• La fallida de l'editorial 12bis congela la segona entrega de la sèrie que Planellas consagra al boxejador alemanys H Maymó enllsteix un recull de cròniques «paternes»

Foto: EL PERIÒDIC

El segon i últim àlbum de la sèrie que Jordi Planellas consagra a Johann Trollmann, Zigeuner, el púgil d'origen gitano que el 1933 va ser desposseït pels nazis del títol de campió d'Alemanya dels pesos semi-pesants, no veurà la llum aquest setembre, tal com estava escrit –al PERIÒDIC, sense anar més lluny. De fet, la publicació del capítol definitiu de la història de Zigeuner es posposa sine die per la fallida de 12bis, l'editorial francesa que va apostar per aquesta insòlita, intrèpida i estupenda aventura comiquera. Mira que és mala sort. Sobretot, perquè Planellas ja tenia acabades la meitat de les planxes del segon àlbum. La continuïtat de Zigeuner depèn ara de la justícia: si 12bis tanca, el projecte se suspendrà de forma indefinida –o fins que trobi un altre editori que hi aposti. Si el jutge el salva, s'hauran de redefinir els terminis.

Ho dèiem fa unes línies: mala sort per a Planellas i també per a Trollmann, a qui havíem deixat en la primera entrega en el seu moment de glòria, el 9 de juny del 1933, quan venç Adolf Witt iobté el cinturó de campió. Una glòria efímera: l'Associació Alemanys de Boxa va trigar una setmana a anul·lar el combat –considerava antiesportiu el joc de peus del púgil gitano– i va muntar una pantomima: un combat contra Gustav Eder al qual Trollmann –atenció– es va presentar amb el cos untat de farina i el cabell tenyit de ros, en una feridora al·lusió a l'orgull ari. Aquets és el punt de partida del segon capítol, que segueix el descens als inferns del nostre home, primer al temible front oriental, quan Hitler llança l'Operació Barbarroja i cava la seva tomba amb la invasió de l'URSS, i després al camp de concentració de Neuengamme, on morirà el 1943 a causa de la pallissa que li propina un kapo.

Un altre dels nostres autors que que té novetat en perspectiva –sense data, però en cartera– és Xavier Maymó. El 2012 va donar la campanada amb Servi de Semma, aquell patracol de romans amb l'íber Servi del títol –cossetani de sóca-rel– s'enrolava en la guàrdia privada de Ponç Pilat –a l'època, governador de la Taraconense– i acabava a Judea assistint a la Crucifixió de Jesucrist. Quasi res. En fi, que dues temporades després del debut, Maymó torna a posar-se davant del teclat. Atenció al canvi de terç: de la novel·la al relat curt de tall biogràfic, i de la Judea romana a la Catalunya de mitjans del segle XX. Maymó recull a Aparences: el que els ulls no veuen, una desena de cròniques inspirades en les peripècies professionals del pare de l'autor, corredor d'assegurances entre els anys 50 i els 80. No hi ha data prevista, però arribarà, no ho dubtin. Qui es pren un altre any sabàtic és Maria Alaminos: l'autora d'Els hereus de la força ha posposat fins a nova ordre el seu primer recull de contes. Diu que no estan a l'altura de les (seves) expectatives... Si tots els autors es posessin el llistó tan alt, ¿quants dels títols que avui es publiquen arribarien als aparadors? 

Per a més informació consulti l'edició en paper.