Miquel i els txarangos, de txaranga Foto: EL PERIÒDIC

CANTANT DE TXARANGO

A la foto d'aquí al costat n'hi surten tres, però Txarango són vuit. Venen de la Catalunya profunda –que diem profunda, abissal: ¡la Garrotxa, el Ripollès, Osona!– i el 2012 van donar la campanada amb Benvinguts al llarg viatge. A l'abril van dir adéu als escenaris catalans des del Palau de la Música i es van llançar a la conquesta del món, començant per Andorra. En resum: que un any i més de 200 directes després, Txarango debuten al nostre racó de món –dilluns, a la festa major laurediana– decidits a prendre el relleu de Dusminguet, Macaco i la Pegatina, vells coneguts nostres. Ens ho explica Alguer Miquel, ànima i veu de la banda. Atenció a temes com Vola, Amagada primavera, Suena como un niño i sobretot, sobretot, La dansa del vestit, quina gran cançó d'amor.

–La crítica coincideix: Txarango és «l'última sensació de la fiusió a la catalana». ¿Satisfets?

–No sé si som l'última. El que està clar és que fem el que ens agrada.

–Deeixem-ho en la penúltima.

–Quan començàvem a anar a concerts arrencava el boom del que després se'n va dir mestissatge. És el que hem mamat des de sempre i és lògic que ens surti per tots els porus: músiques del món però fetes a casa, amb ingredients i regust d'aquí.

–¿Germans petits de Dusminguet i companyia?

–Amb molt d'orgull. Hem compartit disc i escenaris amb La Pegatina, Che Sudaka, Radio Bemba i tota la colla, ens hi sentim molt a gust i tenim la sort que ens han acollit estupendament des del minut u. Tal com estan les coses, és molt d'agrair.

–Està clar que amb Benvinguts... ens conviden a viatjar. Però, ¿on ens volen portar?

–A perseguir els somnis que tinguis. L'important és tenir un destí, un lloc on anar, més enllà dels petits trajectes quotidians –que estan molt bé, ep, perquè al final constitueixen el gros de tot plegat.

–Ja ho deia John Lennon: «La vida és el que et passa mentre estàs ocupat fent altres coses».

–Exactament. Però nosaltres reivindiquem també els grans somnis, i convidem a traçar un camí per arribar-hi. Per nosaltres aquest somni ha sigut Txarango.

–Màrius Serra elogiava recentment la qualitat de les lletres del grup. ¿Ha sigut aquest el taló d'Aquil·les del pop, del rock i fins i tot de la fusió catalana?

–No ho sabria dir. Per la part que ens toca, fem el que podem: considerem impossible escriure una bona cançó si no va acompanyada d'una bona lletra. Està bé, molt bé fer ballar el personal. I tant que sí. Però intentem fer una patxanga de text, buscant sempre una veu literària, que vol dir cuidada i meditada.

–Perdonin el joc de paraules però, sota el nom de Txarango, ¿s'hi oculta un homenatge secret a Txe Arana?

–Home, és indiscutiblement una senyora molt interessant. Però em temo que no ve d'aquí, sinó d'un instrument peruà, una guitarreta tradicional...

–Vaja, un ukelele andí.

–... El nostre guitarrista en tenia un i el portava a tot arreu, el charango, així que el vam acabar incorporant, catalanitzant això sí el nom amb una tx en lloc de la ch original.

–El directe és el seu fort.

–És on som més feliços, on vivim amb més intensitat el nostre concepte musical, que és indissociable del públic. El directe és la clau de volta, el que li dóna sentit al projecte Txarango.

–¿Prohibit seure a la cadira i mirar-s'ho?

–Cadascú ho viu a la seva manera, però nosaltres mirem de crear un ambient acollidor, que l'espectador que coneix les cançons les pugui compartir, i també que qui ha caigut de casualitat al concert s'hi senti convidat.

–El nou folk-pop estil Manel i Amics de les Arts, ¿ha arrambat amb els anys daurats del mestissatge?

–Som eclèctics, empre hem escoltat de tot, i vivim en una societat en què les coses canvien molt ràpidament. Necessitem continuament estímuls i tot caduca de seguida. També els grups i les modes musicals- Potser ha tingut en altres èpoques més presència als mitjans, però la fusió no ha desaparegut mai del panorama. Però per sort, tenim de tot. I això és remarcable en jun país tan petit com Catalunya i en plena recessió.

–Per acabar: ¿es diu Alguer per militància pancatalanista dels seus progenitors?

–Em temo que és molt més prosaic: es veu que els agradava La barca del temps, la versió d'un poema d'Espriu, Per una suita algueresa, dedicat a Rosselló-Pòrcel i que va fer Marina Rosell. I em va tocar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.