La cantant espanyola al local d'assaig, amb Cuba i Algèria de fons: les dus pàtries musicals de Transadélica Foto: el periòdic

EX-AMPARANOIA, dilluns a Andorra la Vella amb Transadélica

Ho diu Amparo Sánchez (Alcalá la Real, Jaén, 1969) cap al final de l'entrevista i referint-se a la muletilla amb què Rajoy va aconseguir dijous erigir-se en hashtag del dia. Més clar, l'aigua. L'ex-Amparanoia compareix dilluns al concert final de la festa major de la capital al capdavant de Transadélica, un curiosíssim artefacte concebut a sis mans amb Yacine Belahcene (ex-Cheb Balowski, avui Oriental Groove) i el llautista grec Yannis Papaioannu. El destino i aquell grapat d'estupendes cançons amparanoiques bé mereix que li fem confiança en aquesta nova singladura musical.

–Pels que li vam perdrer la pista després d'Amparanoia, ¿en quina reencarnació la trobem?

–Amb Transadèlica, un projecte nascut fa un parell d'anys i que corre paral·lel a la meva ocupació principal, que és la de productora, i a la de cantant en solitari.

–¿I en què consisteix, exactament?

–La idea original era fusionar la cançó popular de Cuba i d'Algèria en un mateix repertori, en ocasions en la mateixa cançó. Pot sonar molt experimental...

–...i exòtic, si m'ho permet. ¿Com lliguen, el Carib i el Magrib?

–El resultat és un so molt ballable, amb molt de trance al directe, i que pel que hem vist fis ara enganxa. ¿Exòtic? Ho pot semblar al primer cop d'ull, però quan ens hi vam endinsar vam desscobrir amb perplexitat que als anys 50 Oran era una mena de port franc on confluïen els ritmes llatins dels mariners que venien de Cuba amb els instruments i la sonoritat autòctona. Així que el que nosaltres fem tampoc és tan innovador.

–Transadélica és un grup, millor dit, un projecte sense disc. ¿Per molt de temps?

–Sí que tenim un single amb la mitja dotzena de temes que hem penjat al Youtube –El bohío, Quizás, Abdel Kader, Rai Rock Rumba, Ya Rayah i Hola Soledad– perquè sempre hi ha a qui li agrada tenir-ho en un suport físic, però no tenim àlbum en perspectiva, estem tots embarcats en mil aventures personals, i només ens reunim quan ens conviden a tocar, com és el cas de dilluns a Andorra la Vella. Això passa en rares ocasions, però això sí: ens ho passem de conya.

–Ja ho veig: Transadélica és el germà petit d'Amparo Sánchez.

–Amb Yacine en diem millor l'hora del pati: tenim una agència de contractació, això sí, però és tot molt informal, com fet perquè sí, i no sentim el pes ni la responsabilitat d'haver de defensar un àlbum. És un projecte gestat i parit per disfrutar. I que duri. Però si un dia no hi ha més bolos, continuarem tocant junts pel sol gust de fer-ho.

–Amb els set músics que són a l'escenari, ¿en fan prou? Ho dic perquè les bandes en fusió són cada dia més multitudinàries.

–I tant. Pensa que hi ha bateria i percussions, piano, llaüt, contrabaix, darduka, tumbadoras, bongós, güiro, timbals, conga i bases electròniques. De soroll, en fem, ja ho veureu.

–¿Tot versions?

–Tot: de gent com ara Abdelhakim Garami, Dahmane el Harrachi, Pablito Ortega, Maurice el Medioni..., passats pel sedàs del son, la rumba, la guaracha i el boogie-woogie.

–Si definim Transadélica, només per entendre'ns, com l'encreuament del so Dusminguet amb el raï algerià, ¿ens hi acostem, ni que sigui remotament?

–Li pots dir com et sembli: Dusminguet tenen aquells tocs de rumba i de cumbia que sí, pot tenir alguna reminiscència, però crec que la definició més ajustada és –insisteixo– cançó popular i algeriana passada pel sedàs de la nostra instrumentació.

–En solitari acaba de publicar Alma de cantaora: ¿é vostè un cul de'n Jaumet artístic?

–Alma de cantaora l'hem editat a catorze països i a la tardor reprenem la gira, primer per Europa i després per Amèrica. Yacine també té disc nou al carrer [L'estima venç la salvatgia] així que de feina en tenim. I toquem fusta. Per això no tocàvem junts des del febrer. Així que per nosaltres és una cita especial, la de dilluns. I ens servirà d'aperitiu per als cinc nous temes que volem enregistrar a l'octubre.

–A molts ens sorprendrà la seva faceta de productora.

–Ho sé, i és una feina que em dóna moltíssimes satisfaccions: Bongo Botrako, per exemple, són fills meus, i també un artista nou que e sdiu Muerdo i que a la tardor presenta el primer disc; Chanito, cantant veneçolà establert a Barcelona, i La Abuela Margarita...

–...¿¡Perdoni!?

–Sí, una xamana mexicana que ja va col·laborar amb mi a Alma de cantaora i de qui he produtït el primer àlbum.

–Musicalment, qualsevol temps passat va ser... ¿pitjor?

–No necessàriament. La cantant que sóc ara li ho deu tot al seu passat, a les experiències que he anat acumulant al llarg dels anys. Es tracta de no deixar mai d'aprendre, i de ganes no me'n falten perquè hi ha molts estils que m'apassionen i que amb el temps aniré explorant.

–Si dic més de dues vegades que Transadélica és el grup d'Amparo Sánchez, exAmparanoia, i de Yacine Behlacene, exCheb Balowski, ¿se m'enfaden?

–No, no. Al final és una referència per al públic que no ens coneix pel nom de pila, tenim una trajectòria al darrere i no és casualitat que ens hàgim acabat trobant, Yacine i jo, perquè com a Cheb Balowski i com a Amparanoia vam tocar moltes vegades junts.

–Aquest estiu l'han precedit als nostres escenaris Txarango, Mojinos i els Catarres. ¿Li diu res, algun d'aquests grups?

–Txarango són els renovadors de l'escena mestissa, gent molt jove que ha pres el relleu i que s'ha trobat un públic que es mor de ganes d'escoltar aquest tipus de música. Dels altres no en puc dir res perquè no els conec.

–Ja que té la seu a Sant Pere de Ribes, per força ha assistit al boom del pop folk a la catalan. ¿Quin judici li mereixen, aquests grups?

–Tinc curiositat per tot tipus de música, però hi ha estils que m'atreuen més que altres i està clar que em sento més unida al que en podríem dir l'onada mestissa, ni que sigui per qüestions d'afinitat artística, que al que fan Manel i companyia. Tot i que –¡ep!– els respecto.

–L'última, d'estrict actualitat: si li dic «Fi de la cita», ¿quina relació li suscita?

–Que s'ha de parlar amb el cor, perquè hi ha moments a la vida que no et pots limitar a llegir uns papers i has de tenir el coratge de dir la veritat. Si [Rajoy] ho hagués fet així no hauria sigut dijous hashtag del dia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.