• El programa, que actualment fa sis acolliments, té cobertes les necessitats en el cas dels infants
• Menors amb pares a la presó, negligències, maltractaments i alcohol, casos més habituals

Martínez i Llorens expliquen el programa de famílies d'acollida Foto: EL PERIÒDIC

«No cap cal condició especial per a ser una família d'acollida, senzillament estar motivat per ajudar i tenir certa disponibilitat. No calen diners, ni una casa gran, ni cotxes. És una situació més d'actitud, d'obertura, de voler oferir». Aquesta és la carta de presentació que el psicòleg Bruno Martínez realitza per definir el Programa d'Acolliment Familiar, que ell lidera. Un programa que en l'actualitat compta amb sis menors procedents del Centre d'Acollida d'Infants de la Gavernera (CAI), acollits en cinc famílies –n'hi ha una que acull a dos germans. Paral·lelament, hi ha cinc famílies més a la borsa, esperant a poder acollir un menor. Però aquí és on recau la problemàtica. El perfil d'aquestes famílies encaixa amb infants de fins a sis anys. Però no amb adolescents. I mentre el CAI es buida d'infants gràcies a aquest programa, no passa el mateix en el cas dels joves de 14 a 17 anys.

«Ens trobem amb casos de nens que volem que siguin acollits i no trobem una família per a ells. Ara tenim bastants adolescents al centre. I les famílies en espera són amb perfils de valoració fins a 6, 7 o 8 anys», manifesta la treballadora social del Programa, Raquel Llorens. En canvi, la bona notícia és que sí que estan resoltes les necessitats d'acollides dels més petits del CAI. En l'actualitat no hi ha infants petits per acollir.

Del que també estan contents des del Programa és que malgrat la crisi no minven les ganes d'ajudar desinteressadament per part de les famílies del país. Sempre han estat al voltat d'una desena anual –a excepció del 2008 que eren una vintena. Això sí, «són menys de les que ens agradaria», reconeix Martínez. De mitjana s'adrecen a demanar informació sobre el Programa sis famílies anuals, de les quals dues passen a la borsa de famílies d'acollida.

Pel que fa als acolliments, ara n'hi ha sis, cinc menys que l'any passat i que al 2010. De fet és l'any que hi ha menys menors des del 2007. La baixada no és tan perquè hi hagi menys demanda, asseguren, sinó perquè es comença a treballar abans. És a dir, l'Equip Especialitzat de Protecció a la Infància (EEPI) «treballa molt més al nucli de la família», per tal d'evitar que un batlle acabi retirant-los la custòdia dels seus fills, informa Llorens.

EL PROCÉS PER ENTRAR AL PROGRAMA / Són sis famílies que demanen informació però només dues de mitjana que accedeixen a la borsa. I és que el procés per entrar-hi és, si més no, llarg. Primer es fa una formació on se'ls expliquen casos reals i se'ls posa en context del que es poden trobar. Posteriorment es realitza un informe de valoració psicosocial per «estudiar les seves possibilitats de perfil de menor», explica Martínez, que afegeix que «hi ha famílies destinades a grups de germans, d'adolescents, amb necessitats especials, etc.». Tot dependrà sobretot de la disponibilitat, de la formació, de la motivació i de la situació de la família –per exemple, si tenen o no fills més petits. A la borsa hi ha famílies, però també persones soles.

LES PROBLEMÀTIQUES DELS INFANTS / Tal i com explica Martínez, el Programa d'Acolliment «està pensat per a menors en situació de risc. És una mesura educativa més adequada que una possible institucionalització, és a dir, un ingrés al CAI». Això sí, –i ho han de tenir molt clar també les famílies– «està plantejada com una mesura temporal», fins que els pares dels menors no recuperin la situació que ha fet que treguin els seus fills del nucli. En resum, «no és una adopció». I partint d'aquí, i perquè no sigui «tan brusc, traumàtic», s'estableixen una sèrie de visites amb els pares biològics perquè no hi hagi un trencament vincular.

Pel que fa a la situació d'aquests infants, procedeixen de la Batllia després que se'ls retiri la guarda i custòdia als seus pares. Els casos més habituals parteixen de negligències, també casos de pares ingressats a la presó, maltractaments, consum d'alcohol, drogodependències o salut mental. Són per tant, «famílies desestructurades, amb multiproblemàtiques», exposa Martínez. L'objectiu és retirar els menors per a protegir-los i per a poder ajudar les famílies sense la presència del seu fill, «perquè a vegades és un entrebanc més». I pensant en els infants, el pas d'anar a una família de manera temporal «ja és terapèutic per a ells», planteja Llorens, perquè es troben amb famílies «normalitzades, on hi ha una estabilitat, una comunicació i unes relacions funcionals».

L'acolliment d'un infant es fa de manera progressiva. Es comencen unes horetes, una tarda, una nit i finalment el dia sencer. La velocitat la marcarà el propi infant. La durada, la situació de la família biològica. N'hi ha que hi estan uns mesos, però també hi ha casos d'infants que ja porten quatre anys amb família d'acollida. Quan es fan majors d'edat i no hi ha opció de retorn, es dóna per finalitzat l'acolliment, però se'ls segueix donant suport des d'atenció primària.

En principi l'acolliment familiar no ha de suposar cap despesa econòmica extra. La família rep una compensació econòmica per l'acolliment i una prestació per manutenció, en aquest darrer cas per part dels pares biològics.

Per a més informació consulti l'edició en paper.