístic d'aquest racó de Pirineu nostre. Per barroc –aquí, com Runer avall, el personal ha vibrat tradicionalment més amb el romànic, potser perquè sona més nacional– i perquè va tenir la mala fortuna d'anar a espetegar a Sant Jaume de Ransol, una esglesieta que no té res de dolent –només faltaria– tret que només obre les portes una vegada l'any. I a Ransol és on des de finals dels 60, quan l'hi van portar provionent de Sant Pere del Tarter, es pansia sense remei, lluny del món, el Sant Pere de Jeroni d'Herèdia que des d'ahir penja orgullosament a Sant Serni de Canillo, la seva ubicació definitiva per decisió política. Hi tindrà bona companyia, i sortida a més del mateix pinzell: el retaule de Sant Martí, que li queda just al davant, i el de Sant Serni, a l'altar major, tots dos obra també d'Herèdia.

Potser el cognom no els digui gran cosa, perquè de fet l'autor d'aquestes tres peces –així com d'un bon grapat més, des dels retaules de Sant Esteve de Bixessarri i Sant Miquel d'Ansalonga fins als dos Sants Ermengols: la taula de l'Aldosa i l'oli de la Casa d'Areny-Plandolit– era fins fa quatre dies un artista major, sí, però anònim, que s'ocultava sota la màscara del Mestre d'Ansalonga. Exactament, fins que els historiadors de la Universitat de Girona que el 2009 van catalogar el barroc nacional el van batejar amb el nom de Jeroni d'Herèdia, pintor sembla que fill de Sort, patum indiscutible –segons els investigadors gironins–de la pintura catalana del segle XVII–i actiu per aquest tros de món entre el 1619 –quan rep l'encàrrec del retaule de Sant Pere d'Aixirivall– fins al 1639, quan Michel Adellach li encomana el de Sant Martí. Pel qual li van pagar, per cert, 29 reals, 2 lliures i 28 sous, que ves a saber si li van solucionar la jubilació al nostre home.

Però havíem vingut aquí a parlar del Sant Pere, que es va presentar ahir en societat –una societat ben limitada, perquè van ser quatre gats els que es van arribar a Sant Serni: és el que passa quan les coses es publiciten tard i malament– i que després de quatre segles torna a lluir amb l'esplendor amb què el va concebre Herèdia. La tela –un oli de gran format, fa 186 per 133 centímetres, i per això mateix una autèntica raresa només comparable als Viladomats de la parroquial de Sant Julià– va passar aquesta primavera pel quiròfan de Patrimoni, que li ha fet els estiraments de rigor per consolidar-li la pell i tornar-li els colors originals. Uns colors que a la imatge d'aquí al costat només s'intueixen vagament: la il·luminació del temple és pèssima, i la del racó que li han reservat al Sant Pere, encara pitjor.

Una joia (quasi) desconeguda

Val a dir que l'oli ja va patir –i el terme no és gratuït– una primera restauració a finals dels 60, quan es va mudar del Tarter a Ransol. Però les tècniques de Patrimoni que han tractat el pacient –Lourdes López, Mireia tarrés i Mireia Vidal– calculen que en aquests quatre decennis s'havia perdut fins al 40% de la pintura original. Un diagnòstic gens prometedor i que obligava a intervenir d'urgència, amb un sol detall que convidava a l'optimisme: la major part de les pèrdues –que així és com en diuen els restauradors als repelons de la pintura– es concentraven al vestuari de Sant Pere i al fons del quadre; pel que fa al rostre, només als ulls i a les comissures dels llavis la cosa començava a ser preocupant.

Quan van posar fil a l'agulla es van trobar amb un parell de sorpresetes: Herèdia va pintar directament sobre la tela, sense aplicar-hi la reglamentària cap de preparació –per les presses o pel pressupost, diu Tarrés, perquè era un pintor de tècnica contrastadíssima–, i en la restauració dels anys 60 es van omplir les llacunes amb pintura a l'oli, que s'ha acabat oxidant i que ha obligat a retirar tots els retocs perpetrats aleshores i refer-los de nou. El resultat, aventura Tarrés, és molt pròxim al Sant Pere que va pintar Herèdia: un padrí de rostre sever i mirada penetrant –normal: per això guarda les claus del Cel–, inspirat en les estampes flamenques i italianes que circulaven entre els artesans de l'època, i dotat de l'expressivitat i la personalitat que distingeixen els personatges sortits dels seus pinzells.Unes característiques que són precisament les que permeten els historiadors de la UdG qualificar sense embuts Herèdia com un mestre «tan competent que l'hem de considerar entre els pocs artesans capaços de donar forma a un món pictòric propi sostingut en unes criatures concentrades i dramàticament convincents, amb rostres autèntics i descrits amb minuciositat, com un autèntic retrat devot».

Una joia, vaja, que forma juntament amb Miquel Ramells, el Mestre de Canillo, la davantera d'or de l'art andorrà dels segles XVI i XVII i que figura per dret propi al cànon de l'art català de la seva època. Amb regalet inclòs. Dos, per ser exactes: d'una banda, només se'n conserva l'obra andorrana; la catalana va desaparèixer durant la guerra civil –la van cremar els incontrolats de torn, per dir-ho sense embuts; de l'altra, la molt saludable polèmica que va suscitar la monografia de Rosa Maria Cases (Un pintor incert) que li atribuïa a Herèdia orígens sevillans i el vinculava nio més ni menys que a ltaller de Zurbarán. Quasi res. Els gironins, com era d'esperar, van ventila la hipòtesi sense donar-li cap credibilitat. Sevillà o pallarès, tant s'hi val. El cas és que el Sant Pere d'Herèdia ha trobat a Sant Serni un recer sembla que definitiu, a resguard de les inclemències climàtiques de Ransol, i on tindrà l'oportunitat –augura Tarrés– de rebre l'atenció i l'admiració que mereix una obra mestra del barroc nacional que fins ara havia passat injustament desapercebuda. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.