• «La imposició directa no va dirigida a optimitzar els ingressos, per moltes raons, la primera és que venim de zero»
• «Estem fent un canvi de model i venen anys d'incertesa en els ingressos, perquè assentar els impostos és complicat»

Cinca, al seu despatx de l'edifici administratiu, en plena entrevista. Foto: TONY LARA

MINISTRE DE FINANCES I DE LA FUNCIÓ PÚBLICA.

El ministre de Finances i de la Funció Pública, Jordi Cinca, té alguns fronts oberts, tots ells importants i inajornables, el desplegament del nou marc fiscal, la negociació amb els funcionaris pel tema dels complements de jubilació, la qual no avança, la negociació encara per encetar amb els comuns sobre les transferències, i el repte de diversificar no només les fonts d'ingressos de l'Estat sinó també el finançament. El que sí que té clar el ministre però, és que el camí encetat és el correcte per obrir Andorra al món i perquè en el futur pugui continuar garantint una certa qualitat de vida als seus ciutadans.

–¿Perquè tots els impostos directes tenen el mateix tipus del 10%?

–Ens va semblar que era important transmetre la idea de que Andorra treballa amb un tipus únic que és el del 10%. Per això, emmirallant-nos amb l'IS (impost de societats) i l'IAE (impost d'activitats econòmiques), també hem optat per al tipus del 10% en l'IRPF. Amb la qual cosa és com dir la imposició directa a Andorra és del 10%. Després hi ha les deduccions i bonificacions que fan que sigui escalonat segons les rendes, però és una manera de vendre fàcil perquè és un tipus atractiu.

–És un tipus atractiu, però l'IRPF no agrada gaire als ciutadans...

– Estem en un país en que tenim imposició directa des de fa només tres o quatre anys. Fins que no s'aproven l'IS i l'IAE el 2010, d'impost directe nacional no n'hi havia cap, només l'ITP. El 2010 es va completar el marc de la imposició directa que ara amb l'IRPF quedarà tancat.

–¿Com explica la necessitat de tenir un IRPF?

–Tenim tres objectius, el primer aconseguir convenis de no doble imposició per diversificar la nostra economia i obrir-la, i després hi ha dos altres objectius que potser no tenen tanta rellevància en aquest moment però, que no els podíem oblidar. El segon és que l'impost ha de recollir el principi constitucional de que els impostos directes siguin el reflex de la capacitat econòmica dels obligats tributaris, hem d'intentar que paguin en funció del que guanyen. El tercer punt és anar diversificant els ingressos de l'Estat. Si després de tot això ingressem zero, potser que sí que l'homologació l'havíem d'anar a buscar d'una altra manera.

–¿No obstant això, l'Estat no espera recaptar gaire, no?

–És veritat que la imposició directa no va dirigida a optimitzar els ingressos, ni l'IRPF ni l'IS ni l'IAE, per moltes raons. La primera és perquè venim de zero i no pots pujar d'un dia per l'altre la pressió fiscal de manera molt significativa, i la segona és que les característiques d'Andorra fan que el Govern no vulgui que deixi de ser un país on els impostos indirectes tinguin un pes específic més important que no pas els directes.

–¿En el primer exercici de l'aplicació de l'IAE ja s'estan registrant moltes declaracions negatives?

–Ha passat que molta gent que havia fet la primera declaració de l'IAE en base als comptes del 2011 a l'hora de liquidar l'impost real sobre els resultats del 2012, se'ls ha de retornar diners, perquè els comptes són uns altres. L'acompte del 2012 es feia en base al resultat comptable del 2011 no sobre el resultat fiscal, que era inexistent. Per tant, el 2012 ja s'han aplicat deduccions i a més com que alguns sectors pateixen molt, surten declaracions negatives.

–¿I en quant a l'aplicació de l'IGI, l'Estat també està recaptant menys diners que amb l'IMI, l'ISI i l'ITP?

–Treure conclusions en tan poc temps és complicat. Hem de deixar passar un any sencer. El primer any d'IGI té una cosa bastant excepcional que s'anirà diluint amb el temps, que és el tema dels estocs. Estem fent un canvi de model. Hi havia molta gent, sobretot comerciants, que ja havien pagat un IMI per als estocs i que, per tant, hem hagut de fer de manera que no tornessin a pagar l'IGI. Com que es poden deduir tot el que havien pagat d'IMI, això té un impacte sobre els ingressos. Però és una cosa que només passarà un temps. Cal comparar el que és comparable, quan tinguem un exercici sencer on no hi hagi totes aquestes vicissituds puntuals dels primers anys d'aplicació, aleshores serà el moment de fer-ho.

–¿O sigui que preveu que els ingressos dels impostos indirectes es mantinguin?

–Crec que a nivell d'IGI, els ingressos seran equivalents als que teníem a nivell d'IMI, ISI i IPI, fins i tot, potser una mica per sobre, quan el nou impost estigui estabilitzat. I encara hi ha una cosa que mai no serà comparable que és l'IGI bancari.

