L'entrada de la Gavernera Foto: TONY LARA

ENRIC I MARTA FAMÍLIA D'ACOLLIDA

Iniciem l'entrevista avisant que Enric i Marta són noms inventats. La parella que accepta explicar-nos la seva experiència com a família d'acollida prefereix preservar la seva identitat, perquè no volen que el menor, al que fa poc que acaben de conèixer, cregui que estan fent «propaganda d'ell» ni que se senti massa exposat a l'opinió pública. Un gest que ja demostra la sensibilitat d'aquesta parella, la qual des del primer minut que van saber que tindrien un jove adolescent de 16 anys –al qui en aquesta entrevista li direm Jon– els caps de setmana, van abocar esforços i sentiment per tal que ja des del principi tot anés rodat. I sembla que ho estan aconseguint. L'Enric i la Marta són noms inventats, però podrien ser els noms de qualsevol matrimoni d'Andorra. Són una parella normal. Amb feina tots dos, tres fills –dos adolescents i una nena de dos anys–, i moltes ganes d'ajudar. El seu perfil gens anormal demostra que qualsevol persona, tingui la situació personal i laboral que tingui, pot integrar-se al Programa d'Acollida.

–¿Per què vau decidir acollir?

–Enric: Tot va començar amb un neguit. Coneixíem casos a França però no teníem informació d'Andorra. Per això ens vam adreçar a la Raquel i al Bruno. Per la nostra situació personal no podíem acollir un infant les 24 hores del dia, però ells ens van explicar que hi havia l'opció d'acollir-lo els caps de setmana, i d'oferir-li un entorn familiar.

–Marta: Tenim tres nens, i un acolliment a temps complet ens semblava complicat. Però volíem fer alguna cosa. Ara comencem amb els caps de setmana i més endavant ja es veurà.

–¿Com va començar la vostra història com a família d'acollida?

–M.: Va ser arran d'un reportatge que vam veure a la televisió francesa. Una associació molt coneguda allà té un programa anomenat Vacances per a tothom. Vam conèixer que hi ha un percentatge molt elevat de nens i nenes que no fan vacances a l'estiu. Ens va impactar molt. Com que no podíem acollir-nos-hi, vam decidir buscar si hi havia necessitats similars a Andorra. Coneixíem la Gavernera, i gràcies a una companya meva ens vam posar en contacte amb el centre, i posteriorment amb el Bruno i la Raquel.

–E.: El programa va ser el detonant, però és una possibilitat que feia anys que parlàvem. És una llàstima que hi hagi persones que no puguin gaudir del que podem gaudir els privilegiats. L'egoisme de la societat actual, en la qual cadascú mira pel seu bé, ens priva de fer accions com aquestes. Nosaltres partim de la idea que on mengen dos mengen tres, quatre i fins i tot cinc.

–¿Com va ser l'etapa de formació?

–E.: No la vaig trobar ni llarga ni feixuga. Simplement molt emotiva. Perquè t'expliquen casos molt reals i te'n adones de com de malament ho estan passant persones que estan al nostre voltant més proper. És un petit xoc.

–M.: No es parla molt d'això, i menys a aquí, on hi ha una visió una mica idealista de la societat andorrana. Hi ha nens que pateixen. Des que ho vam començar teníem el punt de vista personal que el que, al final, el que queda a la vida és l'amor que puguis donar i el que puguis rebre. I en aquest cas vam decidir donar amor a un nen.

–¿El dia que us diuen: ja teniu infant. ¿Com reaccioneu?

–E.: No estàvem preparats, perquè pensàvem que no seria una decisió ràpida, que la casuística de que hi hagués un infant preparat per venir amb nosaltres seria més llarga i lenta. Va ser una grata sorpresa, un petit xoc, però de manera positiva

–M.: Em va trucar la Raquel i només dir-m'ho em vaig posar a plorar. En aquell moment em va venir en ment la frase d'un filòsof que recentment he llegit: «vulguis o no t'estimo». Acollir un infant és això. A partir del moment que et diuen que ja hi ha un nen, el comences a estimar. I no puc fer-hi res. És terrible. No li he dit mai, però li ho diré algun dia: Vulgui o no ell, ara ja té més gent que l'estima. I això és positiu per a tots. Perquè a nosaltres ens aporta molt.

–¿Com va ser la primera vegada que us vau trobar amb el Jon?

