• Enric Sabater va morir dissabte sense veure complerta la promesa de les administracions d'il·luminar amb focus el rellotge tou de Dalí a la Rotonda

Vista de la Rotonda, ahir, amb Noblesse du temps en segon terme Foto: TONY LARA

Tres anys. L'agost del 2010 el Govern va plantar Noblesse du temps a la Rotonda de la capital, en virtut d'un conveni amb el Comú que expira el 2015. Tres anys, i ni el Comú d'Andorra la Vella ni el ministeri de Cultura –titular de la peça– han tingut temps d'instal·lar un sistema d'il·luminació perquè l'obra –un bronze monumental que fa 4,90 metres d'alçada per 2.60 de llargada, i que pesa 1.400 quilos– llueixi també a la nit. Noblesse du temps es va convertir des del primer dia en una de les postals més fotografiades de la capital, i només per això ja sembla que els hauríem de facilitar les coses: ¿cap millor record que una perspectiva de l'escultura, amb el pont de parís i la torre de Caldea al fons?

Doncs de nit és impossible, perquè el rellotge tou és a les fosques, amb l'únic rajolinet de llum que li arriba de les faroles veïnes. També s'ha erigit en un (altre) exemple –monumental, a més– de la indiferència que les nostres institucions practiquen de forma contumaç amb l'escultura pública.

No tornarem a donar la tabarra amb el serial d'Incomunicació, tard però feliçment resolt –el ministeri va trigar també tres anys a restaurar el poema corpori de Brossa a la placeta de l'STA– però és que Noblesse du temps ha tingut una vida ben desgraciada, a la capital: el pitjor va arribar l'últim trimestre del 2012, quan van començar a proliferar veïns més o menys inesperats: la furgoneta publicitària de l'Associació de Comerciants del centre històric, l'arbre de Nadal i els mòduls i les bestioletes de l'efímer restaurant de menjar ràpid que avui és al carrer de la Unió. Això, sense oblidar els inquilins habituals de la Rotonda: el xiringuito veí, el banc i les jardineres. Aquell desastre urbanístic s'ha mig resolt a mitges...

I a instàncies del mateix Enric Sabater, que en aquest mateix racó de diari es feia al desembre creus del tracte infligit a l'obra: «Sempre havia comptat amb el sentit comú. Andorra té una peça meravellosa i hi posen tot això al costat. És que fa riure. S'ha de tenir el cap ben quadrat», es lamentava aleshores.

A la Rotonda ja no hi ha tan de soroll ambiental –tot i que les terrasses dels restaurants veïns la semioculten rere una munió de taules, tendals i cadires– però Noblesse du temps continua a les fosques. De res ha servit que Sabater recordés aleshores el compromís del Comú d'il·luminar-lo com déu mana –i no de rebot, com passa ara. Tampoc ha considerat oportú d'intervenir-hi el Govern, tot i que el ministre Esteve va assegurar en una entrevista publicada aquí mateix el març que «ho intentaria».

Res. Així que és ben legítim demanar-se si el traspassat Sabater subscriuria avui les paraules que va pronunciar en la inauguració de l'obra al nou emplaçament: «Si Dalí ho pogués veure, estaria content». Potser sí, però el que és segur és que se l'hauria de mirar de dia. De nit, impossible. ¿De veritat, que costa tant –¡tres anys!– instal·lar un joc de focus que li donin a la peça el protagonisme que mereix? ¿De veritat, que a cap dels caps pensants dels departaments de Cultura del Comú i del ministeri els fa mal, aquesta foscor? ¿De veritat? 

Per a més informació consulti l'edició en paper.