–¿Perquè?

–L'ISI bancari s'aplicava sobre un concepte diferent que era el marge brut de les entitats bancàries. En canvi l'IGI s'aplicarà sobre el servei produït i la comissió. Per tant, la base ja és diferent. Però tinguem present també que l'ISI bancari al cap i al fi, era un acord no escrit entre la banca i el Govern, perquè el sector contribuís a les arques de l'Estat, ja que d'altra banda no es podia posar un impost sobre beneficis a la banca sense posar-lo als altres sectors, era inconstitucional per discriminatori. O sigui que la banca aportava un ISI més gran. Ara amb l'impost de societats i el nou IGI, esperem que la contribució de la banca sigui la mateixa, això és el que hem de veure si es complirà, que els primers anys també costarà. Si alguna diferència hem de trobar vindrà per aquí. L'IGI hauria de poder incrementar la recaptació ja que l'IMI era del 4% i l'IGI és del 4,5%. A més, és un impost sobre el valor afegit. D'altra banda, hi ha productes que tenien un IMI més elevat, i per aquí recaptarem menys. Venen anys d'incertesa en els ingressos, perquè assentar els impostos venint de zero és complicat.

–¿Parlant d'ingressos com porten la negociació amb els comuns?

–La negociació amb els comuns la porta el ministeri de la presidència i el ministre Toni Riberaygua, però en íntima col·laboració amb Finances perquè al final, no ens enganyem, la clau de tot plegat és la Llei de Transferències. Evidentment, la Llei de Competències ens ha de marcar quants diners necessiten els comuns. Però crec que hem de començar a tenir una visió més global.

–¿Què vol dir?

Andorra té la dimensió que té i hem d'intentar que tot tingui un punt de racionalitat. No ens podem permetre duplicar estructures i competències perquè ens acaba sortint molt car i no ho podem sufragar. No es tracta de qüestionar el model institucional que tenim. No ho voldria pas, crec que els comuns tenen un paper a jugar molt important, no només històric, sinó d'actualitat perquè és la institució més propera al ciutadà, però, a l'hora de definir les necessitats econòmiques del país, hem de ser capaços de mesurar-les globalment, no disgregadament. Hem de definir quants diners ens calen per gestionar el país amb uns nivells de benestar raonables i amb uns nivells d'eficiència raonables.

–¿Aquest és un altre motiu per posar més impostos?

–Acabem d'amollar el model fiscal per tenir la quantitat global. Decidim quines són les competències de cada institució i repartim els diners conseqüentment. El model d'ara se'ns ha esmicolat. Fa anys es van decidir unes competències i es va generar una llei de transferències. S'han anat movent competències amunt i avall i no s'ha mogut la llei de transferències. I ara tenim una situació absurda. Una part molt important de la imposició directa del país, inclús aquestes figures que hem anat generant en els últims tres anys, com són l'IS i l'IAE, a l'hora de la veritat, l'acaben cobrant els comuns a través dels impostos directes que tenen des de fa anys, i que et pots deduir dels impostos directes de l'Estat.

–¿O sigui que creen noves figures impositives que no serveixen per a gairebé res?

El que passa és que el fet de deduir els impostos directes comunals buida de contingut l'impost estatal, i d'altra banda, del poc que acabes ingressant a nivell estatal encara has de retornar als comuns un 18%. El model no s'aguanta i l'hem de tornar a definir entre els comuns i el Govern. I sobretot hem de definir quants diners necessita aquest Estat per funcionar correctament i donar uns serveis correctes, tenir unes infraestructures correctes i mantenir un nivell de benestar digne. L'esforç fiscal ens ha de permetre tenir aquests diners i després els hem de repartir amb lògica no amb paràmetres que no s'ajusten a les competències que està assumint cada institució. Aquest debat no el podem ajornar.

–¿Però sembla que no hi ha gaire pressa, no?

–Si l'ajornem ens quedarem en aquesta situació que segurament tenim institucions sobredimensionades per a molts serveis, tenim duplicitat de serveis i a més a més, estem buidant de contingut els impostos dels uns i dels altres. La gent té la impressió que està sotmesa a molta càrrega fiscal i al final, la realitat és una altra.

–¿I quants diners deixa d'ingressar el Govern per deduccions d'impostos comunals?

–El juliol passat es va tancar la primera liquidació i estem analitzant tot això, necessitem una mica de temps. Però puc donar una xifra aproximada. Els comuns apliquen impostos directes sobre les activitats econòmiques, la radicació del negoci i alguna altra figura més. Tots aquests impostos estan inclosos a la clàusula de no doble imposició interna que és la que fa que es puguin deduir de l'impost estatal, entre tots els comuns cobren al voltant de 20 milions d'euros. Són milions d'euros susceptibles de ser deduïts dels impostos directes nacionals. Això acaba provocant un transvasament de diners que fa perdre capacitat de recaptació a l'impost nacional a favor dels comuns, quan els comuns ja tenen a més a més, les transferències per a tota la resta d'impostos nacionals.