–E.: Van venir a casa el Jon, la Raquel, el Bruno i la seva tutora del CAI. Va haver-hi un moment de presentacions on també hi van participar els nostres fills. Des del primer dia vam tenir una grata sorpresa del nivell de maduresa que tenia, i més sabent la seva trajectòria personal, que ha estat força complicada. Ens va alegrar molt que aquesta maduresa, visió de la vida, pogués complementar-se amb els nostres fills. Volem que s'empapin d'aquests valors, que potser ja tenien assumits en alguns aspectes, però no valoraven.

–M.: Estem molt sorpresos d'haver descobert un jove amb molta curiositat intel·lectual, amb molta força i amb molta necessitat d'amor, tenint en compte que va passar per moments molts difícils. Penses que és injust el que li passa. La primera vegada que va sopar a casa nostra, ens vam asseure després tot junts i es va posar a parlar. Va ser una conversació molt filosòfica. Fins i tot sabia greu tallar-lo, perquè a les 12 hores l'havíem de portar al CAI.

–¿Us van donar alguns consells des del programa, alguna cosa concreta a fer en aquesta primera trobada?

–E.: Ens hem vist realment bastant lliures en tot aquest procés. No teníem cap plec de bases. Ells han estat prou hàbils per no posar-nos condicionants ni pressió. Ja tot el procés de preparació ha estat prou dens i clar perquè no hi hagi cap condicionant a l'hora de tractar el nen. Per això estem tan contents amb com ha anat tot, està rodant de forma natural.

–¿Com va ser l'última trobada?

–E.: El Jon i els meus dos fills grans van jugar a bàsquet, a la play, van anar de festa major... Abans vam sopar tots plegats i vam xerrar, perquè com ja hem comentat el Jon és bastant xerraire. És molt interessant escoltar-lo, ens agrada. Són reflexions que sorprenen per la seva edat. Per a nosaltres el sopar és molt important, és el moment en què estem tots junts. No tenim ni televisió. És un moment social i per ell ha estat una oportunitat de pertànyer a una unitat familiar i crear vincles.

–¿En quin punt de l'acolliment us trobeu ara?

–M.: Després de tres trobades li hem proposat al Jon que es quedi a dormir. A nivell de logística interna cal organitzar-ho bé. En qualsevol cas és la seva decisió. El cursor el posa ell. Ell sap que pot venir a casa quan vulgui.

–¿Com s'ho han pres els vostres fills?

–M.: No és senzill. Al principi la reacció no és positiva. Hem fet molta feina, perquè tenien una idea preconcebuda del Jon. Va ser molt interessant la primera vegada que va venir a casa nostra: parlant amb ell va començar a canviar la seva percepció. Tenien una visió diferent de la realitat, perquè ja el coneixien de vista. Ha estat una lliçó fantàstica: Les aparences enganyen i la gent pot canviar. Ell mateix va explicar que va fer un procés de canvi. A partir de la primera trobada s'ha produït un apropament. Està clar que no es pot fer un amic d'un dia per l'altre, és un procés progressiu a base de fer coses, de compartir, d'intercanviar.

–¿I a vosaltres, què us ha aportat a nivell personal?

–M.: Ser família d'acollida m'ha permès descobrir una nova persona, i això és una experiència sempre molt positiva. Ens dóna l'oportunitat d'estimar una persona i que es deixi estimar. Això no té preu. I pels nostres fills és fantàstic. Aquí a Andorra viuen una mica aïllats de la realitat del món. I tenen una visió molt irreal de les coses. Estan rodejats de televisors, consoles, diners, béns materials... Una experiència així els fa pensar molt.

–E.: És una experiència personal que et ve de nou. No t'imagines mai que serà així i sempre en el sentit positiu. Notes que hi ha un feeling especial només conèixer la persona. També serveix per treure'ns els perjudicis que tots tenim i que fan frenar el procés. A mi m'ha fet canviar la visió: Inicialment tenies aquesta por que si fas acolliment tindràs un nen conflictiu, amb problemes. Això és un perjudici que no és ben bé així. Ja no és un tema de recursos econòmics ni d'estatus social. No ens sobren els diners però tenim un entorn on creiem que podem aportar quelcom a aquests nens. S'ha de tenir en compte que per viure en un centre d'acollida ja es crea marginació. Acollint-lo és una manera de dir-li que es pot integrar a la societat de manera transparent i com qualsevol altre adolescent del seu voltant.

M.: – I volem fer-li entendre que té un suport. L'aconsellarem en qualsevol tema de la vida. Si el podem ajudar, per exemple a nivell professional, personal, d'estudis, ho farem. Estem tots compromesos. També és un tema de seguretat personal, perquè a tots ens fa falta consell, també a ell. Això et dóna força per créixer.

Per a més informació consulti l'edició en paper.