• Salts, peralts, ziga-zagues continus i estrets, i sobretot fang i uns pendents que treuen l'alè

A l'esquerra, el primer ziga-zaga amb pendent suau, i a la dreta l'entrada al primer dels dos ponts, en forma d'embut Foto: R. M. S.

El biker Cédric Gracia diu que el circuit de descens (DH) és similar al de Kitzbuhel d'esquí alpí, que és la mare de les mares. Albert Balcells, director de tot el que envolta aquesta Copa del Món, va afirmar que la UCI els ha obligat a variar un petit tram per motius de seguretat perquè els corredors entraven en una zona «amb excessiva velocitat». El cas és que baixar a peu pels 2,5km de recorregut salvant els 700m de desnivell negatiu ja és un esport d'alt risc. En bici, deu ser una bogeria. Aquest redactor va patir per arribar sa i estalvi a meta.

Amb calçat de muntanya, i no com alguns dels ciclistes de la Copa del Món que reconeixien el terreny i que caminaven amb xancletes o vambes de sola llisa, vaig relliscar tres vegades i en algunes zones m'havia de recolzar en els arbres per frenar-me. Fins i tot el paper on feia les anotacions va acabar ple de fang. Al final, el resultat és la sensació que qui baixa per aquells pendents ha de tenir clar que se la juga.

L'inici és de pedalar i agafar ritme entre el bosc inicial. De seguida hi ha un bot que s'ha de volar i a continuació un altre amb entrada rapidíssima en el primer pont en forma d'embut –a la imatge–, amb la qual cosa s'ha d'anar en compte. En sortir de l'estructura de fusta i el seu gran pendent de baixada, gir a a esquerra entre arrels i pedres. A partir d'aquí és la zona més rodadora, tot i que comença a haver-hi pedra solta i arrels, encara que res comparable amb el que queda, perquè en aquest punt el terra es manté sec.

És el moment del primer ziga-zaga entre arbres –imatge– i el primer peralt a dretes amb dos bots consecutius però on s'ha d'anar amb compte perquè el segon la caiguda és just quan el circuit gira a l'esquerra en pendent. Poc marge de maniobra hi ha aquí, però si s'assimila aquesta informació, el corredor tampoc no hauria de perdre massa temps. Des d'aquí, baixada recta i ampla sense arbres, tot pedra solta però per als bikers, una autopista encara que als ulls del neòfit això sigui una caiguda segura amb la bicicleta revolucionada.

I no hi ha descans. El circuit torna a entrar en el bosc, i a partir d'aquí, el terra és més moll, tot afegit a que el pendent és lateral als corredors, i les rodes poden no tenir adherència si no es passa com un avió. Si el biker arriba aquí cansat i sense braços, que pensi en sortir de la cursa perquè no arribarà viu. També és una zona d'elecció, perquè hi ha dos camins marcats. Sembla més ràpid el de la dreta, però ja se sap: més ràpid, més perillós. Ara, però, arriba un punt crític amb un salt amb roca brillant i ziga-zaga amb fort pendent i fangós, a més d'estret entre arbres.

Ja se sent el riu de baix i s'ensuma la meta. Arriben uns 50 metres de pedalar, de mantenir el ritme en una mena de recta entre matolls, però compte perquè s'acaba amb un gir a dretes de 90 graus amb dos eleccions de línia i més fang que a una trinxera de la Primera Guerra Mundial, però en una paret. Aquí hi ha el dubte si les rodes tindran adherència suficient per no enviar el ciclista a terra. En tot cas, obrir-se al frontal com si fos un peralt és assegurar. En aquest punt es pot perdre un temps preciós. El pendent és exigent i s'estreta diabòlic per l'entrada a un pontet petit que dóna pas a una zona molt tancada i molla, amb molta humitat que es nota en l'ambient, tan ofegant com és el bosc. La senda estreta s'obre només en l'últim mur de pedra i arrels penjats just abans de meta, que ja es veu, i quan arriba la gespa final un últim salt et permet entrar en meta, si arribes, amb dignitat. Brut de cap a peus, però viu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.