–¿I a quant pugen aquestes transferències?

–El pressupost d'aquest any són 52 milions d'euros i per al pressupost de l'any que ve, n'hi haurem de posar més. Això vol dir que el model, que en el seu moment estava pensat per una situació concreta, fa més de 20 anys, ara s'ha de tornar a definir. A més a més, el model no ha aconseguit ni que els comuns estiguin sanejats ni que l'Estat tingui els ingressos que necessita, per tant, vol dir que s'ha de repensar.

–¿Sobretot perquè el ciutadà tindrà la impressió de pagar molt per no res?

–Ara que ja hem definit el nou model fiscal, amb la imposició directa i la imposició indirecta que és l'IGI, és hora de seure i establir què necessiten els comuns i què necessita l'Estat, com repartim competències i anem a fer que no se'ns dupliqui tot.

–Canviant de tema. ¿Va dir que Andorra podría emetre deute internacional?

–Ho estem estudiant.

–¿Però si diuen que falten 5.000 milions d'euros a la CASS no se'ns cruspiran en un moment?

–No té res a veure. El deute de l'Estat andorrà està per sota del 50% del seu PIB. Estem molt millor que molts altres països. El Govern deu uns 900 milions i els comuns uns 250 milions més. El PIB és de 2.500 milions. Aquesta és una bona xifra, però no vol dir que no calgui actuar. Com que tenim ingressos dèbils si cada any hi anem afegint 50 o 60 milions més, ens posarem en una xifra que no la podrem tornar. Això és una cosa. Quan es parla dels 5.000 milions en compromisos adquirits de la CASS n'és una altra, estem parlant d'un càlcul actuarial.

–¿O sigui que no els devem aquests diners?

–Es tracta del que haurà de pagar la CASS en els propers 30 o 40 anys per la via de les pensions de vellesa, però no és una necessitat que tenim a dia d'avui, per tant, cal anar amb cura, perquè no hi ha ningú en el món que tingui cobertura per tots els compromisos contrets per la Seguretat Social a 40 anys vista.

–¿Aleshores perquè tan rebombori?

–Perquè és un toc d'atenció. De moment, encara generem superàvit a la CASS, el que ingressem per cotitzacions de vellesa és més del què estem pagant i cada any anem afegint diners al fons. El que diu l'estudi actuarial és que d'aquí dos o tres anys, el que ingressarem, com que cada vegada hi haurà més jubilats, serà igual al què pagarem, i d'aquí dos o tres anys més, ja haurem de començar a utilitzar els 900 milions que tenim reservats. Per tant, d'aquí a vint anys ens haurem polit els 900 milions i aleshores tindrem un problema. I quan vas més enllà és quan surten els 5.000 milions, però atenció perquè no es poden fer segons quines comparacions.

–¿Tornant a l'emissió de deute perquè és interessant fer una emissió internacional?

–Al final l'important és no estar concentrat en una mateixa cosa i que tot el risc estigui en un mateix lloc. I si el nostre endeutament es manté tal i com està, també és bo emetre deute internacional perquè és un missatge que envies al món. Les nostres emissions serien molt petites perquè som petits. L'Estat espanyol en fa una cada setmana per mils de milions, nosaltres en faríem una i seria de 300 milions per a tot el món, per tant, no són emissions de compra massiva, sinó que les acaba comprant una institució. Però si grans institucions et cobreixen una emissió de deute de manera ràpida i en la seva totalitat és un missatge fort perquè se'n dedueix que creuen en el país. Creuen que Andorra els podrà tornar els diners. És una manera de consolidar Andorra com un lloc solvent, sòlid, i que té un endeutament ben diversificat i ben finançat. Això quan vam arribar era impensable, perquè estàvem en l'huracà de la crisi financera i ens haurien esborrat del mapa. Ara, l'escenari és més favorable, cosa que ens permetria fer una emissió internacional de 200 o 300 milions d'euros i diversificar una mica més el finançament de l'Estat.

–¿És tot el que podem oferir 200 o 300 milions en deute públic, a nivell internacional?

–Un país com Andorra el que no pot fer és dir devem 1.000 milions doncs anem a fer una emissió de 1.000 milions a fora, i ja està. Això ens faria molt vulnerables perquè som molt petits. Si un dia tots els creditors de fora diguessin torneu-me els diners no tindries capacitat de tornar-los i estaries penjat. Andorra ha de diversificar les fonts de finançament, una part que ens la continuïn finançant els bancs com feien fins ara que ho finançaven tot i tampoc és bo, una part en deute públic local i una part petita, segurament no més enllà del 25% o 30%, en deute públic internacional. H

Per a més informació consulti l'edició en paper.