• 'Papers de Recera' consagra el pròxim número a la història de les emissions de moneda al Principat

Cara i creu del diner de quartem encunyat entre el 1174 i el 1184 i exhumat a Sant Andreu del Campanar; a baix, una altra de les monedes procedents des les excavacions de principis dels 70 a l'església d'Arinsal Foto: EL PERIÒDIC

¡Quins secrets fascinants s'ocultaven sota els solers de fusta de les esglésies romàniques! Hi pensi un moment el lector: ¿s'imagina la quantitat d'objectes –minúsculs, però prometedors– que s'hi havien anat acumulant al llarg dels segles? ¡I quin rar i alt privilegi elque van tenir la colla d'arqueòlegs que als anys 60 i 70 els van aixecar per rescatar-ne aquests tresors! Rosaris, medalles, botons, agulles... i monedes. Naturalment, un d'aquests intrèpids, afortunats pioners va ser Pere Canturri, a qui sempre t'acabes topant –afortunadament– quan remenes una mica el passat d'aquest tros de Pirineu nostre. El cas és que el número 7 dels Papers de Recerca Històrica, el patracol d'investigació que la SAC presentarà al setembre en societat –amb el lleial, imprescindible patrocini de BPA– inclou un molt oportú dossier consagrat a l'emissió de moneda a Andorra –recordin que l'1 de gener que ve començaran a circular els nostres primers euros– amb articles de Lars Martin Pohle, Lluís Obiols, Domènec Bascompte, Jordi Puigdemasa, Ramon Viñas i, naturalment, Pere Canturri. Sota el molt explícit títol de Monedes d'Adorra a través de la història, el nostre home hi repassa el grapat de diners, òbols, sous, maravedís, marruecos, ardits, cèntims i fins i tot peces de pesseta –¿se'n recorden de les rubias?– recuperades en les excavacions de Sant Andreu del Prat del Campanar, Sant Romà de les Bons, Santa Coloma, Sant Serni de Nagol i Sant Vicenç d'Enclar.

D'acord, potser no es tracta de troballes espectaculars com –posem per cas– les del jaciment de la Margineda, ara fa tres cursos, però algunes de les monedes recuperades –de seguida ho veuran– han ajudat a afinar la datació dels temples –i de la seva destrucció, en el cas de Sant Andreu del Prat del Campanar–, per no parlar de les intrigants preguntes sense resposta que algunes d'elles plantegen. Mirin si no el cas del dinheiro alfonsí encunyat a Portugal sota el regnat d'Alfons III –entre el 1248 i el 1279– i que van aparèixer als nivells inferiors de Sant Andreu. «¿Com va venir a parar a Arinsal, aquesta peça?», es demana legítimament Canturri. Ell mateix es llança a un exercici d'història ficció –una de les branques més arriscades i fascinants d'aquesta disciplina– i proposa que la va portar un pelegrí nostrat de retorn de Santiago. ¿Potser el cavaller ordinenc a qui Martí Salvans situa a Nostres arrels –era a Nostres arrels, ¿oi?– camí de Compostel·la i de qui mai més se'n va saber res? No ho sabrem mai, això està fora de dubte, però és emocionant especular: ¿què hi feia, el nostre pelegrí, anant a oir missa a Arinsal amb les butxaques prou plenes de dinheiros com perquè una peça se li caigués al terra?

No marxem encara d'Arinsal, perquè les monedes exhumades a Sant Andreu van permetre proposar data aproximada a les dues allaus –dues– que van arrasar el temple: la primera, a finals del XIV –gràcies als diners de quartem, òbols i al dinheiro alfonsi, encunyats tots als segles XII i XIII i recuperats al subsòl–; la segona, a mitjan segle XVII: la puntilla de Sant Andreu, que ja no es va tornar a reconstruir. Les últimes monedes aparegudes a l'església són del 1618. Un altre cas cingular és el de Santa Coloma, on al costat de sengles ardits del XVII, algunes peces del XIV i d'un diner de billó de Pere I d'Aragó (1196-1213) també s'hi va rescatar un marrueco o ochavo moruno, que devia procedir –diu Canturri– de les indemnitzacions de guerra que el Marroc va haver de pagar a Espanya arran del tractat de Tetuan (1860), i que es veu que circulaven profusament per la península als anys centrals del XIX.

D'històries com aquestes n'hi ha a l'article de Canturri un bon grapat. Caldrà tenir una mica de paciència però l'espera tindrà recompensa perquè a més dels ressenyats més amunt, els nous Papers inclouen –ara ja fora del dossier central– articles de Jordi Casamajor (i la seva personal dèria pels grapats rupestres), el mateix Salvans (De les banderes i les professons de Canillo), Gerhard Lang-Valchs (Friedrich Werilenmann, ¿un agent dels alemanys?) I jordi Esteve Rubió (El pelegirnatge a Lourdes dels refugiats catalans a Andorra durant la guerra civil espanyola). Entre d'altres, és clar. Ja ho saben: al setembre. Amb el patrocini de BPA.

Per a més informació consulti l'edició en paper.