Ribas, a l'orgue neoclàssica de Sant Esteve, a la capital, on va tocar la seva primera tecla Foto: ÀLEX LARA

ORGANISTA.

Ara fa un any ja es va enfilar fins aquest racó de diari. Aleshores, perquè debutava com a concertista a Sant Esteve. Avui hi torna per culpa del primer premi conquerit en l'última edició del concurs internacional Josep Gabler d'Ochsenhausen, que té lloc en aquesta ciutat alemanya en honor del celebèrrim orguener del XVIII. Quasi res. Una medalla d'or que s'afegeix a les dues plates que ja va tocar l'any passat aquí mateix i a les Juventudes Musicales de España. Ell és Aaron Ribas (1992), organista titular de Sant Pere màrtir –hi acompanya les tres misses de diumenge– i avui estudiant d'orgue al departament de Clàssica de l'Esmuc. Fill, per cert, d'Ignasi Ribas, l'ànima del Festival internacional d'orgue.

–Perdoni, però vostè ho ha tingut xupat: porta l'orgue a la sang. Així, qualsevol.

–És veritat: m'ha facilitat les coses des. Del primer moment. Però també m'ha ajudat molt el fet que els orgues d'aquest país estiguin disponibles.

–Home, com que només són dos –vostè i el seu pare– overbooking no n'hi haurà, a Sant Esteve, per tocar.

–És veritat. Però hi ha mossens que són molt reacis: a Espanya, per exemple, és complicat que et deixin la clau de l'església per estudiar. Aquí, en canvi, ningú no m'ha posat mai cap pega. Al contrari. En això som més alemanys que espanyols.

–¿Quina edat tenia quan va tocar la seva primera tecla?

–Devia tenir 3 anys, després que el meu pare acabés de tocar a Missa. Aquí mateix, a Sant Esteve.

–¿Sabia des del primer moment que seria organista?

–Als 8 o 9 anys el que volia era ser músic. Vaig començar amb el piano, perquè els pedals de l'orgue són una dificultat afegida, i és recomanable adquirir primer agilitat de dits i coordinar les dues mans.

–¿Quan es va passar a l'orgue, doncs?

–Cap als 12 anys. Amb el meu pare, és clar.

–Vaja, que no podia no ser bo. ¿Pesa, haver d'estar a l'altura de les expectatives?

–Això també és veritat: amb aquestes facilitats, si no progresses és perquè no vols. No tens excusa. Ara bé, així com quan comences es tracta de tocar notes, després, ja no n'hi ha prou.

–Ah, ¿no?

–¡No! A un intèrpret la tècnica se li suposa, com als soldats el valor. Es tracta de donar-li un sentit a la partitura. Tothom sap baixar notes, però el que distingeix un intèrpret de veritat és la capacitat d'emocionar. Aquesta és la prova definitiva, sentir que imbueixes l'audiència de l'estat d'ànim que el compositor volia transmetre amb aquella peça.

–¿Quin es el seu repertori preferit?

–La música es un art sense data de caducitat: el que va ser bo al segle XVII, avui encara ho és. No perd vigència.

–Al seu pare li fa especial tilín l'iberic...

–De fet, depens més de l'orgue que no dels teus gustos. No tocaràs el mateix en un orgue ibèric que en un barroc italià, que en un neoclàssic francès o en un romàntic alemany.

–I dels tres que tenim a aquí dalt, ¿quin és el seu preferit?

–Són diferents: al de Sant Esteve, que és més versàtil, li va millor el repertori romàntic però també hi pots tocar l'ibèric, que en canvi és l'ideal per a Sant Iscle.

–Ja ha sigut diplomàtic. Ara confessi: ¿per quin té especial debilitat?

–Home, ja que sóc l'organista de Sant Pere, si m'he de decantar per algun diré el meu, és clar. Que és petitet, sí, però que també té la seva gràcia.

–Sempre ha sigut l'únic estudiant d'orgue al país. ¿Li hauria agradat, tenir competència?

–M'he trobat molt sol, aquesta és la veritat. Durant bona part de la meva formació només érem el meu pare i jo. I de vegades trobes a faltar el xup xup que pots trobar a l'Esmuc, on som tres alumnes d'orgue, al departament de Clàssica, per no parlar del conservatori d'Sttutgart, on són una seixantena. Allò és el paradís per a un organista. I en unes instal·lacions de primera. Quants sents altres intèrprets de seguida et planteges: ¿seria capaç de fer-ho, jo, això? I aquesta competència sana és molt constructiva.

–Ja ho veig: el seu destí és Alemanya.

–Es possible, però en aquest món mai no saps on acabaràs: si com a professor en una escola o com a concertista.

–Com a oient, ¿li interessen altres gèneres, a banda de la clàssica?

–No ho he intentat mai, així que no puc dir si m'agraden o no. Ara bé, s'ha de dir que la major part de la música d'avui consisteix en quatre acords que es repeteixen durant tres minuts i mig. Això, a mi, m'avorreix.

–¿No té cap cedè de música pop? ¿De Manel, posem per cas?

–No. La veritat és que no.

–Per arribar fins aquí, ¿quantes hores al dia estudia?

–Quan anava al col·legi, una o dues. ¡Sentia que els deures em robaven temps per tocar! Al conservatori i ara, a la facultat, quatre o cinc. Però hi ha dies, com quan em preparo per a un concurs o per a un concert, que hi puc dedicar maratons de fins a vuit hores.

–¿L'orgue més impressionant que ha tocat?

–Els orgues són obres d'art, no es poden comparar. Cadascun té la seva personalitat. És com els amics: ¿sabries dir quin és el millor?

–En tindria una idea molt aproximada. Però posem un altre exemple: si parlem de futbol, està clar qui és el millor. I encara més, qui no ho és.

–Depèn de l'estil. El millor orgue barroc és el Gabler d'Ochsenhausen, el primer que va construir però en canvi, un instrument complexíssim, que exigeix el millor de l'intèrpret.

–Faci apostolat i donin's als profans un argument irrefutable per assistir a un concert d'orgue.

–Prova-ho: l'orgue rarament defrauda; qui va a un concert, repeteix. És una experiència musical sense parangó. L'handicap és que vivim en un món on el que compta són els estímuls, i la música per a orgue respon a un altre concepte, un concepte de fa 300 o 400 anys, i de vegades es fa difícil trobar la perspectiva adequada. I en aquest país, d'altra banda, ens falta continuïtat.

–¿I quina és, la perspectiva «adequada»?

–Avui entenem la música quasi com un pur soroll ambiental. Però en els segles anteriors tenia molt d'experiència íntima, quasi mística. Per això, de vegades es produeix el miracle i escoltant una peça clàssica acabes plorant.

–¿L'ha tingut, un tripi d'aquests, vostè?

–Sí. Amb una sonata de Chopin en do menor, que un amic meu tocava en l'examen de fi de carrera. De fet, totes les obres poden tenir aquesta capacitat d'emocionar. Però depèn de l'intèrpret –i aquest amic meu té el do– i també del moment.

Per a més informació consulti l'edició en paper.